No val a dir que el context polític dels anys trenta del segle passat era convuls i desconcertant, el trencament de l’antiga Espanya, retrògrada, caciquista i conservadora, cap a una de nova: laica, progressista i moderna suposà un pas endavant en la historia, progrés per a uns i amenaça per als altres. Per aquest motiu, el trencament amb el passat havia d’anar acompanyat d’un text legal que sostingués tots aquests canvis, que els fes valer. La constitució de la II República espanyola es constituiria com la Constitució més moderna i progressista fins llavors i en molts punts més avançada inclòs que la vigent constitució de 1978.
Les reformes més importants que apareixen en La constitució de la II República són: la fi de la monarquia borbònica i l’erosió del projecte d’estat centralista. En aquests dos punts centraré l’article.
La monarquia espanyola amb un passat immobilista i que recolzà la dictadura de Primo de Rivera, no tindria lloc en el nou estat espanyol. El primer article de la Constitució republicana diu “España es una República democrática de trabajadores de toda clase (...) los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo...”. Així doncs, es constitueix Espanya com a una República popular que inclouria la separació de poders: el poder judicial, el poder legislatiu i el poder executiu. El poder legislatiu, encarnat per les Corts Generals, es distingeix de l’actual Constitució espanyola per ser Unicameral, no s’inclou un senat. El poder legislatiu el representa el Congrés de Diputats, amb els diputats escollits mitjançant sufragi universal, i és en aquest on s’aproven els decrets llei del govern i on s’origina el procés legislatiu.
La Presidència de l’Estat passar a ser d’hereditària a un procés on les Corts Generals escollien el candidat . I es que la nova constitució prohibeix als membres de la reialesa optar a ser Caps d’Estat (President de la República), una mesura per evitar que els Borbons i altres dinasties nobles recuperessin el seu antic poder. Les funcions del nou President de la República es resumeixen en: declarar la guerra i firmar la pau, autoritzar amb la seva firma els decrets, ordenar les mesures urgents que exigeixi la defensa de la integritat o la seguretat de la Nació, amb immediat comunicat a les Corts i també negociar, firmar i ratificar els Tractats i convenis.
El poder executiu encarnat per la presidència del govern és molt similar a com està actualment reflectit en la constitució actual. S’introdueix en la Constitució la capacitat de control que té el Congrés de Diputats envers el govern, mitjançant la moció de censura i la dimissió de ministres amb la majoria absoluta en el Congrés.
Per primera vegada, el poder judicial quedà separat del poder executiu, els jutges són independents i inviolables per a evitar que l’executiu es pogués involucrar en les seves competències. La nova justícia havia de representar els valors moderns com el imperialisme de les lleis i la igualtat davant de la llei, sense tractes de favor per riquesa familiar o noblesa. Un dels canvis més transgressors en el camp de la justícia fou que la jurisdicció penal militar es limitaria als delictes militars, que fins llavors molts delictes civils es condemnaven en jurisdicció militar perquè les penes eren més dures. I per primera vegada també s’inclou l’organització de tribunals d’urgència per a fer efectiu el dret d’empara de garanties individuals.
En quant a l’erosió del característic centralisme de l’Estat espanyol, la Constitució republicana va ser un pas decidit al que després apareixeria en la Constitució de 1978, la creació de l’Estat de les Autonomies. No va ser fins als anys trenta que no s’abordà l’autonomia de les nacions o regions amb drets històrics comuns, que són el cas del País Basc, Galícia i Catalunya. La Constitució de la II República contempla la possibilitat, amb el beneplàcit dels ciutadans de cada regió, de crear els seus Estatuts d’Autonomia. Durant la II República s’aprovaren els estatuts de Catalunya i el del País Basc, aquest segon no tindrà aplicacions pràctiques per l’avanç de la guerra civil. En canvi, l’estatut de Galícia quedà com a projecte però no s’arribà a aprovar.
La Constitució de la II República implicà un trencament amb el passat, no només en els aspectes esmentats, també suposà la secularització de l’Estat, una nova estratègia envers les relacions amb l’exterior i una nova ordenació econòmica. En molts punts la Constitució republicana va fer front el passat retrògrada espanyol amb més valentia que la vigent Constitució de 1978.
