ELECCIONS CATALANES: ERC i PP

GENT VALENTA


Puigcercós 2010. Catalunya Decideix

Independència! Independència ara! Aquest és el postulat de la candidatura d’ERC davant les properes eleccions al Parlament. Esquerra Republicana de Catalunya sempre ha estat un partit partidari de portar a Catalunya a quotes d’autogovern cada cop més altes. En aquestes eleccions han donat un pas més, i ja demanen la independència formal i material de l’Estat espanyol. El camí cap a aquesta independència proposa que es produeixi a partir de la celebració d’una consulta popular, aquest cop si, vinculant, que seria un pas més respecte de les abstencionistes consultes populars municipals dels últims mesos que més que mostrar el sentiment independentista català, ens ha mostra l’alt grau d’interès ciutadà respecte a aquests temes.

Per aquest canvi de mentalitat ha estat clau el context que viu la comunitat catalana, amb una crisi econòmica i també política on el lideratge queda castigat per la falta de credibilitat i la desconfiança popular respecte dels candidats. Però també ha estat clau la irrupció de nous candidats pro-independentisme, com Reagrupament Independentista, escissió d’ERC, o Solidaritat Catalana per la Independència. És possible que ERC davant el temor de que aquests partits li robessin el vot independentista, hagi decidit optar per aquesta actitud més compromesa amb la independència.

Esquerra va arribar a la pre-campanya (que avui en dia comença el dia després de les eleccions passades) amb unes perspectives molt negatives degut a les crítiques generades cap al Tripartit, la falta de coherència entre el partit pre-electoral i el partit governamental, i les batalles internes que van acabar per jubilar a Josep Lluís Carod Rovira. La baixada semblava assegurada, i més quan apareixien partits com els ja esmentats anteriorment que semblava que encara els prendria més vots. Però Puigcercós es va treure el conill de la txistera: les consultes independentistes (i la reforma fiscal, ja sabeu això del “Madrid és una festa, i a Andalusia no paga ni Deu”). Ara mateix, tot sembla dir que si el PP no els treu el lloc, Esquerra tornarà a ser la tercera força política, i llavors ningú sap que passarà: Tindrem tàndem nacionalista CiU-ERC? Si finalment es produeix aquest pacte, CiU plantejarà a Madrid (On la fiscalitat és una festa...) l’opció de la independència? I que dirien a Madrid? Bé, aquesta última pregunta tothom sap la resposta, la resta ho haurem de veure després del 28-N.

JORDI GÓMEZ

Funcionario y Estudiante de Ciencias Políticas

SOLUCIONS PER A LA CRISI

Solucions per als catalans

El Partit Popular de Catalunya arriba a aquestes eleccions autonòmiques amb noves perspectives: Alícia Sanchez Camacho com a cap de llista, abandonant d’aquesta manera el Senat espanyol, i pretensions clares de formar part del pròxim Govern de la Generalitat. Al igual que fa quatre anys, arriben a les eleccions sense governar a l’Estat ni amb un fort suport popular a Catalunya, però ara en canvi tenim una situació molt diferent, la crisi econòmica, que pels populars te uns responsables clars: el Govern central, el PSOE, i el Govern català, el tripartit o govern d’entesa, es a dir, PSC-ERC-ICV·EUIA.

El PP està disposat a oferir una Catalunya molt diferent a la que hem viscut en els últims set anys, formalitzant un dur discurs crític als governs central i autonòmic català i fent una crida a la població catalana a exigir la responsabilitat de la crisi a aquests partits que es reflecteixi en un càstig polític a les eleccions del 28-N. A tot això, s’ha de sumar un programa electoral de clar indole liberal en quant a propostes econòmiques, i amb el component conservador en quant a polítiques socials que el partit sempre ha defensat tant a l’Estat espanyol com a Catalunya.

Però el tema clau de la campanya del PP ha estat la immigració, tema que ha enfortit el partit de forma considerable i que l’ha catapultat al centre de tots els debats, també en part per la polèmica generada pel lamentable videojoc de l’Alicia Croft. Les polítiques d’immigració han estat sempre un tema clau que ressorgeix en moments de crisi i tensió social, i el PP històricament ha estat el partit que les sol treure a la superfície política, el que anomenem l’agenda setting. Però en aquesta ocasió, no van ser els populars sinó Plataforma per Catalunya i Anglada qui va treure el debat, i va obligar al PP, des del meu punt de vista, a modificar els seus canons d’actuació.

