Para colaborar: plataformaoap@hotmail.com

Cada semana una nueva entrada.
Mostrando entradas con la etiqueta elecciones. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta elecciones. Mostrar todas las entradas

martes, 30 de noviembre de 2010

ELECCIONS CATALANES: Resultats




Aquí tenim les dades referents a les passades eleccions al Parlament de Catalunya. Lluny de reflexionar sobre els resultats, aquí deixarem constància únicament dels resultats i d’alguns elements objectius. Invitem a qui vulgui realitzar una reflexió més profunda a que ho realitzi a través d’un article o dels comentaris d’aquest mateix document:

- Victoria de Convergencia i Unió (CiU) i d’Artur Mas, menor respecte al que apuntaven les enquestes, però encara així incontestable.

- Participació superior al 60%, el que mostra una millora respecte les últimes eleccions autonòmiques, i continua en la línea de les eleccions històriques d’aquesta indole.

- CiU podrà governar en solitari, amb Mas formant govern, però necessitarà suports puntuals diversos per legislar segons les qüestions.

- El Tripartit (PSC-ERC-ICV•EUiA) són els grans perdedors de la nit, i tots tres perden suport popular i representació al Parlament.

- El Partit dels Socialistes Catalans (PSC) va obtenir els pitjors resultats de la seva història en uns comissis autonòmics i el President José Montilla renuncia al seu escó, conjuntament a la ja coneguda renuncia a la secretaria general del partit i a representar a aquest a la pròxima legislatura.

- El Partit Popular (PP) amb Alicia Sánchez-Camacho al capdavant, obté els millors resultats de la seva història, millorant la marca de Alejo Vidal-Quadras al 1995, i torna a ser molts anys després, el tercer partit en suport parlamentari.

- La coalició Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV•EUiA) amb Joan Herrera com a nou referent, passa a ser la quarta força política al Parlament, malgrat disminuir el seu suport. ICV•EUiA va ser el membre del tripartit menys castigat per l’electorat.

- Esquerra Republicana és el partit que pateix una major caiguda. El partit liderat per Joan Puigcercós perd més de la meitat dels seus anteriors escons i passa de la tercera a la cinquena força política al Parlament.

- Ciutadans manté els seus tres escons, tots ells per Barcelona entre els que està el seu líder Albert Rivera, i augmenta el seu suport popular consolidant la seva representació.

- La sorpresa de les eleccions ha estat Solidaritat Catalana per la Independència amb l’ex-president del FC Barcelona Joan Laporta al capdavant. La coalició independentista aconsegueix ser la setena força en vots, però el sistema electoral li proporciona 4 diputats, el que el col•loca el sisè partit en representació.

- D’aquesta manera, el Parlament de Catalunya, no obstant el domini de CiU, queda més fracturat que mai, amb set forces polítiques dins d’aquest.

- A més, es important destacar el paper de Plataforma per Catalunya que amb el seu discurs anti-islàmic va estar durant gran part de l’escrutini amb fins a dos diputats, que van acabar caient al no superar la barrera del 3% a cap circumscripció.


Podeu trobar més gràfics a l'entrada del POAP-electoral.

domingo, 28 de noviembre de 2010

ELECCIONS CATALANES: Apuestas

Queridos amigos,

Con motivo de las Eleccions al Parlament de Catalunya que se celebran hoy, hemos pedido a algunos de nuestros colaboradores que realicen su apuesta personal sobre la repartición de escaños resultante. Recordamos que el umbral para lograr mayoría absoluta son 68 escaños. Estas son sus apuestas:


