Para colaborar: plataformaoap@hotmail.com

Cada semana una nueva entrada.
Mostrando entradas con la etiqueta Rahma. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Rahma. Mostrar todas las entradas

viernes, 8 de octubre de 2010

LA II REPÚBLICA: La política exterior en la II República

La Segona República obrirà una era d’esperances, de reformes i impulsarà un nou procés de modernització d’Espanya que, pocs anys desprès, es veurà truncada per l’estellament d’una guerra civil, antesala de la Segona Guerra Mundial. En aquest context s’iniciarà un nou període en que es plantejarà la necessitat d’elaborar una nova política exterior més acord amb els principis republicans: pacifisme, democràcia, neutralitat i aposta per la seguretat col·lectiva. Aquesta voluntat de canvi va suposar una ruptura amb el passat i l’elaboració, en conseqüència, d’una política exterior radicalment nova.

La ruptura amb el règim anterior va suposar, en termes de política exterior, respirar nous aires renovadors que van impulsar en les noves directives de la política en el sistema internacional i en les seves coordenades europees, la “política de la pau” i la reformulació de la neutralitat, i en àmbits tradicionals de l’acció exterior com el Mediterrani, la península ibèrica i Hispanoamèrica.

Així doncs, el nou règim es proposa trencar amb el tradicional aïllament i aconseguir la plena inserció d’Espanya en el món. Això implica apostar pel sistema de seguretat col·lectiva, posar-se al nivell d’Europa demoliberal del seu temps i complir, per fi, amb el deure imperatiu d’implicar-se en la construcció de la pau. Però aquesta voluntat pacifista de l’Espanya republicana es veu minvada per les difícils circumstàncies internacionals, acabant practicant una política realista en el seu intent de salvaguardar l’interès nacional i els compromisos adquirits en la Societat Nacional.

Un altre aspecte a destacar és la regió del Mediterrani. Amb l’esdeveniment del nou règim la situació estratègica d’Espanya en el Mediterrani es va mantenir sota les mateixes premisses geopolítiques que en la dècada anterior, encara que definit amb un nou estil i les referències de les noves elits polítiques governants. La política del mediterrani estarà estretament lligada i interrelacionada amb l’europea, especialment en el marc de la Societat de la Nacions. Aquestes interaccions es desenvoluparien en un doble fluix: la influencia sobre la política republicana a Ginebra dels assumptes mediterrànies i, en sentit invers, la incidència dels compromisos derivats de la seguretat col·lectiva en les estratègies per assegurar l’equilibri de poder en el Mediterrani Occidental i defensar els objectius i expectatives colonials.

El nou règim també implica un canvi en les relacions amb el seu veí peninsular: Portugal. L’efímer enteniment entre les dictadures ibèriques es veuran truncades a partir de 1931 amb la instauració de la República democràtica a Espanya. Així que es dona pas cap a un refredament i la desconfiança en les relacions entre ambdós Estats, només suavitzades durant el bienni conservador. La proclamació de la República a Espanya va alimentar la reaparició de la propaganda iberista i inclòs el recolzament als conspiradors portuguesos en l’exili.

La projecció atlàntica cap al món hispanoamericà es va tenyir també del nou estil reformista que la República va intentar imprimir al seu interès i imatge internacional, encara que en la pràctica els seus resultats es van quedar molt lluny respecte a les expectatives suscitades pel nou règim. Per la seva banda, la superació de la retòrica i el paternalisme metropolità de la Monarquia va impulsar als responsables de la política exterior a re-formular els fonaments i els valors sobre als que cimentar les relacions amb les Repúbliques hispanoamericanes.

La definició dels principis i les orientacions que la Segona República pretenia establir en la formulació i execució de la política exterior semblaven respondre no tan a un programa elaborat d’acció exterior de l’Estat, si no més aviat cap a unes perspectives i unes directius compartides de forma majoritària per les noves elits político-intel·lectuals republicans. L’anhel innovador y d’homologació amb Europa assumit pel nou règim heretava una convicció firmament arrelada en la cultura política reformista al voltant de l’Estat, com una peça fonamental per canalitzar i racionalitzar el canvi i el progres social.