Molt s’ha parlat de que aquesta estratègia del PP pugui respondre a un banc de proves. Al PP a nivell estatal li interessa coneixer com respon la gent electoralment davant de propostes tan dures i controvertides com són les que proposa la candidatura a Catalunya, i un bon resultat a la seva comunitat autònoma maleïda electoralment podria ser un incentiu important de cara a establir aquestes estratègies de cara a les Municipals de 2011 i, sobretot, a les Generals del 2012. Altre objectiu clar del partit, i en aquest cas no s’amaguen, és guanyar Badalona. La important ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona ha estat històricament un feudo clar socialista, i una revifada popular al municipi serviria per posicionar al partit dins d’una zona clau catalana, i per donar una lliçó que sense dubte tocaria el cor de l’esquadra socialista.

El PP està acostumat a actuar en solitari a la dreta de l’eix, i el fet de que altres partits, com Ciutadans o Plataforma, els treguin els seus punts històrics (la defensa de la unitat de l’Estat, la llengua castellana, el discurs anti-immigració, etc) no els fa cap gràcia. Sens dubte, sense l’aparició d’aquests partits, la dura estratègia del PP seria molt més complicada d’entendre.

En aquests moments, el PP es torna a sentir important. Com a la etapa 1995-2003, aquest partit es sent capaç d’aconseguir el tercer lloc en numero d’escons. Però el que seria realment important pel grup seria ser determinant a la formació de Govern, com ja ho van ser al 1999, tot hi ser arraconats durant tota aquesta Legislatura. En aquest cas Sánchez Camacho ho ha deixat ben clar: si CiU vol formar Govern amb ells, la federació nacionalista es tindrà que guanyar l’ajuda popular.

FRANK MORALES

Politólogo

La reunificación alemana y el fin del bloque soviético

La proxima semana se cumpliran 21 años de la caida del denominado Muro de Berlín, que separaba las dos alemanias. Con motivo de este aniversario, en este artículo veremos algunos hechos destacados de este importante momento histórico prestando especial atención a las posiciones del resto de potencias acerca de la posible reunificación. En este artículo también repasaremos el posterior desmembramiento de la URSS, la superpoténcia del bloque del Este.


La reunificación alemana fue un suceso muy importante en la historia del pasado siglo, y sin duda se ha convertido en un elemento simbólico clave del fin de la Guerra Fría. Ningún actor internacional pudo mantenerse al margen de este suceso que acababa con la separación producida tras la 2ª Guerra Mundial del territorio alemán en dos repúblicas independientes, una a cada lado de los bloques que caracterizaron el conflicto de la Guerra Fría.

Dentro del bloque occidental no existía una presión para que ambos Estados, la República Federal de Alemania (RFA) y la República Democrática Alemana (RDA) se unificaran, ya que 40 años habían bastado para normalizar la situación de ambas repúblicas como independientes entre ellas. De hecho, ni tan solo la RFA muestra antes de 1989 un claro interés en que se produjera esta unificación, aunque las fuerzas políticas de ambos Estados habían tenido un acercamiento, más formal que no práctico, en los últimos 15 años a través de la Ostpolitik iniciada por el entonces canciller Willy Brandt. Tampoco la RDA, con el duro liderazgo de Erik Honecker, tiene interés de que se produzca tal unificación, considerando las cada vez más frecuentes reivindicaciones populares de asemejación con el nivel de vida occidental como un peligro. No obstante, esta posición de desinterés de los altos cargos de ambos Estados contrasta con lo que le interesa a sus respectivas poblaciones, especialmente a la de la RDA, donde si que se apoyará la unificación.

Tanto la URSS como Estados Unidos deciden mantenerse neutrales durante este proceso y dejar hacer a las repúblicas alemanas para que ellas decidan. La posición de la URSS es más complejo, ya que aunque bajo el prisma de la Perestroika de Mikhail Gorbachev en ningún momento se opondrá a la unificación e incluso impedirá a Honecker que actúe reprimiendo a los reivindicadores de la RDA, exigirá que la nueva Alemania resultante de la unificación mantenga una posición “neutral” en cuanto a las superpotencias, es decir, que no mantenga su estancia en la OTAN pero sí la presencia de tropas rusas en su territorio.

Los Estados que más claramente se posicionan en contra de la unificación son Francia, Italia y Gran Bretaña. Estos Estados consideraban este proceso como peligroso, puesto que Alemania unida volvería a gozar del estatus de gran potencia en el Sistema Internacional. Uno de los principales temores se basó en que la nueva Alemania unida modificará la senda que le había caracterizado dentro de la Comunidad Europea, de la cual era un colaborador importante, brindando un especial apoyo a las iniciativas francesas. En especial Francia, a través de Mitterrand, veía renacer los temores de la postguerra de 40 años antes, y volvía a ver a Alemania como un agresor potencial que podría tener intereses de recuperar todo el territorio perdido tras la 2ª Guerra Mundial o incluso de albergar otros intereses expansionistas. Margaret Thatcher, primera ministra británica, tampoco se mostró partidaria de la reunificación, aunque algo desacreditada por su gobierno, mostrándose contraria a la modificación del Status Quo europeo, y incluso intentando instigar a Gorbachev para que el presidente soviético detuviera el proceso. En cuanto a la OTAN, organización donde la RFA tenía un peso substancial, no se muestra muy favorable con el discurso (recordemos que Gran Bretaña es miembro y no estaba a favor).

