Nova estratègia comercial europea: comerç, creixement i solució a la crisi?

http://noalstlc.wordpress.com/2010/11/23/nova-estrategia-comercial-europea-comerc-creixement-i-solucio-a-la-crisi/

MARINA MORALES

Politóloga

Bendita austeridad que nos sacarás de la miseria

Como ha llegado España a la crisis es por todos conocido. Con el Euro, una masa de capital a tipos de interés reales negativos, es decir, más bajos que la inflación, inundó nuestro país. El tema no hubiera sido grave si este dinero prestado se hubiese dedicado mayoritariamente a fortalecer nuestro sistema productivo. Pero, aunque una parte sí lo ha hecho, la mayor porción se fue a alimentar la burbuja inmobiliaria, previa liberalización del suelo. Equiparando un euro a 100 pesetas, una falsa sensación de riqueza se instaló en la sociedad, y el país comenzó a vivir por encima de sus posibilidades con el dinero de fuera. Llegada la crisis España no tiene moneda propia; su capacidad de respuesta productiva es menor y, por tanto, sólo tiene como campo de maniobra el ajuste de rentas y la recuperación de su aparato productivo con ganancias de productividad. Una maravilla.

¿Cómo hemos reaccionado nosotros los ciudadanos europeos y españoles? Primero pecamos de ingenuos, luego de incrédulos, después llegaron las alarmas. Sabemos que estamos en crisis, pero no sabemos ni cuándo ni cómo saldremos de ella. No podemos aspirar a que nos lo digan nuestros líderes políticos, ni tampoco los medios de comunicación, ni siquiera la mitad de los economistas de este planeta. La crisis se siente en la calle, como al final se siente todo, se nota todo. Sin embargo, nuestros gobiernos dicen “que los planes de austeridad nos sacaran de la crisis”, el G-20 dice que la crisis se soluciona con una reducción en el déficit fiscal. ¿Déficit fiscal?pero...el problema no era ¿el desempleo? ¿el aumento del paro? ¿la disminución del consumo? ¿el cierre masivo de PYMES?¿la corrupción fiscal?¿la falta de empuje para la demanda agregada? No se supone que es el crecimiento del PIB lo que señala que se sale de una crisis? ¿no estamos en una economía capitalista? ¿no somos un país social demócrata?

La receta establecida ha sido clara. En España, recortes en el desarrollo humano, la congelación de salarios, el recorte de las pensiones, la anulación de la retroactividad de la ayuda a la dependencia…etc. En Europa, el auge de la xenofobia, el establecimiento de medidas que faciliten que los inmigrantes que se vayan, cualquier cosa que se oponga a la solidaridad, alarmando a la población, y repartiendo el dinero de los impuestos para “curar” a los bancos. Las tiendas cierran. No hay créditos para las PYMES. El dinero de sus impuestos destinado a sanear a los bancos, no ha vuelto en forma de préstamos.Y mientras Europa, encabezada por Alemania, nos dice que nos abrochemos el cinturón. Parece que nuestros problemas antes de la crisis: la falta de competividad que distingue nuestra economía en el marco europeo, la burbuja inmobiliaria, las limitaciones de la productividad, todo invertido en el ladrillo; la morosidad, las hipotecas, los empleos basura, el 20% de los jóvenes en paro, la escasísima destinación de fondos a la investigación; han quedado en el olvido. Pero sobre todo, lo que más parece haberse alejado de nuestras memorias, y la de nuestros líderes europeos es que España tenía un superávit fiscal antes de la crisis.