Es indiscutible, per tant, que la Constitució de 1931 va interioritzar com a cap altre text de la historia constitucional d’Espanya la legalitat i el compromís d’homologació internacional, i el que el projecte de regeneració de la política exterior va ser, almenys en terreny dels principis i de l’estil, el més ambiciós i coherents amb el seu temps de l’Espanya del primer terç del segle. Però desprès d’aquelles inspiracions i esforços reformistes van persistir certes inèrcies respecte a l’escàs colat de la política exterior i dels problemes Internacionals en la societat espanyola. La escassa atenció als problemes internacionals i la política exterior per part dels mitjans polítics i de la opinió pública, en un pla general, va seguir una pauta regular en la vida pública de la República.
RAHMA EL BADOUI
Politóloga

jueves, 9 de septiembre de 2010

La Justícia Transicional

La segona meitat del segle XX ens ha mostrat un extens panorama de països en què, sota diverses formes, com ara dictadura militar, guerra civil, ocupació estrangera o règim racista, s’han produït generalitzades violacions dels drets humans. La Justícia Transicional sorgeix com a una varietat de processos i mecanismes per donar resposta a canvis polítics i demandes de justícia en aquesta països. No obstant, la Justícia Transicional també abarca els casos de països que ja han superat una transició política, però on igualment encara es pretén passar comptes amb el seu passat, com és el cas d’Espanya i el règim franquista.

De forma general, podem definir Justícia Transicional com un conjunt de teories i pràctiques derivades dels processos polítics per mitjà dels quals les societats intenten passar comptes amb un passat d’atrocitat i impunitat, i fan justícia a les víctimes de dictadures, guerres civils i altres crisis de llarga durada, per avançar o tornar a la “normalitat democràtica“. Aquesta concepció de justícia, sorgida a finals dels 80 i principis dels 90, es compon de processos penals, de depuració i de reparació que tenen lloc després de la transició d’un règim polític a un altre.

L’experiència ens mostra com alguns països han assajat diferents models de transició d’acord amb les seves necessitats i possibilitats, així mateix garantint a la ciutadania i en especial a les víctimes elements constitutius del dret a la justícia: veritat, càstig, i reparació. No obstant, en la majoria dels casos, el primer pas del procés ha estat la construcció de la veritat pública i la recuperació de la memòria històrica sobre els fets del passat, gairebé sempre a través d’una comissió de la veritat o un altre mecanisme comparable de recerca extrajudicial.

Però la combinació de veritat, càstig i reparació depèn de les circumstàncies específiques de cada societat en el moment en què s’enfronta a la tasca d’avançar o retornar a la plena normalitat democràtica, mitjançant un cert equilibri entre pau i justícia, entre recerca de la reconciliació i defensa dels drets humans. La reparació adequada, efectiva i ràpida del dany sofert, en segon lloc, constitueix potser la part més elaborada i nova de la nova doctrina de les Nacions Unides, i comprèn cinc tipus de prestacions: la restitució, la indemnització, la rehabilitació, la satisfacció i les garanties de no-repetició.

Però la realitat resulta insuficient i insatisfactòria, per la dificultat que resulta trobar un equilibri raonable entre les exigències contraposades de la justícia i la pau, entre haver de castigar el crim impune i honrar les seves víctimes, i haver de reconciliar els antics adversaris polítics; i encara més quan s’ha d’afegir la situació de transició política, amb totes les dificultats i inseguretats que això implica, tenint un exemple que ens toca de molt a prop, com és el cas espanyol.

Espanya presumeix d‘haver protagonitzat una transició política exemplar per molts països. Una transició pacífica, però sense el reconeixement i reparació de les víctimes i dels seus familiars de crims de guerra, crims contra la humanitat i la repressió posterior a la Guerra Civil contra el bàndol dit ‘republicà’. Així mateix, tampoc hi ha hagut un procés de construcció de la veritat pública ni de la memòria històrica sobre la Guerra Civil i de la dictadura.

