ELECCIONS CATALANES: Resultats

Aquí tenim les dades referents a les passades eleccions al Parlament de Catalunya. Lluny de reflexionar sobre els resultats, aquí deixarem constància únicament dels resultats i d’alguns elements objectius. Invitem a qui vulgui realitzar una reflexió més profunda a que ho realitzi a través d’un article o dels comentaris d’aquest mateix document:

- Victoria de Convergencia i Unió (CiU) i d’Artur Mas, menor respecte al que apuntaven les enquestes, però encara així incontestable.

- Participació superior al 60%, el que mostra una millora respecte les últimes eleccions autonòmiques, i continua en la línea de les eleccions històriques d’aquesta indole.

- CiU podrà governar en solitari, amb Mas formant govern, però necessitarà suports puntuals diversos per legislar segons les qüestions.

- El Tripartit (PSC-ERC-ICV•EUiA) són els grans perdedors de la nit, i tots tres perden suport popular i representació al Parlament.

- El Partit dels Socialistes Catalans (PSC) va obtenir els pitjors resultats de la seva història en uns comissis autonòmics i el President José Montilla renuncia al seu escó, conjuntament a la ja coneguda renuncia a la secretaria general del partit i a representar a aquest a la pròxima legislatura.

- El Partit Popular (PP) amb Alicia Sánchez-Camacho al capdavant, obté els millors resultats de la seva història, millorant la marca de Alejo Vidal-Quadras al 1995, i torna a ser molts anys després, el tercer partit en suport parlamentari.

- La coalició Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV•EUiA) amb Joan Herrera com a nou referent, passa a ser la quarta força política al Parlament, malgrat disminuir el seu suport. ICV•EUiA va ser el membre del tripartit menys castigat per l’electorat.

- Esquerra Republicana és el partit que pateix una major caiguda. El partit liderat per Joan Puigcercós perd més de la meitat dels seus anteriors escons i passa de la tercera a la cinquena força política al Parlament.

- Ciutadans manté els seus tres escons, tots ells per Barcelona entre els que està el seu líder Albert Rivera, i augmenta el seu suport popular consolidant la seva representació.

- La sorpresa de les eleccions ha estat Solidaritat Catalana per la Independència amb l’ex-president del FC Barcelona Joan Laporta al capdavant. La coalició independentista aconsegueix ser la setena força en vots, però el sistema electoral li proporciona 4 diputats, el que el col•loca el sisè partit en representació.

- D’aquesta manera, el Parlament de Catalunya, no obstant el domini de CiU, queda més fracturat que mai, amb set forces polítiques dins d’aquest.

- A més, es important destacar el paper de Plataforma per Catalunya que amb el seu discurs anti-islàmic va estar durant gran part de l’escrutini amb fins a dos diputats, que van acabar caient al no superar la barrera del 3% a cap circumscripció.

Podeu trobar més gràfics a l'entrada del POAP-electoral.

ELECCIONS CATALANES: Apuestas

Queridos amigos,

Con motivo de las Eleccions al Parlament de Catalunya que se celebran hoy, hemos pedido a algunos de nuestros colaboradores que realicen su apuesta personal sobre la repartición de escaños resultante. Recordamos que el umbral para lograr mayoría absoluta son 68 escaños. Estas son sus apuestas:

Alex Calmó-President local a Sant Cugat de Joventuts Nacionalistes de Catalunya

CiU 66
PSC 31
PP 14
ERC 13

ICV-EUiA 11

Alvaro Echaiz-Politólogo

CiU 62
PSC 31
PP 15
ERC 12
ICV-EUiA 12
C’s 3

Halima El Badoui-Estudiant d'Economia

CiU 58

PSC 40

PP 14

ICV-EUiA 13

ERC 10

Rahma El Badoui-Politólogo

CiU 60
PSC 37
ICV-EUiA 12
PP 10
ERC 10
C’s 3
RI 3

Antonio García-Politólogo

CiU 59
PSC 32
PP 16
ERC 15
ICV-EUiA 10
C’s 2
SCI 1

Jordi Gómez-Funcionario y Estudiante de Ciencias Políticas

CiU 53
PSC 36
ERC 20
PP 14
ICV-EUiA 10
RI 1
SCI 1

Antonina González-Licenciada en Estudios del Asia Oriental

CiU 69
PSC 25
ERC 15
PP 15
ICV-EUiA 10
C’s 4
RI 1
CORI 1

José Antonio González-Seguridad

CiU 72
PSC 24
ICV-EUiA 16
ERC 15
PP 5
C’s 3

Francesc Mestre-Estudiante de Ciencias Políticas

CiU 60
PSC 30
PP 17
ERC 12
ICV-EUiA 11
C’s 5

Frank Morales-Politólogo

CiU 58
PSC 31
PP 16
ICV-EUiA 14
ERC 13
C’s 2
SCI 1

Marina Morales-Politóloga

CiU 64
PSC 31
PP 14
ICV-EUiA 12
ERC 9
C’s 5



Carlos Rodríguez- Regidor del Ayuntamiento de Viladecavalls y Alcaldable para las elecciones municipales de 2011

CiU 58
PSC 31
PP 15
ERC 13
ICV-EUiA 12
C’s 3
SCI 3

Sondeo El Periòdic d'Andorra 28/11

CiU 66-67

PSC 27-28

PP 14-15

ICV-EUiA 12-14

ERC 10-12

C's 4

SCI 0-2

ELECCIONS CATALANES: PSC i ICV-EUiA

GARANTIA DE PROGRÉS

El canvi real

El Partit dels Socialistes de Catalunya es troba davant d’unes eleccions al Parlament realment complicades. Tot hi que sovint es diu que els sondejos mai són definitius, i personalment penso que és cert, aquests donarien als socialistes el menor nombre d’escons de la seva historia. Després de set anys formant Govern, juntament a amb els altres dos partits que formaven el Tripartit, tot sembla predir que en aquesta ocasió, tot hi que ja ho semblava quatre anys enrere, la posició del PSC serà a la oposició.

Des del partit s’ha defensat a ultrança l’obra de Govern, al mateix temps que paradoxalment, es repetia fins la sacietat la negativa de formar novament una coalició de Tripartit. Tot hi que sumessin, que a dia d’avui sembla inclús improbable, José Montilla ha negat que es pogués produir aquesta nova coalició, tot sigui dir-ho, fa quatre anys deia el mateix. No obstant, aquesta vegada sembla que ni es voldrà ni es podrà el Tripartit. Montilla vol governar aquesta vegada amb solitari, igual que José Luís Rodríguez Zapatero i igual que vol Artur Mas, amb suports puntuals segons els temes.

Com dèiem, tot fa pensar que les opcions de que els socialistes mantinguin els seus diputats, i ja no diem que governin, són pràcticament nul·les i el seu pas a la oposició és més que probable. No obstant, els socialistes no tiren la tovallola en el seu final de campanya i continuen declaradament confiats, o això ens diuen, que un votant “ocult” fins ara capgirarà els resultats dels sondejos. Durant els últims dies estan forçant la maquina amb discursos agressius, algun que altre insult que s’escapa, i el desig d’un debat cara-a-cara entre Mas i Montilla, conscients de que cada dia sense que Mas es “molli”, és un dia menys per que el candidat convergent guanyi la Presidència de la Generalitat. En aquests moments, els socialistes ja no tenen res a perdre, ja que ja sembla que han perdut molt, i molt a guanyar si Mas la pífia.

FRANK MORALES

Politólogo

VERD ESPERANÇA, SOLUCIONS D'ESQUERRES

Canvis que cal fer. Que ningú més fará

Desde ICV-EUiA afrontamos éstas elecciones con el convencimiento de que somos el único partido con representación parlamentaria que sigue defendiendo postulados de izquierdas. Ante un PSC que ha tirado la toalla y se resigna, y una ERC desorientada, nosotros planteamos una salida justa y sostenible a la crisis en la que pague más quien más tiene y más contamina y no al revés.

Creemos que somos la última esperanza para mucha gente de izquierdas decepcionada por la política económica de recortes de Rodríguez Zapatero, un gobierno que se dice socialista y que en cambio ha tirado adelante la reforma laboral que el PP no se hubiera atrevido a plantear y la más lesiva para los derechos de los trabajadores y trabajadoras de la democracia.

En contextos de crisis como el actual es cuando más necesario es un Estado del Bienestar fuerte que pueda dar respuestas a la gente que peor lo pasa y garantice unas condiciones de vida dignas a todos los ciudadanos y ciudadanas.