Alex Calmó-President local a Sant Cugat de Joventuts Nacionalistes de Catalunya

CiU 66
PSC 31
PP 14
ERC 13
ICV-EUiA 11


Alvaro Echaiz-Politólogo

CiU 62
PSC 31
PP 15
ERC 12
ICV-EUiA 12
C’s 3


Halima El Badoui-Estudiant d'Economia

CiU 58
PSC 40
PP 14
ICV-EUiA 13
ERC 10


Rahma El Badoui-Politólogo


CiU 60
PSC 37
ICV-EUiA 12
PP 10
ERC 10
C’s 3
RI 3


Antonio García-Politólogo

CiU 59
PSC 32
PP 16
ERC 15
ICV-EUiA 10
C’s 2
SCI 1


Jordi Gómez-Funcionario y Estudiante de Ciencias Políticas

CiU 53
PSC 36
ERC 20
PP 14
ICV-EUiA 10
RI 1
SCI 1


Antonina González-Licenciada en Estudios del Asia Oriental


CiU 69
PSC 25
ERC 15
PP 15
ICV-EUiA 10
C’s 4
RI 1
CORI 1




José Antonio González-Seguridad


CiU 72
PSC 24
ICV-EUiA 16
ERC 15
PP 5
C’s 3



Francesc Mestre-Estudiante de Ciencias Políticas


CiU 60
PSC 30
PP 17
ERC 12
ICV-EUiA 11
C’s 5




Frank Morales-Politólogo


CiU 58
PSC 31
PP 16
ICV-EUiA 14
ERC 13
C’s 2
SCI 1




Marina Morales-Politóloga

CiU 64
PSC 31
PP 14
ICV-EUiA 12
ERC 9
C’s 5



Carlos Rodríguez- Regidor del Ayuntamiento de Viladecavalls y Alcaldable para las elecciones municipales de 2011

CiU 58
PSC 31
PP 15
ERC 13
ICV-EUiA 12
C’s 3
SCI 3

Sondeo El Periòdic d'Andorra 28/11

CiU 66-67
PSC 27-28
PP 14-15
ICV-EUiA 12-14
ERC 10-12
C's 4
SCI 0-2

jueves, 25 de noviembre de 2010

ELECCIONS CATALANES: Els aspirants: PxC, RI, SCI




En aquestes eleccions hi ha tres partits de creació recent que s’han fet sentir pels seus missatges gairebé monotemàtics. Parlem de Reagrupament, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) I Plataforma per Catalunya (PxC). Els dos primers tenen com a idea central del seu programa la independència de Catalunya. Plataforma en canvi centra el seu discurs en la lluita contra l’immigració, especialment contra aquella amb creences musulmanes.

Els sondejos apunten que Reagrupament obtindria un escó i Solidaritat podria obtenir de 2 a 4 escons. Seria un resultat positiu per ambdós tenint en compte que son parits sorgits fa poc. D’aquest posible resultat es pot interpretar que part de l’electorat reforça la voluntat de la independència, avivada despres de la sentència de l’Estatut i de la perdua de confiança amb ERC.
Pel que fa a PxC, el seu lider, Josep Anglada, espera arribar al Parlament, pero falta veure si tota la polemica que aixeca amb les seves declaracions comentaris obté el sufient recolçament a les urnes.

Però per molts calculs, suposicions o previsions, no hi ha res dit. Hem d’esperar al 28-N per saber realment com ha arribat els misatges d’aquests partits als catalans.

ADELL MONCHO
Politólogo

martes, 23 de noviembre de 2010

ELECCIONS CATALANES: PSC i ICV-EUiA













GARANTIA DE PROGRÉS

El canvi real

El Partit dels Socialistes de Catalunya es troba davant d’unes eleccions al Parlament realment complicades. Tot hi que sovint es diu que els sondejos mai són definitius, i personalment penso que és cert, aquests donarien als socialistes el menor nombre d’escons de la seva historia. Després de set anys formant Govern, juntament a amb els altres dos partits que formaven el Tripartit, tot sembla predir que en aquesta ocasió, tot hi que ja ho semblava quatre anys enrere, la posició del PSC serà a la oposició.

Des del partit s’ha defensat a ultrança l’obra de Govern, al mateix temps que paradoxalment, es repetia fins la sacietat la negativa de formar novament una coalició de Tripartit. Tot hi que sumessin, que a dia d’avui sembla inclús improbable, José Montilla ha negat que es pogués produir aquesta nova coalició, tot sigui dir-ho, fa quatre anys deia el mateix. No obstant, aquesta vegada sembla que ni es voldrà ni es podrà el Tripartit. Montilla vol governar aquesta vegada amb solitari, igual que José Luís Rodríguez Zapatero i igual que vol Artur Mas, amb suports puntuals segons els temes.

Com dèiem, tot fa pensar que les opcions de que els socialistes mantinguin els seus diputats, i ja no diem que governin, són pràcticament nul·les i el seu pas a la oposició és més que probable. No obstant, els socialistes no tiren la tovallola en el seu final de campanya i continuen declaradament confiats, o això ens diuen, que un votant “ocult” fins ara capgirarà els resultats dels sondejos. Durant els últims dies estan forçant la maquina amb discursos agressius, algun que altre insult que s’escapa, i el desig d’un debat cara-a-cara entre Mas i Montilla, conscients de que cada dia sense que Mas es “molli”, és un dia menys per que el candidat convergent guanyi la Presidència de la Generalitat. En aquests moments, els socialistes ja no tenen res a perdre, ja que ja sembla que han perdut molt, i molt a guanyar si Mas la pífia.