És per això, que gairebé trenta anys després de l’aprovació mitjançant referèndum de la Constitució del 1978, Zapatero ha aconseguit l’aprovació parlamentària de l’anomenada Llei de la memòria històrica. La Llei declara la il•legitimitat genèrica del règim franquista i adopta altres mesures molt saludables (com la “desfranquització” dels espais i els monuments públics, l’obertura dels arxius oficials, l’exhumació de les restes de persones desaparegudes i executades sota la supervisió de les administracions públiques, i la inclusió de noves categories de víctimes en els plans d’indemnitzacions), però no aplana de manera clara el camí de l’anul•lació judicial de les sentències arbitràries, la sanció penal dels victimaris i la reparació integral de les víctimes. I tal com ha estat aprovada, després de l’acord polític assolit entre el partit de govern i els partits minoritaris, la Llei 52/2007 podria “tancar en fals” el llarg contenciós dels humiliats i ofesos per la Guerra Civil i per la dictadura perquè se’ls reconegui i garanteixi el dret a la veritat, la justícia i la reparació.
Rahma El Badoui
Politóloga

jueves, 29 de julio de 2010

El Govern local

A través de la trobada que es va dur a terme el passat dia 15 de juliol amb l’Alcalde de Terrassa, l’honorable Pere Navarro, aprofundirem en aquest article sobre alguns elements claus per entendre la governança local al segle XXI. Aquests elements, que estan cridats a innovar el panorama de la gestió del Govern a través d’esferes més participatives per part de la població, són la consulta ciutadana, l’aplicació de les tecnologies 2.0 i de les anomenades Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (TIC).

Durant aquesta reunió, s’ha constat que no tan sols encara existeix un gran espai per l’administració local, sinó que si ha d’existir una administració, aquesta és sense dubte la local. El principal motiu de la seva importància deriva de la seva proximitat al ciutadà, cosa que la fa ser l’administració que millor coneix les necessitats i els problemes dels ciutadans, de tal manera que esdevé la principal font en quant a la prestació de serveis i solució de problemes dels ciutadans. No obstant, aquesta administració no sempre té els recursos o les competències per donar resposta a totes les demandes de la seva població.

Com hem dit, l’administració local és la més propera a l’individu, i la que aquest utilitza a l’hora de comunicar les seves queixes i necessitats, les quals en ocasions sobrepassen les competències que estrictament per llei li correspon a l’ent local. D’aquesta manera, l’administració ha d’actuar conseqüentment degut la seva vocació natural de servir a la ciutadana i davant de la impossibilitat “d’enviar al ciutadà cap a Sant Jaume o cap a la Moncloa”, és a dir, cap a les altres administracions competents. Així podem veure, com ens ho a fet veure el senyor Navarro, l’administració local és la que coneix a l’individu i la que el serveix primordialment per la seva proximitat, inclòs superant d’aquesta manera els límits establerts per la llei.

També s’ha comprovat que els majors problemes amb les que es topa l’administració local són: el control per part de les administracions superiors i el recursos que disposen els governs local. En el primer cas, hem vist que l’administració local opera sota el control ferri per part d’altres administracions i inclòs des del mateix Ple de l’Ajuntament entre els diferents grups polítics. L’Alcalde Navarro ens ha mostrat les dificultats que suposa per un membre de Govern escapar a aquest control, i d’aquesta manera ens ha fet adonar-nos que aquests casos de corrupció política s’han hagut de dur a terme a través de àrdues estratagemes per evitar aquest control. Un altre problema amb el que es topa l’administració local és la manca de recursos de la que disposen la majoria dels ajuntaments per donar resposta a les necessitats dels ciutadans. Aquest problema s’ha vist encara més accentuat per la retallada que han patit els diferents ajuntaments a causa de la crisi econòmica, de tal manera que encara limita més l’actuació dels governs locals.

Durant la trobada, també s’ha pogut comentar les perspectives que aporten les consultes ciutadanes com a mètode per escollir les polítiques locals a implementar. Hem vist com tota decisió política implica un procés deliberatiu d’alguna magnitud, ja que no es pot eludir la responsabilitat dels representants electes de produir la voluntat de la ciutadania. La Llei de Barris n’és un dels exemples més clars d’aquestes iniciatives, on es busca donar resposta a les iniciatives i propostes d’associacions i veïns del barri mitjançant sessions i espais de participació. El senyor Navarro ens comenta que una consulta ciutadana ha d’estar preparada a consciencia, i ha de constar d’un apropament cap als interessos i necessitats dels ciutadans, per tant, poc sentit té dur a terme aquestes consultes sobre temes tribals, innecessaris o que no despertin per la població sensacions de poca utilitat. Aquest element pot mostrar-se en el fracàs de la consulta de la Diagonal de Barcelona, on la població veia les opcions proposades com a cares, extravagants, i el canvi en aquest moment totalment innecessari i molt més quan altres necessitats es veien més urgents.