Nuestra coherencia y el trabajo echo en los dos gobiernos de izquierdas de la Generalitat nos avala. Hemos sido pioneros en políticas de agua, tratamiento y recogida de residuos, políticas de seguridad, preservación del medio ambiente... y el balance en cuanto a políticas sociales y despliegue del Estado del Bienestar es muy positivo (más escuelas públicas, más inversión en sanidad, rehabilitación de barrios, etc.). En 7 años hemos hecho más que en 23 años de CiU. No sólo hemos hecho más, sino que han sido políticas diferentes.

Además, somos el único partido que deja bien claro cual es su política de pactos: sólo pactaremos con quien se comprometa a hacer políticas de izquierdas.

Todas las encuestas reflejan que ICV-EUiA consolida su espacio electoral. I éste echo, teniendo en cuenta que los resultados de 2006 fueron los mejores de la historia de la coalición, es algo muy a tener en cuenta.

Nosotros creemos que en éstas elecciones, las primeras en que la gente tiene el poder de decidir quien quiere que gestione y lidere la salida a la crisis, sólo hay dos opciones:
La salida a la crisis aplicando las mismas recetas que nos han llevado a ella (desregulación del mercado, recortes en servicios públicos, desfiscalización...) que es el modelo de CiU y PP o una salida a la crisis justa y solidaria (fiscalidad progresiva, más estado del bienestar y hacer de la ecologia una oportunidad y una palanca de cambio hacia un modelo productivo más sostenible).

El futuro no está escrito y somos muchos los que no queremos volver atrás, a los tiempos ya no de “una Catalunya millor” sino de “una Catalunya Millet”.

CARLOS RODRÍGUEZ

Regidor del Ayuntamiento de Viladecavalls y Alcaldable para las elecciones municipales de 2011

ELECCIONS CATALANES: ERC i PP

GENT VALENTA


Puigcercós 2010. Catalunya Decideix

Independència! Independència ara! Aquest és el postulat de la candidatura d’ERC davant les properes eleccions al Parlament. Esquerra Republicana de Catalunya sempre ha estat un partit partidari de portar a Catalunya a quotes d’autogovern cada cop més altes. En aquestes eleccions han donat un pas més, i ja demanen la independència formal i material de l’Estat espanyol. El camí cap a aquesta independència proposa que es produeixi a partir de la celebració d’una consulta popular, aquest cop si, vinculant, que seria un pas més respecte de les abstencionistes consultes populars municipals dels últims mesos que més que mostrar el sentiment independentista català, ens ha mostra l’alt grau d’interès ciutadà respecte a aquests temes.

Per aquest canvi de mentalitat ha estat clau el context que viu la comunitat catalana, amb una crisi econòmica i també política on el lideratge queda castigat per la falta de credibilitat i la desconfiança popular respecte dels candidats. Però també ha estat clau la irrupció de nous candidats pro-independentisme, com Reagrupament Independentista, escissió d’ERC, o Solidaritat Catalana per la Independència. És possible que ERC davant el temor de que aquests partits li robessin el vot independentista, hagi decidit optar per aquesta actitud més compromesa amb la independència.

Esquerra va arribar a la pre-campanya (que avui en dia comença el dia després de les eleccions passades) amb unes perspectives molt negatives degut a les crítiques generades cap al Tripartit, la falta de coherència entre el partit pre-electoral i el partit governamental, i les batalles internes que van acabar per jubilar a Josep Lluís Carod Rovira. La baixada semblava assegurada, i més quan apareixien partits com els ja esmentats anteriorment que semblava que encara els prendria més vots. Però Puigcercós es va treure el conill de la txistera: les consultes independentistes (i la reforma fiscal, ja sabeu això del “Madrid és una festa, i a Andalusia no paga ni Deu”). Ara mateix, tot sembla dir que si el PP no els treu el lloc, Esquerra tornarà a ser la tercera força política, i llavors ningú sap que passarà: Tindrem tàndem nacionalista CiU-ERC? Si finalment es produeix aquest pacte, CiU plantejarà a Madrid (On la fiscalitat és una festa...) l’opció de la independència? I que dirien a Madrid? Bé, aquesta última pregunta tothom sap la resposta, la resta ho haurem de veure després del 28-N.