Frente a este paisaje de sistema capitalista en crisis, el G-20 se ha pronunciado por mantener y profundizar el modelo económico neoliberal de donde precisamente salió la crisis actual. Los mercados financieros europeos, al observar que el Pacto de Estabilidad (especialmente, el de un déficit público máximo, fijado en el 3% del PIB) no ha funcionado al no poder evitar los elevados crecimientos de déficit y deuda en la zona euro, han decidido disciplinar con dureza a sus países miembros y especialmente a aquellos contagiados por Grecia, obligándoles a rápidos y duros ajustes fiscales, pero ahora, una vez adoptados dichos ajustes, siguen castigándoles porque temen que su crecimiento será menor y no podrá reducir sus déficits lo suficiente o a tiempo. Y sin embargo, el objetivo de dichos ajustes, que es reducir la desconfianza y las expectativas negativas de los mercados, no está consiguiéndose. Se dice de España que somos “PIIGS”, ya sabéis cómo aquellos animales que se revuelcan en el fango. Que no somos un país trabajador. ¿Pero qué pasaría si esto mismo, de que las amas de casa en España derrochan dinero, se lo dijeran a mi madre, o a mi abuelo? Me parece que ellos se sentirían muy ofendidos. No somos PIIGS, bien contentos estábamos todos (y cuando digo todos, digo Alemania, digo Francia) cuando entramos en la UE; somos el resultado de las circunstancias.

La crisis económica mundial es bien compleja. Con el sudeste asiático en los actuales niveles de ahorro, Estados Unidos de consumidor de última instancia, el Euro sin política económica común y los hipertrofiados mercados financieros, que no olvidemos, son la madre de todos los males; auguran que la crisis tiene difícil salida. ¿Porqué si ya se ha liquidado el mito de que los mercados autorregulados son capaces de equilibrarse por sí solos, no se recurre a Keynes, pidiendo mayor gobernanza económica global y mucha más regulación? Lo bueno que tiene el capitalismo es que cuando funciona los ricos pueden volverse muy ricos, y los pobres no se quejan porque a pesar de no ser ricos hay pastel también para ellos, y si no lo hay, el gobierno que, en tiempos de bonanza también recauda, les protege. El problema es que el capitalismo puede funcionar a veces, incluso puede funcionar muy bien; pero a veces también puede entrar en crisis. Y que el sistema entre en crisis ante todo implicará una cosa: los pobres serán más pobres, y lo serán más no sólo porque haya menos pastel para repartir, sino porque lo poco que haya lo querrán los ricos. Es en este contexto en el que nuestros gobiernos de izquierda, se han quedado paralizados, sin tomar las medidas necesarias cuando empezó el retroceso de la economía, y, luego, recurriendo a recortar el Estado de bienestar. Todo en la historia tiene su lógica: vivimos en una economía de mercado, lo que prima es el capital, y si hay que sacrificar el público para salvar al privado, se sacrifica.

Mira tú lo que es el destino que, ante la más irónica de las suertes, el Tratado de Lisboa vino queriendo destacar por incluir la solidaridad como valor fundamental de la Unión. Y sin embargo, ante las dificultades financieras de la auténtica primera crisis de la globalización en Occidente, los países de la Unión Europea han respondido haciéndose daño recíprocamente. Y las primeras víctimas son los países mediterráneos. Europa le ha pedido a España una política de austeridad que equivale a dar un hachazo contra los puestos de trabajo en un país donde el desempleo ya está por encima del 20%. Como decía Loretta Napoleoni, “de repente la globalización se ha convertido en un far west donde no existen ni reglas ni honor”. Como si el mundo se hubiera vuelto del revés, los estadounidenses desaprueban la austeridad europea, recelosos de perder su mercado. Por nuestra parte, los europeos criticamos el proteccionismo americano, como si nosotros no llevásemos décadas siendo proteccionistas cuando nos interesa…

Que las reformas son necesarias, es obvio. Hay que salir de la crisis. Pero no creo que la austeridad ayude a aumentar el empleo, no creo que sea justo estafar a la población salvando a los bancos para que sus directivos puedan mantener su nivel de vida y después pidiendo que el resto de la población se abroche el cinturón. No creo que esta “insolidaridad” que azota Europa, que encasilla a los países menos competitivos, y se vuelve cada vez más xenófoba, suene precisamente a “mejoras”. No creo que nuestros gobiernos conservadores nos vayan a sacar de ésta.