Un altre element del qual s’ha pogut treure conclusions han estat sobre la introducció de les oportunitats que ofereixen les TIC i les tecnologies 2.0. a l’esfera pública de l’Ajuntament. Internet, a través de les noves xarxes socials i de les possibilitats que aporta s’ha convertit també en un element d’apropament dels càrrecs públics locals, sovint percebuts com a molt allunyats de la seva població. El mateix Alcalde de Terrassa ens permet fer-nos una idea: té blog, pagina web, facebook, e-mail d’atenció ciutadana, respon qüestions en directe a Canal Terrassa, etc. No hi ha dubte, l’Alcaldia és en aquests moments més propera al ciutadà del que mai ho havia estat. Però com el mateix Pere Navarro ens diu això pot arribar a ser pesat, a ser“un rollo”. Internet és sens dubte una eina molt útil per segons quin tipus de coses, com ara la comunicació, i esdevé un avenç considerable, però tot hi això, Internet també esdevé una eina perillosa en quant a la veracitat de les coses que se’n poden consultar. A Internet la publicació de calumnies és realment molt senzill, i les facilitats que aporten les TIC i les xarxes socials com Facebook o Twitter expandeixen les “pandèmies informatives” a una velocitat molt alta. Davant aquesta perspectiva, i més davant d’una ciutadania expectant de poder criticar a les seves elits polítiques, l’Alcalde que s’atreveix amb aquests nous medis juga el risc de veure’s immers en aquestes crítiques i calumnies de tot tipus. Un altre element que el senyor Navarro ens ressalta sobre la separació elector-polític és el recel de la població en apropar-se a l’Alcalde, a considerar-lo un ciutadà més de la ciutat, i a considerar que pel sol fet de ser Alcalde no pot tenir els mateixos hobbies, comprar a les mateixes botigues, ni passejar pels mateixos carrers. Amb aquest fet, veiem que aquesta separació entre els ciutadans i els seus representants polítics elegits pel poble mateix, és indirectament retroalimentada per la mateixa població, la qual encara no sap percebre als líders polítics com a ciutadans com ells.

Finalment, hem pogut comprovar l’opinió del senyor Navarro en relació a alguns dels principals temes de l’actualitat política, com han estat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, on el Ple de l’Ajuntament de Terrassa s’ha pronunciat al respecte mitjançant una moció extraordinària de defensa del text. Per la seva part, el senyor Navarro ens ha mostrat com des del seu Ajuntament es confia en la renovació del pacte polític que aconsegueixi solucionar la situació actual, tot i que destaca la dificultat que suposarà aconseguir un consens entre els partits catalans, com a la pràctica estem veient, degut a la proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya previstes per aquesta tardor.

Preguem que ens disculpin per no poder oferir la transcripció completa de l’entrevista per un error nostre a l’enregistrar-la.

RAHMA EL BADOUI, FRANK MORALES
Politólogos

viernes, 2 de julio de 2010

SEMANA DE LA PRESIDENCIA: Balanç de la Presidència Espanyola de la UE

Un cop finalitzada la presidència espanyola de la Unió Europea (UE), es fa inevitable intentar fer un balanç. Però això no vol dir que sigui fàcil, ja que encara és molt aviat per valorar l’impacte que tindran les principals mesures adoptades durant aquest semestre. A més, s’ha de tenir en compte que aquesta ha estat una presidència sense precedents per l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, i en conseqüència el recent nomenament del President del Consell Europeu i de la Representant de la política exterior europea.

Com tots sabem, la presidència espanyola impulsava tres principals objectius a desenvolupar durant aquest primer semestre: Impulsar un nou model de creixement econòmic i sostenible per tal de donar resposta a la crisi financera i econòmica mundial; Reafirmar i aprofundir en l'Europa social i solidària; I adaptar Europa a un món multipolar en el qual aquesta pugui parla “amb una sola veu”. A més, es contemplaven diferents reunions informals de Ministres en el territori nacional, així com reunions i Cimeres internacionals, entre les quals destacaven la de la Unió per la Mediterrània, UE-Amèrica Llatina i Carib ,UE-Marroc i UE- Estats Units.