Los nuevos Estados ex soviéticos de Europa Central tampoco verán con entusiasmo la unificación: Polonia temía que la nueva Alemania reivindicara la frontera Oder-Niesse, aunque esta había sido reconocida anteriormente por ambas alemanias y deberá ser reconocida por la nueva Alemania nuevamente; Checoslovaquia criticaría al canciller de la RFA Kohl de inconsciente y de poco en línea con la realidad; Hungría criticaba el proceso por su precipitación aunque admitió que era inevitable que se produjera la unificación.

Resaltaré por último la posición española, donde el Presidente del Gobierno Felipe González mostró una posición ambigua sobre la reunificación, pero el apoyo en el preciso momento transmitió González a Kohl fue muy valorada para este último, quien defendería mayores fondos de cohesión en las posteriores cumbres europeas.

Con el paso del tiempo, todos los Estados que no fueron favorables en un principio van moderando su discurso y aceptaran la unificación apoyando la causa como símbolo del constante proceso de cohesión europea.

El proceso de desmembración del bloque soviético iniciado en 1989 llevó a una situación prácticamente “post bélica”, donde las fronteras sufrieron numerosos cambios y hubo un importante reequilibrio de poder en el Sistema Internacional. Nuevos actores cogen relevancia (ONG’s, actores privados, subestatales e intraestatales, etc.), realineando las prioridades, modificando el concepto de seguridad en muchos más ámbitos. De esta manera, se produce un cambio paradigmático en la forma de entender las Relaciones Internacionales.

El símbolo clave para entender el fin de la Guerra Fría es la caída del Muro de Berlín y la reunificación alemana como momento clave del fin de la política de bloques que había caracterizado el periodo anterior, y pasando a un proceso europeo de mayor convergencia y cohesión. Simbólicamente, la reunificación alemana no solo fue la unión de las dos repúblicas (RFA y RDA) que históricamente habían formado el territorio alemán, sino que era la reunificación europea después de 40 años de pasiva vecindad.

Alemania unificada mantuvo buenas relaciones con sus Estados vecinos, y tendrá una política exterior pacífica, impulsando nuevas formas de cooperación en el ámbito de la Comunidad Europea, y subregionalmente en la Europa ex soviética. Kohl consiguió mediante el pilotaje del proceso de reunificación alemana orientar la política comunitaria hacia un nuevo punto de mira situado en Europa del Este. De esta manera, la Unión Europea (Anteriormente Comunidad Europea) dejó de basarse en la colaboración de Estados bastante homogéneos y altamente desarrollados, para abrir sus puertas a Europa del Este.

Los Estados del Este de Europa por otro lado inician sus procesos de desvinculación de la URSS a mediados de la década de los 80, mediante la mayor apertura aportada por la política de Perestroika impulsada por Gorbachev. Pero es precisamente el año 1989 donde se intensifica esta desvinculación: Polonia inicia la liberalización de su Estado, que este mismo año convoca las primeras elecciones libres que dan por primera vez la victoria a un partido no comunista; en Hungría y Checoslovaquia también se impulsa el pluralismo político llevando a los Partidos Comunistas a posiciones minoritarias. Todos estos cambios, a excepción del también producido en Rumania, se llevaran a cabo pacíficamente, lo que dará muestra del sustancial cambio en la Situación Internacional y en la actitud de Gorbachev y la URSS, la cual se enfrenta con numerosos problemas en su interior que le hará desinteresarse en la perdida de sus Estados Soviéticos satélites, los cuales harán desaparecer el CAME y el Pacto de Varsovia, y así cerrando el último contacto con su pasado soviético.

Todos estos cambios producirán una especial situación de “euroeuforia” que llevará a partir de 1990 a preparar una Conferencia Intergubernamental que haga avanzar la cooperación a otras materias como seguridad, defensa o unión monetaria, y de esta manera asentando las bases de lo que será la Unión Europea.