JORDI GÓMEZ

Funcionario y Estudiante de Ciencias Políticas

SOLUCIONS PER A LA CRISI

Solucions per als catalans

El Partit Popular de Catalunya arriba a aquestes eleccions autonòmiques amb noves perspectives: Alícia Sanchez Camacho com a cap de llista, abandonant d’aquesta manera el Senat espanyol, i pretensions clares de formar part del pròxim Govern de la Generalitat. Al igual que fa quatre anys, arriben a les eleccions sense governar a l’Estat ni amb un fort suport popular a Catalunya, però ara en canvi tenim una situació molt diferent, la crisi econòmica, que pels populars te uns responsables clars: el Govern central, el PSOE, i el Govern català, el tripartit o govern d’entesa, es a dir, PSC-ERC-ICV·EUIA.

El PP està disposat a oferir una Catalunya molt diferent a la que hem viscut en els últims set anys, formalitzant un dur discurs crític als governs central i autonòmic català i fent una crida a la població catalana a exigir la responsabilitat de la crisi a aquests partits que es reflecteixi en un càstig polític a les eleccions del 28-N. A tot això, s’ha de sumar un programa electoral de clar indole liberal en quant a propostes econòmiques, i amb el component conservador en quant a polítiques socials que el partit sempre ha defensat tant a l’Estat espanyol com a Catalunya.

Però el tema clau de la campanya del PP ha estat la immigració, tema que ha enfortit el partit de forma considerable i que l’ha catapultat al centre de tots els debats, també en part per la polèmica generada pel lamentable videojoc de l’Alicia Croft. Les polítiques d’immigració han estat sempre un tema clau que ressorgeix en moments de crisi i tensió social, i el PP històricament ha estat el partit que les sol treure a la superfície política, el que anomenem l’agenda setting. Però en aquesta ocasió, no van ser els populars sinó Plataforma per Catalunya i Anglada qui va treure el debat, i va obligar al PP, des del meu punt de vista, a modificar els seus canons d’actuació.

Molt s’ha parlat de que aquesta estratègia del PP pugui respondre a un banc de proves. Al PP a nivell estatal li interessa coneixer com respon la gent electoralment davant de propostes tan dures i controvertides com són les que proposa la candidatura a Catalunya, i un bon resultat a la seva comunitat autònoma maleïda electoralment podria ser un incentiu important de cara a establir aquestes estratègies de cara a les Municipals de 2011 i, sobretot, a les Generals del 2012. Altre objectiu clar del partit, i en aquest cas no s’amaguen, és guanyar Badalona. La important ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona ha estat històricament un feudo clar socialista, i una revifada popular al municipi serviria per posicionar al partit dins d’una zona clau catalana, i per donar una lliçó que sense dubte tocaria el cor de l’esquadra socialista.

El PP està acostumat a actuar en solitari a la dreta de l’eix, i el fet de que altres partits, com Ciutadans o Plataforma, els treguin els seus punts històrics (la defensa de la unitat de l’Estat, la llengua castellana, el discurs anti-immigració, etc) no els fa cap gràcia. Sens dubte, sense l’aparició d’aquests partits, la dura estratègia del PP seria molt més complicada d’entendre.

En aquests moments, el PP es torna a sentir important. Com a la etapa 1995-2003, aquest partit es sent capaç d’aconseguir el tercer lloc en numero d’escons. Però el que seria realment important pel grup seria ser determinant a la formació de Govern, com ja ho van ser al 1999, tot hi ser arraconats durant tota aquesta Legislatura. En aquest cas Sánchez Camacho ho ha deixat ben clar: si CiU vol formar Govern amb ells, la federació nacionalista es tindrà que guanyar l’ajuda popular.

FRANK MORALES

Politólogo

ELECCIONS CATALANES 2010: CiU i C's

UNA CATALUNYA MILLOR

Comença el canvi

Sempre diem que les eleccion són importants, però aquestes no només ho són sinó que a més són decisives. Convergència i Unió afronta aquestes eleccions amb molta il·lusió, veiem el canvi a prop, però a més a més les afronta amb un gran sentit de la responsabilitat. Tenim el millor candidat que podria tenir la nostra Federació, un candidat i un líder a l'alçada de la situació: l'Artur Mas ha demostrat que la seva vocació de servei no té límits, i tot i haver guanyat les eleccions en dues ocasions, i no poder governar, ha seguit lluitant des de l'oposició per a que el Govern no maltractés el nostre país. L'Artur Mas ha madurat i ha après què cal tenir i què cal fer per a que Catalunya recuperi el prestigi i la dignitat que el tripartit ens ha pres.