En España, está claro que la salida de la crisis vendrá de la mano de reformas estructurales, no podría ser de otra manera dada nuestra la baja competividad en los mercados europeos, y el alto desempleo. Sin embargo, nuestro Gobierno parece olvidar que las necesarias reformas del mercado de trabajo y del modelo productivo tienen importantes costes. No se puede cambiar el modelo de contratación sin generar incentivos. Y no se puede llevar a cabo una transición hacia una economía del conocimiento sin recursos, en un Estado sin capacidad fiscal ni la legitimidad política que emerge de un sistema recaudatorio justo. Si hay que tomar medidas tomémoslas. Prescindamos de asesores, ministerios, direcciones generales y un buen número de cargos superfluos, pongamos tasas a las transacciones financieras, miremos con lupa fraudes y corrupciones, pensemos en la instauración de tasas sobre las rentas de capital más alta e incrementemos los impuestos sobre los beneficios de la banca. Aboguemos por un cambio en los modelos de vida, apostando por la transparencia, la profesionalidad, un ajusto fiscal que haga justicia social, la generación de confianza y de amistad cívica. Pero nunca reduzcamos en desarrollo humano. Es simplemente inadmisible.

Hay formas de salir de la crisis. Como ciudadano de Europa, que no me vendan “el sálvese quien pueda”. No me gusta la Alemania conservadora que está dispuesta a arriesgar la economía de los países menos competitivos por su obstinación y ofuscación en que la bendita austeridad es la solución de Europa (¿de qué Europa?, me pregunto yo….). No creo en la Europa del sálvese quien pueda. Como ciudadano de España, que no me vendan que la “austeridad y la reducción en desarrollo humano” va a ayudarnos a salir de la crisis. Sigo viendo ancianos por las noches rebuscando en la basura.

ALMUDENA DIAZ

Politóloga

SEMANA DE LA PRESIDENCIA: Balanç de la Presidència Espanyola de la UE

Un cop finalitzada la presidència espanyola de la Unió Europea (UE), es fa inevitable intentar fer un balanç. Però això no vol dir que sigui fàcil, ja que encara és molt aviat per valorar l’impacte que tindran les principals mesures adoptades durant aquest semestre. A més, s’ha de tenir en compte que aquesta ha estat una presidència sense precedents per l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, i en conseqüència el recent nomenament del President del Consell Europeu i de la Representant de la política exterior europea.

Com tots sabem, la presidència espanyola impulsava tres principals objectius a desenvolupar durant aquest primer semestre: Impulsar un nou model de creixement econòmic i sostenible per tal de donar resposta a la crisi financera i econòmica mundial; Reafirmar i aprofundir en l'Europa social i solidària; I adaptar Europa a un món multipolar en el qual aquesta pugui parla “amb una sola veu”. A més, es contemplaven diferents reunions informals de Ministres en el territori nacional, així com reunions i Cimeres internacionals, entre les quals destacaven la de la Unió per la Mediterrània, UE-Amèrica Llatina i Carib ,UE-Marroc i UE- Estats Units.

La falta de lideratge del President del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero, i l'impacte de la crisi a Espanya i de la seva elevada taxa d'atur, que duplica la mitjana europea, han marcat les dificultats, i per tant el fracàs per part d’Espanya, d’impulsar un nou model de creixement econòmic europeu. Per la seva banda, les polítiques anomenades ” d’igualtat”, inserides en el programa de la ideologia de gènere prioritària per al Govern, s'han vist protegides per un desplegament actiu a Europa.

Respecte els objectius plantejats pel president en matèria de política exterior europea, trobem resultats molt diversos, però tampoc podem augurar l’assoliment dels objectius, un altre cop marcats perla manca del lideratge, així com per la crisi a Espanya. Pel que fa a futurs processos d'adhesió Zapatero es mostrava procliu a prestar suports a la candidatura de Croàcia per a entrar a la UE i a donar esperança als “anhels” de Turquia per a un suposat ingrés. Per aquest últim, és sabut del suport explícit que Zapatero sempre ha mostrat a la incorporació de Turquia, però les prioritat reals dels països membres de la Unió en aquests moments, no han deixat en bon lloc al president, de tal manera que enfrontant-se a les intencions d'Europa, en aquest sentit Zapatero no aconsegueix sortir de la seva postura de marginalitat en política exterior. Aquest fet ha estat manifest en la plasmació concreta de la resta d'objectius internacionals del President.