Jordi Gómez

Funcionario y estudiante de Ciencias Políticas

El debat dels tipus d'activació: Welfare vs Workfare

Entenem tipus d’activació Workfare com aquells programes en els quals els ciutadans treballen a canvi de rebre unes determinades prestacions en assistència social. L’orientació que aquest sistema aporta és reduir la intervenció estatal en matèries de pobresa, reduint les prestacions socials únicament a aquells casos en els quals la prestació resulta més necessària (minusvàlids, majors, nens). Amb aquesta lògica els models d’activació workfare pretenen evitar la dependència que comporta l’acomodament a les prestacions mitjançant polítiques d’activació del treball. Així, el treball hauria de substituir ràpidament a l’assistència com a principal sustentador. Aquesta teoria es bassa en la suposició de que aquell que no s’incorpora al treball es bàsicament per que no vol. Per evitar que sigui així, es busquen mecanismes de dissuasió per que el ciutadà entri al mon laboral tant abans com sigui possible, i es formulen mecanismes de premi-castig relacionat amb l’accés al treball normalitzat. Estats Units seria el exemple bàsic, tot hi que es un sistema que s’ha estès enormement per Europa.

El tipus d’activació welfare fa pràcticament el contrari, i tot hi que el seu objectiu continua sent, com al cas del Workfare, combatre l’exclusió i l’atur, ho fa mitjançant l’ajuda i la millora de la situació del aturat mitjançant l’augment de la despesa pública. Durant el procés d’activació, l’estat s’encarrega de garantir les prestacions dels ciutadans aturats per tal de que el seu nivell de vida no es vegi alterat dràsticament fins a nivells de pobresa i exclusió social. Els recursos que utilitza aquest tipus d’activació es basen a la creació de treball a sectors públics, disseny de recursos formatius i d’orientació laboral personalitzats, i determinats programes de caràcter social en casos de greu exclusió social.

Les polítiques d’activació vistes han mostrat ser bastant efectives a l’hora de afavorir l’entrada al món laboral, mitjançant la formació i l’orientació, als ciutadans amb majors nivells de qualificació i menors problemes d’exclusió. No obstant, s’ha pogut veure que aquests programes no han tingut gairebé cap efecte a la inserció laboral dels col·lectius amb majors problemes d’exclusió. Es comença a parlar de que hi podrien aparèixer altres problemes no tant d’indole laboral o de qualificació, sinó més a nivell personal, familiar, psicològic, etc... que dificultarien l’entrada al mercat laboral a aquests individus.

Al cas espanyol, el desenvolupament de les prestacions assistencials va arribar molt tard (90’s), i va coincidir amb la creixent influencia de les idees workfare que vinculaven la responsabilitat del individu de la sortida del mercat laboral i la reducció de la despesa pública per part de l’estat. Les reformes en les prestacions socials van anar acompanyades de canvis en les idees i en el discurs de cap a on havia d’anar aquesta prestació, que era passar de tenir com a element central la pobresa i la desigualtat, per posar èmfasi als desincentius i les dependencies que generaven les prestacions socials existents, on la única inclusió social era la que representava el treball. No obstant, la despesa d’Espanya en polítiques d’activació era molt inferior a la de la mitja europea(0,77% del PIB), on a més s’havien impulsat formules noves d’activació que a Espanya no van ser adoptades, cosa que ha derivat en una escassa eficàcia a la inserció laboral dels aturats. A més, al cas espanyol es pot observar que la participació de la població més exclosa als programes de formació va ser molt baixa, degut al fet de que aquestes accions no van ser ben adaptades per les necessitats i característiques de la població amb més dificultats. Alguns dels problemes eren la falta de disponibilitat, les dificultats per seguir el ritme i el nivell dels cursos, la falta d’hàbits per la formació o altres problemes derivats de l’exclusió.

Les entitats d’iniciativa social han estat qui més èxits han tingut a l’hora de crear una xarxa de programes de formació i inserció laboral destinada a col·lectius específics amb dificultats. Les iniciatives d’aquestes entitats van ser molt valuoses i van aconseguir crear llocs de treball i formar a aquests col·lectius, però encara així el seu abast es limitat.

En un sistema d’activació welfarista, si tenim en compte les característiques pròpies de l’estat espanyol, amb una gran quantitat de llocs de treball amb baixa qualificació per dur a terme hauria de fer fàcil la inserció laboral d’una gran quantitat d’individus sense massa formació que tot hi trobar-se en posició d’assistència podria desenvolupar el treball. Podem veure, que el elevat nombre de treball precari ens permet explicar els baixos nivells de dependència a les prestacions de renta mínima, i la única raó que els impedeix accedir als ciutadans als llocs de baixa qualificació i mantenir-se amb l’assistència és el fet de trobar-se en situació d’exclusió social.

A Espanya, es veu una situació on és fàcil sortir de l’assistència però igualment és fàcil tornar a aquesta. Però el fet de la falta d’eficàcia dels programes d’activació en els ciutadans amb situació més greu d’exclusió no és un fet exclusiu d’Espanya, si no que ens trobem que aquests programes han tingut problemes en molts altres països.

JORDI GÓMEZ

Funcionario y estudiante de Ciencias Políticas