Hem arribat a un punt on la gent veu a Montilla com la oposició, mentre que la oposició fa de Govern. No tenim un govern seriós, tenim un Parlament de fira on s'han arreplegat tres partits per fer de la Generalitat el seu mas, i no la deixaran perdre així com així. A menys d'un mes encara veiem que en plena crisis segueixen els nomenaments de càrrecs de confiança, segueixen els viatges i segueix la despesa. Parlen de problemes reals però volen enganyar amb el sensacionalisme. Volen que ens preocupem pel cinema, les vegueries, i volen posar-se la medalla quan ens amaguen les xifres de l'atur, quants barracons s'han instal•lat a les escoles i quants estudiants s'han quedat sense accedir a la universitat perquè es van confondre obrint places.

CiU espera ser l'alternativa al govern que s'anomena de progrés, perquè el discurs de la dreta i l'esquerra no serveix, CiU ha demostrat que el seu projecte de país és per tots i necessita a tots els ciutadans, CiU aposta per l'estat del benestar, i per això treballa i treballarà per Catalunya, no depèn de Madrid, ni d'un tripartit. Depèn de tots nosaltres.

ALEX CALMÓ

President local a Sant Cugat de Joventuts Nacionalistes de Catalunya

REBÉLATE

Catalunya som tots

Ciutadans afronta con gran optimismo las próximas elecciones catalanas que se celebrarán el 28 de noviembre. Para su líder Albert Rivera, su partido ha realizado desde su entrada en el Parlament un trabajo firme y coherente, que ha conseguido fortalecerlos para afrontar con mayor solidez la próxima legislatura.

Como informa el partido, según el último Barómetro de Opinión Política publicado por el Centre d’Estudis d’Opinió, Ciutadans casi duplicaría los resultados electorales obtenidos en el 2006. Con un apoyo electoral del 2,1% sobre censo, se consolida la tendencia positiva de crecimiento que auguran todas las encuestas públicas y privadas. Albert Rivera considera que esto demuestra que el partido esta consolidándose en una situación de tendencia creciente a las puertas de las elecciones electorales.

El presidente de Ciutadans confía en que este aumento de votos será decisivo para poder conseguir más de cinco miembros en la cámara y poder así disponer de un espacio de juego más productivo en temas como la Ley del cine o de la educación. La finalidad de esta agrupación política es establecerse como la única alternativa al nacionalismo catalán frente la pasividad de los dos partidos nacionales (en referencia al PSC y PPC). Por lo tanto, Rivera afirma que Ciutadans seguirá creciendo para tirar del carro de los no nacionalistas, y para que a medio plazo pueda existir una posibilidad de regeneración de la política en Cataluña.

ALVARO ECHAIZ

Politólogo

David creix, Goliat tremola

"La independència a Catalunya necessita per tant augmentar considerablement la seva base social. David ha de créixer. Necessita guanyar més complicitat dins i fora de l’estat. Calen cosins de Zumosol"

L’Antic Testament explica que David va se capaç de vèncer el gegant Goliat amb un cop de pedra de la seva fonda. Des de llavors, hom pensa que la història es repeteix... però, la història és molt tossuda, i en uns quants milers d’anys són molt pocs els exemples en què el peix petit es menja el peix gran. A no ser, és clar, que el petit , a més a més de ser més astut i més persistent que el seu enemic, també tingui un cosí de Zumosol. Com ara, Israel.

El reportatge de TV3 de dijous a la nit “Adéu Espanya?” va aconseguir desmitificar un tema tabú com la independència i demostrar que el que sembla una quimera és un objectiu real i assolible, però porta l’espectador a una visió un xic massa optimista. El reportatge, a través d’un joc de comparacions molt entenedor amb Grenlàndia, Escòcia i Quebec, aconsegueix mostrar que no som tan estranys i que, 1. No estem sols (Hi ha altres nacions que també aspiren a tenir Estat); 2. Som un estat més que viable (si assolim la independència); 3. Espanya és un mal negoci i no la necessitem; i 4. Si una majoria de catalans vol la independència no hi ha raó ni actor per impedir-ho.