En referència al caràcter euroamericà que es volia imprimir durant la Presidència s’ha d’emfatitzar els resultats de la cimera UE-ALC. Tot i les desavinences amb els governs de Cuba i Veneçuela, aquesta cimera ha estat un dels èxits de la presidència, almenys respecte els objectius marcats, ja que la UE ha aconseguit que pràcticament tots els països de la regió mantinguin Acords d’Associació amb ella, tant en acords interregionals com acords bilaterals, en referència a la liberalització econòmica de la regió. Però, l’altra cara de la moneda del continent americà és la suspensió de la Cimera UE-Estats Units. Sobre aquest tema només ens cap recordar la manifestació del president Obama de no acudir a la cimera per qüestions d'Estat. En el seu lloc, el president nord-americà va realitzar una gira Asiàtica més centrada en els nous objectius estratègics de la Casa Blanca, allunyats de la política pro-europea.

Sobre els objectius en el continent africà, s’ha de destacar la Cimera UE-Marroc, on es va decidir treballar per la “modernització” del Marroc, i així deixar de banda el tema dels drets humans, sobretot en referència al Sàhara Occidental, tema que qüestiona el compromís de la Unió envers aquesta qüestió, i per tant, la seva priorització de les relacions comercials, tant amb el Marroc com amb la resta de les regions del món. Un altre fet, que ha marcat el fracàs de la presidència és la suspensió, fins a la tardor, de la Cimera Unió pel Mediterrani. La presidència plantejava seriosos reptes pels interessos i el pes estratègic d’Espanya en el Mediterrani en el nou context geopolític regional desprès de la creació de la Unió pel Mediterrani, però de nou el conflicte Israel-Palestina, amb totes les seves conseqüències, ha fet que fet trontollar aquesta nova Unió, i per tant la possibilitat d’Espanya a liderar la regió.

Finalment, podem concloure que enfront de les expectatives inicials, que sens dubte van ser excessivament ambicioses, la veritat és que les circumstàncies l'han convertit en un exercici molt més sobri de l'inicialment previst. La crisi econòmica i la manca de lideratge d’en Zapatero han marcat la presidència, i conseqüentment Espanya ha vist un deteriorament en la seva imatge exterior que l’ha obligat a estar constantment a la defensiva. Així mateix, Espanya ha vist minvada la seva capacitat d’iniciativa política per l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, capacitat que s'ha vist encara més reduïda en els dos assumptes clau que han dominat el semestre: La gestió de la crisi econòmica i la política exterior. En aquest últim àmbit, Espanya ha pagat els plats trencats de la desorientació estratègica de la Unió Europea. Tot i l’èxit de la cimera amb Amèrica Llatina, la cancel·lació dels cimeres amb Estats Units i el Mediterrani han suposat un deteriorament en la seva imatge exterior.

RAHMA EL BADOUI

Politóloga

SEMANA DE LA PRESIDENCIA: VI Cimera UE-ALC: Entre el fracàs i l'èxit

El resultats de la VI Cimera UE-ALC és positiu envers les expectatives de la presidència espanyola, tot i que alguns resultats siguin en certs punts contradictoris i millorables. L’estratègia de la presidència espanyola, i per tant de la UE, és rellançar els Acords d’Associació (tractats de lliure comerç) entre la UE i agrupacions com el Mercat del Sur (Mercosur) i com Amèrica Central i aquest objectiu s’està complint, ja que s’han rellançat les negociacions amb Mercosur i per fi s’ha rubricat l’Acord d’Associació amb Amèrica Central.