FRANK MORALES
Politólogo














VERD ESPERANÇA, SOLUCIONS D'ESQUERRES

Canvis que cal fer. Que ningú més fará

Desde ICV-EUiA afrontamos éstas elecciones con el convencimiento de que somos el único partido con representación parlamentaria que sigue defendiendo postulados de izquierdas. Ante un PSC que ha tirado la toalla y se resigna, y una ERC desorientada, nosotros planteamos una salida justa y sostenible a la crisis en la que pague más quien más tiene y más contamina y no al revés.

Creemos que somos la última esperanza para mucha gente de izquierdas decepcionada por la política económica de recortes de Rodríguez Zapatero, un gobierno que se dice socialista y que en cambio ha tirado adelante la reforma laboral que el PP no se hubiera atrevido a plantear y la más lesiva para los derechos de los trabajadores y trabajadoras de la democracia.

En contextos de crisis como el actual es cuando más necesario es un Estado del Bienestar fuerte que pueda dar respuestas a la gente que peor lo pasa y garantice unas condiciones de vida dignas a todos los ciudadanos y ciudadanas.

Nuestra coherencia y el trabajo echo en los dos gobiernos de izquierdas de la Generalitat nos avala. Hemos sido pioneros en políticas de agua, tratamiento y recogida de residuos, políticas de seguridad, preservación del medio ambiente... y el balance en cuanto a políticas sociales y despliegue del Estado del Bienestar es muy positivo (más escuelas públicas, más inversión en sanidad, rehabilitación de barrios, etc.). En 7 años hemos hecho más que en 23 años de CiU. No sólo hemos hecho más, sino que han sido políticas diferentes.

Además, somos el único partido que deja bien claro cual es su política de pactos: sólo pactaremos con quien se comprometa a hacer políticas de izquierdas.

Todas las encuestas reflejan que ICV-EUiA consolida su espacio electoral. I éste echo, teniendo en cuenta que los resultados de 2006 fueron los mejores de la historia de la coalición, es algo muy a tener en cuenta.

Nosotros creemos que en éstas elecciones, las primeras en que la gente tiene el poder de decidir quien quiere que gestione y lidere la salida a la crisis, sólo hay dos opciones:
La salida a la crisis aplicando las mismas recetas que nos han llevado a ella (desregulación del mercado, recortes en servicios públicos, desfiscalización...) que es el modelo de CiU y PP o una salida a la crisis justa y solidaria (fiscalidad progresiva, más estado del bienestar y hacer de la ecologia una oportunidad y una palanca de cambio hacia un modelo productivo más sostenible).

El futuro no está escrito y somos muchos los que no queremos volver atrás, a los tiempos ya no de “una Catalunya millor” sino de “una Catalunya Millet”.

CARLOS RODRÍGUEZ

Regidor del Ayuntamiento de Viladecavalls y Alcaldable para las elecciones municipales de 2011

sábado, 20 de noviembre de 2010

ELECCIONS CATALANES: ERC i PP













GENT VALENTA


Puigcercós 2010. Catalunya Decideix


Independència! Independència ara! Aquest és el postulat de la candidatura d’ERC davant les properes eleccions al Parlament. Esquerra Republicana de Catalunya sempre ha estat un partit partidari de portar a Catalunya a quotes d’autogovern cada cop més altes. En aquestes eleccions han donat un pas més, i ja demanen la independència formal i material de l’Estat espanyol. El camí cap a aquesta independència proposa que es produeixi a partir de la celebració d’una consulta popular, aquest cop si, vinculant, que seria un pas més respecte de les abstencionistes consultes populars municipals dels últims mesos que més que mostrar el sentiment independentista català, ens ha mostra l’alt grau d’interès ciutadà respecte a aquests temes.


Per aquest canvi de mentalitat ha estat clau el context que viu la comunitat catalana, amb una crisi econòmica i també política on el lideratge queda castigat per la falta de credibilitat i la desconfiança popular respecte dels candidats. Però també ha estat clau la irrupció de nous candidats pro-independentisme, com Reagrupament Independentista, escissió d’ERC, o Solidaritat Catalana per la Independència. És possible que ERC davant el temor de que aquests partits li robessin el vot independentista, hagi decidit optar per aquesta actitud més compromesa amb la independència.