El que no explica el reportatge (probablement perquè no era l’objectiu) és que la clau no està només en tenir les condicions objectives per ser independent, sinó que també son clau, essencials fins i tot, és tenir les condicions subjectives: el consens majoritari. Una cosa el defecte de la qual ara mateix també comparteixen Grenlàndia, Escòcia, Quebec i Catalunya.

Guanyar un referèndum és la única via que aquestes tres nacions tenen per ser un dia independents, perquè cal descartar (almenys a curt termini) una altra carambola històrica com la que va permetre la independència de les repúbliques bàltiques o Eslovàquia, que van ser més fruit de la feblesa de Goliat (URSS) davant del cosí de Zumosol (EEUU) que per l’encert d’aquests petits Davids.

Per tant, si la única via és el referèndum, cal que Catalunya tregui algunes conclusions de la comparació amb Grenlàndia, Escòcia, Quebec... 1. Quebec porta 2 referendums perduts i Canadà ho ha aprofitat per complicar jurídicament i constitucionalment la sortida de la província de la Federació. Per tant, més val guanyar a la primera, si no volem complicar-nos la vida. 2. Ningú discuteix -ni dins ni fora del seu respectiu estat- la condició de nació a Grenlàndia, Escòcia o Quebec. Catalunya, en canvi, encara li queda camí per córrer per assolir el mateix grau de reconeixement. A Espanya, per exemple, fins i tot la RAE ha estat capaç de canviar el significat de “nacionalitat” per ajudar el TC a negar aquesta condició al Principat. 3. Cada procés d’independència és únic i irrepetible. Es poden trobar coincidències i complicitats, però les condicions de partida sempre són diferents i els contextos també. Es poden trobar paral•lelismes amb Grenlàndia, Escòcia o Quebec, i fins i també el País Basc, Irlanda o Flandes, però mai no sentaran un precedent ni cap tipus de jurisprudència. 4. Els estatus dels tres exemples del reportatge al sí dels seus respectius estats són molt diferents respecte a Catalunya. Mentre el Quebec és membre fundador del Canadà, mentre Escòcia mai no ha perdut la condició de nació dins del Regne Unit, mentre Grenlàndia és ètnicament, territorialment i jurídicament molt diferent a la seva antiga metròpoli danesa, Catalunya té lligams molt més forts amb Espanya. La unió entre nació sense estat i Estat matriu és molt més feble en els exemples anteriors que en el nostre (un 50 % dels catalans diu que és perfectament compatible ser espanyol i català i així ho sent).

La independència a Catalunya necessita per tant augmentar considerablement la seva base social. David ha de créixer. Necessita guanyar més complicitat dins i fora de l’estat. Calen cosins de Zumosol. I cal generar un procés d’independència prou potent i articulat per guanyar la consulta d’autodeterminació a la primera. Anem per bon camí. David s’està fent gran. I Tot el que passa a Espanya és perquè Goliat té por. La independència és cada cop més transversal dins dels sistema de partits i dins de la societat. La cosa creix, però caldrà esperar pacientment a que sigui prou gran i fort per tombar-ho tot d’un sol cop de pedra.

XAVIER FÄHNDRICH

Periodista y politólogo. Consultor de estrategia, marketing y comunicación. Socio-propietario de la consultora Mintsmind desde 2007. Profesor del Departamento de Ciencia Política i Derecho Público en la Facultad de Ciéncias Políticas y Sociología de la UAB

Articulo publicado originalmente en La Caixa de Música, 05/06/2010, sección quinzenal de Xavier Fähndrich en elsingulardigital.cat.

Donde caben dos, ya no caben tres...

Pocas son las voces que a estas alturas aun defienden el actual gobierno catalán: el archiconocido segundo gobierno “Tripartito” o también llamado de Entesa. Hemos tenido fracturas en el interior de los partidos, salidas de tono de algunos consellers, reprimendas, y un Presidente de la Generalitat criticado desde su investidura por ¾ partes de la ciudadanía catalana. La legislatura puede ser calificada de todo, menos de tranquila, y mucho menos si tenemos en cuenta el contexto en el que se ha producido, con la polémica del Estatut y la famosa crisis económica de la cual tampoco nadie se ha ahorrado su opinión.