No val a dir que el context polític dels anys trenta del segle passat era convuls i desconcertant, el trencament de l’antiga Espanya, retrògrada, caciquista i conservadora, cap a una de nova: laica, progressista i moderna suposà un pas endavant en la historia, progrés per a uns i amenaça per als altres. Per aquest motiu, el trencament amb el passat havia d’anar acompanyat d’un text legal que sostingués tots aquests canvis, que els fes valer. La constitució de la II República espanyola es constituiria com la Constitució més moderna i progressista fins llavors i en molts punts més avançada inclòs que la vigent constitució de 1978.
Les reformes més importants que apareixen en La constitució de la II República són: la fi de la monarquia borbònica i l’erosió del projecte d’estat centralista. En aquests dos punts centraré l’article.
La monarquia espanyola amb un passat immobilista i que recolzà la dictadura de Primo de Rivera, no tindria lloc en el nou estat espanyol. El primer article de la Constitució republicana diu “España es una República democrática de trabajadores de toda clase (...) los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo...”. Així doncs, es constitueix Espanya com a una República popular que inclouria la separació de poders: el poder judicial, el poder legislatiu i el poder executiu. El poder legislatiu, encarnat per les Corts Generals, es distingeix de l’actual Constitució espanyola per ser Unicameral, no s’inclou un senat. El poder legislatiu el representa el Congrés de Diputats, amb els diputats escollits mitjançant sufragi universal, i és en aquest on s’aproven els decrets llei del govern i on s’origina el procés legislatiu.
La Presidència de l’Estat passar a ser d’hereditària a un procés on les Corts Generals escollien el candidat . I es que la nova constitució prohibeix als membres de la reialesa optar a ser Caps d’Estat (President de la República), una mesura per evitar que els Borbons i altres dinasties nobles recuperessin el seu antic poder. Les funcions del nou President de la República es resumeixen en: declarar la guerra i firmar la pau, autoritzar amb la seva firma els decrets, ordenar les mesures urgents que exigeixi la defensa de la integritat o la seguretat de la Nació, amb immediat comunicat a les Corts i també negociar, firmar i ratificar els Tractats i convenis.
El poder executiu encarnat per la presidència del govern és molt similar a com està actualment reflectit en la constitució actual. S’introdueix en la Constitució la capacitat de control que té el Congrés de Diputats envers el govern, mitjançant la moció de censura i la dimissió de ministres amb la majoria absoluta en el Congrés.
Per primera vegada, el poder judicial quedà separat del poder executiu, els jutges són independents i inviolables per a evitar que l’executiu es pogués involucrar en les seves competències. La nova justícia havia de representar els valors moderns com el imperialisme de les lleis i la igualtat davant de la llei, sense tractes de favor per riquesa familiar o noblesa. Un dels canvis més transgressors en el camp de la justícia fou que la jurisdicció penal militar es limitaria als delictes militars, que fins llavors molts delictes civils es condemnaven en jurisdicció militar perquè les penes eren més dures. I per primera vegada també s’inclou l’organització de tribunals d’urgència per a fer efectiu el dret d’empara de garanties individuals.
En quant a l’erosió del característic centralisme de l’Estat espanyol, la Constitució republicana va ser un pas decidit al que després apareixeria en la Constitució de 1978, la creació de l’Estat de les Autonomies. No va ser fins als anys trenta que no s’abordà l’autonomia de les nacions o regions amb drets històrics comuns, que són el cas del País Basc, Galícia i Catalunya. La Constitució de la II República contempla la possibilitat, amb el beneplàcit dels ciutadans de cada regió, de crear els seus Estatuts d’Autonomia. Durant la II República s’aprovaren els estatuts de Catalunya i el del País Basc, aquest segon no tindrà aplicacions pràctiques per l’avanç de la guerra civil. En canvi, l’estatut de Galícia quedà com a projecte però no s’arribà a aprovar.
La Constitució de la II República implicà un trencament amb el passat, no només en els aspectes esmentats, també suposà la secularització de l’Estat, una nova estratègia envers les relacions amb l’exterior i una nova ordenació econòmica. En molts punts la Constitució republicana va fer front el passat retrògrada espanyol amb més valentia que la vigent Constitució de 1978.