La falta de lideratge del President del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero, i l'impacte de la crisi a Espanya i de la seva elevada taxa d'atur, que duplica la mitjana europea, han marcat les dificultats, i per tant el fracàs per part d’Espanya, d’impulsar un nou model de creixement econòmic europeu. Per la seva banda, les polítiques anomenades ” d’igualtat”, inserides en el programa de la ideologia de gènere prioritària per al Govern, s'han vist protegides per un desplegament actiu a Europa.

Respecte els objectius plantejats pel president en matèria de política exterior europea, trobem resultats molt diversos, però tampoc podem augurar l’assoliment dels objectius, un altre cop marcats perla manca del lideratge, així com per la crisi a Espanya. Pel que fa a futurs processos d'adhesió Zapatero es mostrava procliu a prestar suports a la candidatura de Croàcia per a entrar a la UE i a donar esperança als “anhels” de Turquia per a un suposat ingrés. Per aquest últim, és sabut del suport explícit que Zapatero sempre ha mostrat a la incorporació de Turquia, però les prioritat reals dels països membres de la Unió en aquests moments, no han deixat en bon lloc al president, de tal manera que enfrontant-se a les intencions d'Europa, en aquest sentit Zapatero no aconsegueix sortir de la seva postura de marginalitat en política exterior. Aquest fet ha estat manifest en la plasmació concreta de la resta d'objectius internacionals del President.

En referència al caràcter euroamericà que es volia imprimir durant la Presidència s’ha d’emfatitzar els resultats de la cimera UE-ALC. Tot i les desavinences amb els governs de Cuba i Veneçuela, aquesta cimera ha estat un dels èxits de la presidència, almenys respecte els objectius marcats, ja que la UE ha aconseguit que pràcticament tots els països de la regió mantinguin Acords d’Associació amb ella, tant en acords interregionals com acords bilaterals, en referència a la liberalització econòmica de la regió. Però, l’altra cara de la moneda del continent americà és la suspensió de la Cimera UE-Estats Units. Sobre aquest tema només ens cap recordar la manifestació del president Obama de no acudir a la cimera per qüestions d'Estat. En el seu lloc, el president nord-americà va realitzar una gira Asiàtica més centrada en els nous objectius estratègics de la Casa Blanca, allunyats de la política pro-europea.

Sobre els objectius en el continent africà, s’ha de destacar la Cimera UE-Marroc, on es va decidir treballar per la “modernització” del Marroc, i així deixar de banda el tema dels drets humans, sobretot en referència al Sàhara Occidental, tema que qüestiona el compromís de la Unió envers aquesta qüestió, i per tant, la seva priorització de les relacions comercials, tant amb el Marroc com amb la resta de les regions del món. Un altre fet, que ha marcat el fracàs de la presidència és la suspensió, fins a la tardor, de la Cimera Unió pel Mediterrani. La presidència plantejava seriosos reptes pels interessos i el pes estratègic d’Espanya en el Mediterrani en el nou context geopolític regional desprès de la creació de la Unió pel Mediterrani, però de nou el conflicte Israel-Palestina, amb totes les seves conseqüències, ha fet que fet trontollar aquesta nova Unió, i per tant la possibilitat d’Espanya a liderar la regió.
Finalment, podem concloure que enfront de les expectatives inicials, que sens dubte van ser excessivament ambicioses, la veritat és que les circumstàncies l'han convertit en un exercici molt més sobri de l'inicialment previst. La crisi econòmica i la manca de lideratge d’en Zapatero han marcat la presidència, i conseqüentment Espanya ha vist un deteriorament en la seva imatge exterior que l’ha obligat a estar constantment a la defensiva. Així mateix, Espanya ha vist minvada la seva capacitat d’iniciativa política per l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, capacitat que s'ha vist encara més reduïda en els dos assumptes clau que han dominat el semestre: La gestió de la crisi econòmica i la política exterior. En aquest últim àmbit, Espanya ha pagat els plats trencats de la desorientació estratègica de la Unió Europea. Tot i l’èxit de la cimera amb Amèrica Llatina, la cancel·lació dels cimeres amb Estats Units i el Mediterrani han suposat un deteriorament en la seva imatge exterior.
RAHMA EL BADOUI
Politóloga