A pesar de lo incongruente que pueda parecer, el término tripartito tal como lo hemos visto los últimos 7 años en los gobiernos catalanes y el término coalición de partidos poco tienen que ver el uno con el otro. Lo que el pacto PSC-ERC-ICV ha significado no ha sido otra cosa que un pacto a tres bandas, una repartición del poder gubernamental, sin existencia de un programa de acción común ni de ningún sistema que sirviera para cohesionar les conselleries y departaments de la Generalitat.

Antes de finalizar la anterior legislatura, también con una agitada vida, ya se preveía que el entendimiento para la consecución de un nuevo tripartito seria difícil, incluso existían grandes dudas acerca de si ERC desearía volver a formar gobierno con el PSC, pero estas dudas quedaron en puras conjeturas cuando se vio que tanto unos como otros salieron aun más debilitados de las nuevas elecciones legislativas en 2006. El pacto era necesario para gobernar, e ICV volvía a aparecer como la única parte optimista acerca de la viabilidad del nuevo tripartito.

Ahora, la situación no parece haber cambiado lo más mínimo; nuevamente, los “socios de la Entesa” o del Tripartito van a llegar a las elecciones sin poderse ni ver entre ellos, con una imagen pública difícilmente peor, pero esta vez con una cosa clara, las elecciones se les plantean como una dura cuesta que por si solos no serán capaces de conseguir pasar.

Ahora, el PSC debe luchar contra una imagen desgastada de si mismo a causa de sus titubeantes 7 años de mandato, marcados por el desencuentro con las otras fuerzas políticas que formaban el Gobierno, por las críticas a sus líderes, por el Estatut, y por la turbia relación con el gobierno socialista del Estado. ICV por su parte, también va a salir muy dolida de esta legislatura debido a las constantes críticas y polémicas suscitadas por los actos del Conseller de Interior Joan Saura. No obstante, la aparición como candidato de Joan Herrera y el descalabro electoral que les podría suceder al PSC y a ERC podría convertir al grupo eco-socialista en una pieza importante en el nuevo parlamento catalán. Pero es sin duda ERC la gran perjudicada de la actual legislatura. Todo apunta a que sus conflictos internos, escisiones y su ambigua actitud en diversos momentos, entre los cuales el plante ante sus socios frente la reforma del Tribunal Constitucional hace apenas unas semanas, precipitaría su caída libre, cada vez menos sustentada por el voto nacionalista que podría moverse hacia las posturas de Reagrupament o CiU.

Ante este hecho, no cabe la menor duda, CiU se está frotando las manos. Se sabe ganador, y ahora probablemente ya esté realizando números acerca de cómo será esta victoria, y en caso de no ser con mayoría absoluta quien sería su principal apoyo: a priori todo indica que será ERC, siempre y cuando estos sobrevivan de la caída libre que muchos le vaticinan.

De esta manera, un nuevo Tripartito ya no solo se empieza a contemplarse como una opción imposible por la falta de interés de su socios en que este se produzca, si no quizá también por el impedimento de no poder competir matemáticamente con la opción de CiU.

Pero todas estas dudas no podrán ser despejadas hasta dentro de unos meses. Hasta el momento, y visto lo visto, todo parece posible.

FRANK MORALES

Politólogo

La Religión Catalana

La religión enajena a los individuos con su consentimiento, a veces implícito; y éstos se someten a un tótem, de pelaje variado, al que rinden culto. La duda no cabe y la razón sucumbe. Ante ello, la Ilustración. Montesquieu, Rousseau, Kant dieron las herramientas para la sociedad libre. Pero hay quien sigue con el “vivan las cadenas”, viéndose abrumado por esa libertad indigerible para él y rogando que una buena religión le dé cobijo. Ahí mora el nacionalismo.

Por aquí, el nacionalismo se halla entre una minoría ruidosa. Preguntémonos de dónde beben. ¿De la fuente de Sieyès, quizás?, hijo legítimo de la Ilustración. ¿Comparte la Cataluña nacional principios de la Francia revolucionaria? No, el catalanismo es fichteano; hijo bastardo. ¿Acaso no bulle –en esos ambientes– la animadversión a los que no comparten la misma patria? Estamos, pues, ante un nacionalismo cultural. Y empobrecedor.

Esperemos que una nueva Era de las Luces surja pronto. Hay que iluminar muchas sombras, y despojarlas.

FRANCESC MESTRE

Estudiante de Ciencias Políticas