Tot i la seva estratègia regional, també ha privilegiat acords bilaterals amb Colòmbia i Perú allunyant així l’arribada de l’Acord d’Associació amb la Comunitat Andina (CAN) i dificultant el procés de regionalisme a l’Amèrica Llatina. Aquest fet també ve provocat pels interessos que tenen altres països cap a la regió llatinoamericana, com són els Estats Units i la Xina que obliga a la UE a actuar amb rapidesa, abans que aquests països arribin a tractats o acords amb els països llatinoamericans.

En aquests moments, la UE ha aconseguit que la pràctica totalitat d’Amèrica Llatina i el Carib tingui Acords d’Associació amb ella, tant per acords interregionals com per acords bilaterals. Els països que actualment encara queden fora de la “influència europea” són: Equador, Bolívia, Veneçuela i Cuba. Les negociacions amb Equador ja han començat, així que es preveu que aquest país en breu firmi un acord, com el de Perú i Colòmbia, en els pròxims mesos. En canvi, la firma d’acords amb Veneçuela, Bolívia i Cuba resultarà molt més complexa, m’atreviria a dir que en aquests pròxims anys serà impossible arribar a un acord, ja que els presidents dels respectius països titllen de “neoliberals”, amb molta raó, els Acords d’Associació promoguts per Europa, que no es diferencien amb els tractats de lliure comerç que impulsa els Estats Units.

I és que la UE haurà de posar en joc noves polítiques que complementin aquests Acords d’Associació, ja que la liberalització econòmica que promouen aquests acords no és directament proporcional amb la cohesió econòmica ni amb la social, tot i que és un altre dels objectius que la UE promet, sinó que més aviat la liberalització dels productes d’Amèrica Llatina provoca més dèficit en cohesió econòmica, conseqüentment menys cohesió social, perquè els productes llatinoamericans els és molt difícil competir amb els productes europeus. També val a dir, que tot i aquesta liberalització econòmica, per el moment i sembla que fins llarg, no serà del tot completa perquè hi ha excepcions proteccionistes envers els productes agraris per la Política Agrària Comuna (PAC), fet que provoca més desigualtat entre les relacions comercials d’Europa i d’Amèrica Llatina i el Carib.

Per a què la UE promogui un regionalisme fort a Amèrica Llatina, la seva estratègia no es pot quedar amb els Acords d’Associació, s’han de plantejar polítiques que tinguin en compte les asimetries d’Amèrica Llatina i el Carib i polítiques de caire més social per a què la població es vegi afectada positivament per aquests acords i no negativament, com és el cas del Tractat de Lliure Comerç del Nord (Mèxic, Estats Units i Canadà), on l’economia mexicana s’està empobrint pels subsidis dels Estats Units al blat de moro, afectant a la comercialització del blat de moro mexicà.

Finalment, els resultats de la IV Cimera UE-ALC han desmentit, en part, els mals pronòstics de fracàs en el procés d’interregionalisme. Els importants resultats que s’han aconseguit fer d’aquesta Cimera una de les més importants en aquests últims anys. Tot i així, encara queda un llarg camí, s’han d’acompanyar als Acords d’Associació de mesures socials i de cohesió entre regions, la UE ha de redefinir els seus objectius i apostar definitivament per la seva estratègia interregionalista, en comptes de privilegiar acords bilaterals, ara que s’han rellançat les negociacions amb Mercosur i que s’ha aconseguit rubricar l’Acord d’Associació amb Amèrica Central. En aquests pròxims mesos, en la presidència del Consell Europeu a Bèlgica, s’espera que es rubriqui finalment l’acord amb Mercosur, i això marcaria l’èxit de la Presidència espanyola envers la política exterior, ja que en d’altres temes d’aquest àmbit ha fracassat, com ha sigut la suspensió de la reunió amb els Estats Units i endarrerir la Cimera de la Unió per la Mediterrània.