jueves, 3 de junio de 2010

Des-Unió pel Mediterrani

La Cimera de la Unió pel Mediterrani (UpM), prevista per al pròxim 7 de juny a Barcelona, a la qual estaven convidats 43 caps d'Estat i Govern de la UE, països àrabs i Israel, ha quedat suspesa fins a la tardor. França i Egipte, copresidentes de la UpM, juntament amb Espanya, amfitriona de la Cimera, van decidir posposar-la, davant la impossibilitat de garantir el seu èxit ara.
La Presidència espanyola de la UE plantejava seriosos reptes pels interessos i el pes estratègic d’Espanya en el Mediterrani en el nou context geopolític regional desprès de la creació de la Unió pel Mediterrani. Aquesta Unió, heretada del Procés de Barcelona, introdueix novetats necessàries envers l’antic Procés: una nova metodologia de treball orientada cap a l'engegada de projectes concrets, una nova arquitectura institucional en la qual destaca un sistema de co-presidències paritàries per les cimeres o reunions ministerials i el Secretariat permanent. Adoptant una filosofia que consagra el principi de la co-apropiació, es pretén que els països del Nord i del Sud del Mediterrani comparteixin una mateixa anàlisi dels reptes i portin a terme una mobilització de recursos sense precedents per fer-los front. Així podrem avançar cap a un Mediterrani més segur, més estable i més pròsper.
El prestigi i la posició estratègica d’Espanya en la regió estaven en joc: limitar-se a afrontar el repte de “gestió” de la UpM durant la Presidència, sense donar-li un impuls polític decidit mitjançant propostes i iniciatives substancials concretes, suposa haver perdut una oportunitat segurament única.. La seva contribució podria haver estat més eficaç en relació amb aspectes institucionals o amb la definició i el seguiment de determinades estratègies sectorials prioritàries que en aspectes més purament polític-diplomàtics.
El motiu oficial de la suspensió és donar temps a les converses indirectes de pau entre israelianes i palestins, les denominades negociacions de proximitat, que es van reprendre a principis de maig per la pressió de l'enviat especial d'EE UU, George Mitchell. "Vam confiar que després de l'estiu el procés de pau hagi avançat i la Cimera de la UpM serveixi perquè la comunitat internacional li doni un recolzament", va indicar en Moratinos.
Per una altra banda, els països àrabs, encapçalats per Síria i Egipte, havien amenaçat amb no acudir a Barcelona si ho feia el cap de la diplomàcia israeliana, Avigdor Lieberman, de tendència ultradretana i generador de fortes polèmiques, al fil d'unes propostes i comentaris titllats d'extremistes i racistes. Per a resoldre aquest obstacle, el Govern espanyol va proposar suprimir la reunió de ministres d'Exteriors, prèvia a la Cimera, de manera que els seus preparatius quedessin en mans d'alts funcionaris. Aquesta opció ensopegava amb la negativa de Lieberman a apartar-se de la delegació oficial israeliana. Per tal de convèncer-lo, el propi Zapatero el va rebre a La Moncloa a l'abril, però no va ser suficient. A més, fins fa poques setmanes no es va poder engegar la Secretaria General de la Unió, dirigida pel jordà, Ahmad Masadeh, i amb seu en el palau de Pedralbes, en la capital catalana.
El conflicte d’Orient Pròxim ha enverinat els preparatius de la Cimera de la UpM, com abans ho va fer amb el Procés de Barcelona. I per tant, es fa inevitable pensar que fins que el conflicte no s’hagi resolt, o almenys s’estigui treballant en un verdader procés de pau, aquesta Unió seguirà trontollant, sobretot si Israel segueix posant a pobra a la comunitat internacional amb accions com el bombardeig de Gaza, a principis del 2009, i el recent atac a la flotilla d’ajuda humanitària en direcció a Gaza. Aquest últim fet, bloqueja encara més les negociacions de proximitat entre Israel i Palestina, i per tant posa en perill la celebració de la Cimera que s’ha aplaçat per la tardor.

RAHMA EL BADOUI
Politóloga