MARINA MORALES

Politóloga

Des-Unió pel Mediterrani

La Cimera de la Unió pel Mediterrani (UpM), prevista per al pròxim 7 de juny a Barcelona, a la qual estaven convidats 43 caps d'Estat i Govern de la UE, països àrabs i Israel, ha quedat suspesa fins a la tardor. França i Egipte, copresidentes de la UpM, juntament amb Espanya, amfitriona de la Cimera, van decidir posposar-la, davant la impossibilitat de garantir el seu èxit ara.
La Presidència espanyola de la UE plantejava seriosos reptes pels interessos i el pes estratègic d’Espanya en el Mediterrani en el nou context geopolític regional desprès de la creació de la Unió pel Mediterrani. Aquesta Unió, heretada del Procés de Barcelona, introdueix novetats necessàries envers l’antic Procés: una nova metodologia de treball orientada cap a l'engegada de projectes concrets, una nova arquitectura institucional en la qual destaca un sistema de co-presidències paritàries per les cimeres o reunions ministerials i el Secretariat permanent. Adoptant una filosofia que consagra el principi de la co-apropiació, es pretén que els països del Nord i del Sud del Mediterrani comparteixin una mateixa anàlisi dels reptes i portin a terme una mobilització de recursos sense precedents per fer-los front. Així podrem avançar cap a un Mediterrani més segur, més estable i més pròsper.
El prestigi i la posició estratègica d’Espanya en la regió estaven en joc: limitar-se a afrontar el repte de “gestió” de la UpM durant la Presidència, sense donar-li un impuls polític decidit mitjançant propostes i iniciatives substancials concretes, suposa haver perdut una oportunitat segurament única.. La seva contribució podria haver estat més eficaç en relació amb aspectes institucionals o amb la definició i el seguiment de determinades estratègies sectorials prioritàries que en aspectes més purament polític-diplomàtics.
El motiu oficial de la suspensió és donar temps a les converses indirectes de pau entre israelianes i palestins, les denominades negociacions de proximitat, que es van reprendre a principis de maig per la pressió de l'enviat especial d'EE UU, George Mitchell. "Vam confiar que després de l'estiu el procés de pau hagi avançat i la Cimera de la UpM serveixi perquè la comunitat internacional li doni un recolzament", va indicar en Moratinos.
Per una altra banda, els països àrabs, encapçalats per Síria i Egipte, havien amenaçat amb no acudir a Barcelona si ho feia el cap de la diplomàcia israeliana, Avigdor Lieberman, de tendència ultradretana i generador de fortes polèmiques, al fil d'unes propostes i comentaris titllats d'extremistes i racistes. Per a resoldre aquest obstacle, el Govern espanyol va proposar suprimir la reunió de ministres d'Exteriors, prèvia a la Cimera, de manera que els seus preparatius quedessin en mans d'alts funcionaris. Aquesta opció ensopegava amb la negativa de Lieberman a apartar-se de la delegació oficial israeliana. Per tal de convèncer-lo, el propi Zapatero el va rebre a La Moncloa a l'abril, però no va ser suficient. A més, fins fa poques setmanes no es va poder engegar la Secretaria General de la Unió, dirigida pel jordà, Ahmad Masadeh, i amb seu en el palau de Pedralbes, en la capital catalana.
El conflicte d’Orient Pròxim ha enverinat els preparatius de la Cimera de la UpM, com abans ho va fer amb el Procés de Barcelona. I per tant, es fa inevitable pensar que fins que el conflicte no s’hagi resolt, o almenys s’estigui treballant en un verdader procés de pau, aquesta Unió seguirà trontollant, sobretot si Israel segueix posant a pobra a la comunitat internacional amb accions com el bombardeig de Gaza, a principis del 2009, i el recent atac a la flotilla d’ajuda humanitària en direcció a Gaza. Aquest últim fet, bloqueja encara més les negociacions de proximitat entre Israel i Palestina, i per tant posa en perill la celebració de la Cimera que s’ha aplaçat per la tardor.

RAHMA EL BADOUI

Politóloga

Perspectives de la Cimera UE-Amèrica Llatina i Carib

Amèrica Llatina ha estat sempre un espai geogràfic molt important per la política exterior espanyola. Aquesta zona representa molt més que un area estratègica vital i la seva rellevància en la política espanyola és molt important ja que la seva interconnexió fa que l’Estat espanyol tingui una major pes dins de la Unió Europea com a pont entre les dues zones.
Espanya és un Estat “amb clara vocació iberoamericana”, amb un interès en contribuir al desenvolupament “democràtic, al progrés i a la institucionalització” dels Estats llatinoamericans. Amb aquestes paraules, el president de Govern Jose Luis Rodríguez Zapatero definia la posició política espanyola a inicis de l’actual legislatura. Més enllà de la retòrica d’aquestes paraules, existeix un sincer interès espanyol a aquesta zona, vital per la consolidació de l’Estat espanyol com a un actor de referència mundial amb capacitat d’influir.
Espanya pretén ser una potencia mitja, amb clar interès participatiu en el funcionament del mon, i sap que aquesta intervenció ha de vindre de ser la veu de la Unió Europea a Iberoamerica, i recíprocament, ser la veu de Iberoamerica a la Unió.
Sota aquest objectiu es fonamentarà l’aportació espanyola a les cimeres que s’estan produint aquests dies amb els Estats d’Amèrica Central i del Carib, i que culminaran el proper dia 19 de maig. A més, amb motiu de la presidència de la Unió que ostenta durant aquest primer semestre del 2010, Espanya serà també la cara visible de la Unió Europea, amb el que es compleixen tots els requisits per que Espanya jugui un paper molt rellevant com a impulsor de les relacions amb Amèrica Llatina.
Des de la UE també en son conscients del paper que juga l’Estat espanyol com a pont entre els dos continents, i existeix des de la Unió una voluntat latent de crear un consens euro-llatinoamericà en torn a grans temes com la inversió o els recursos energètics. Es sota aquests paràmetres que la Unió Europea intentarà desbloquejar la paràlisis dels últims temps en quant a la negociació d’acords amb la regió i mantenir la cohesió entre les dues àrees en qüestions com ara el comerç. Una bona mostra de l’èxit de les reunions podria ser el desbloqueig en les relacions comercials de la UE amb el MERCOSUR, que podria permetre un acord de lliure comerç entre les dues organitzacions.
Espanya, a més, és conscient del significatiu creixement econòmic de la zona, i en especial, d’Estats com Brasil, pertanyents al grup dels BRIC’s o dels mercats emergents. L’Estat espanyol, amb la lògica abans esmentada de consolidar les relacions amb Amèrica Llatina, ha de donar suport al desenvolupament dels Estats de la zona, que en els últims períodes han estat els principals receptors d’inversió i d’entrada d’empreses espanyoles com ara Repsol o Telefónica.
En quant a l’èxit d’aquesta cimera, aquest factor estarà condicionat per dos fets: l’assistència dels Caps de Govern dels Estats invitats; i l’entesa entre dos regions encara molt separades pels seus propis interessos.
Espanya i la Unió Europea han vist perillar de manera molt important la cimera, a causa de l’amenaça per part dels Estats llatinoamericans de no assistir a aquesta si era invitat el president de Hondures, Porfirio Lobo. Afortunadament pels interessos espanyols, el mateix Lobo ha decidit no assistir, cosa que ha salvat la cimera, i en aquest moment s’espera l’assistència de pràcticament tots els líders polítics dels Estats, però sense dubte, la renuncia de líders a última hora podria ocasionar contratemps molt important pel desenvolupament de la reunió.
Ara, per tant, l’únic problema que a priori pot succeir a la cimera seria la falta d’entesa entre les posicions de les dues regions, separades per interessos contraposats; els objectius dels europeus aniran per la línea de reforçar les matèries de cooperació i crear una Fundació Euro-llatina; i els dels Estats llatinoamericans acordar mesures econòmiques i financeres que permetin un major desenvolupament de la regió.
Finalment, s’ha de dir que les condicions semblen immillorables per aconseguir que de la cimera sorgeixin efectes positius, però una revisió als resultats de les passades cimeres Amèrica Llatina i Carib fa apuntar a postures més pessimistes.

FRANK MORALES

Politólogo