Esquerra va arribar a la pre-campanya (que avui en dia comença el dia després de les eleccions passades) amb unes perspectives molt negatives degut a les crítiques generades cap al Tripartit, la falta de coherència entre el partit pre-electoral i el partit governamental, i les batalles internes que van acabar per jubilar a Josep Lluís Carod Rovira. La baixada semblava assegurada, i més quan apareixien partits com els ja esmentats anteriorment que semblava que encara els prendria més vots. Però Puigcercós es va treure el conill de la txistera: les consultes independentistes (i la reforma fiscal, ja sabeu això del “Madrid és una festa, i a Andalusia no paga ni Deu”). Ara mateix, tot sembla dir que si el PP no els treu el lloc, Esquerra tornarà a ser la tercera força política, i llavors ningú sap que passarà: Tindrem tàndem nacionalista CiU-ERC? Si finalment es produeix aquest pacte, CiU plantejarà a Madrid (On la fiscalitat és una festa...) l’opció de la independència? I que dirien a Madrid? Bé, aquesta última pregunta tothom sap la resposta, la resta ho haurem de veure després del 28-N.

JORDI GÓMEZ
Funcionario y Estudiante de Ciencias Políticas
















SOLUCIONS PER A LA CRISI

Solucions per als catalans


El Partit Popular de Catalunya arriba a aquestes eleccions autonòmiques amb noves perspectives: Alícia Sanchez Camacho com a cap de llista, abandonant d’aquesta manera el Senat espanyol, i pretensions clares de formar part del pròxim Govern de la Generalitat. Al igual que fa quatre anys, arriben a les eleccions sense governar a l’Estat ni amb un fort suport popular a Catalunya, però ara en canvi tenim una situació molt diferent, la crisi econòmica, que pels populars te uns responsables clars: el Govern central, el PSOE, i el Govern català, el tripartit o govern d’entesa, es a dir, PSC-ERC-ICV·EUIA.

El PP està disposat a oferir una Catalunya molt diferent a la que hem viscut en els últims set anys, formalitzant un dur discurs crític als governs central i autonòmic català i fent una crida a la població catalana a exigir la responsabilitat de la crisi a aquests partits que es reflecteixi en un càstig polític a les eleccions del 28-N. A tot això, s’ha de sumar un programa electoral de clar indole liberal en quant a propostes econòmiques, i amb el component conservador en quant a polítiques socials que el partit sempre ha defensat tant a l’Estat espanyol com a Catalunya.

Però el tema clau de la campanya del PP ha estat la immigració, tema que ha enfortit el partit de forma considerable i que l’ha catapultat al centre de tots els debats, també en part per la polèmica generada pel lamentable videojoc de l’Alicia Croft. Les polítiques d’immigració han estat sempre un tema clau que ressorgeix en moments de crisi i tensió social, i el PP històricament ha estat el partit que les sol treure a la superfície política, el que anomenem l’agenda setting. Però en aquesta ocasió, no van ser els populars sinó Plataforma per Catalunya i Anglada qui va treure el debat, i va obligar al PP, des del meu punt de vista, a modificar els seus canons d’actuació.

Molt s’ha parlat de que aquesta estratègia del PP pugui respondre a un banc de proves. Al PP a nivell estatal li interessa coneixer com respon la gent electoralment davant de propostes tan dures i controvertides com són les que proposa la candidatura a Catalunya, i un bon resultat a la seva comunitat autònoma maleïda electoralment podria ser un incentiu important de cara a establir aquestes estratègies de cara a les Municipals de 2011 i, sobretot, a les Generals del 2012. Altre objectiu clar del partit, i en aquest cas no s’amaguen, és guanyar Badalona. La important ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona ha estat històricament un feudo clar socialista, i una revifada popular al municipi serviria per posicionar al partit dins d’una zona clau catalana, i per donar una lliçó que sense dubte tocaria el cor de l’esquadra socialista.

El PP està acostumat a actuar en solitari a la dreta de l’eix, i el fet de que altres partits, com Ciutadans o Plataforma, els treguin els seus punts històrics (la defensa de la unitat de l’Estat, la llengua castellana, el discurs anti-immigració, etc) no els fa cap gràcia. Sens dubte, sense l’aparició d’aquests partits, la dura estratègia del PP seria molt més complicada d’entendre.

En aquests moments, el PP es torna a sentir important. Com a la etapa 1995-2003, aquest partit es sent capaç d’aconseguir el tercer lloc en numero d’escons. Però el que seria realment important pel grup seria ser determinant a la formació de Govern, com ja ho van ser al 1999, tot hi ser arraconats durant tota aquesta Legislatura. En aquest cas Sánchez Camacho ho ha deixat ben clar: si CiU vol formar Govern amb ells, la federació nacionalista es tindrà que guanyar l’ajuda popular.
FRANK MORALES
Politólogo

martes, 16 de noviembre de 2010

ELECCIONS CATALANES 2010: CiU i C's














UNA CATALUNYA MILLOR

Comença el canvi

Sempre diem que les eleccion són importants, però aquestes no només ho són sinó que a més són decisives. Convergència i Unió afronta aquestes eleccions amb molta il·lusió, veiem el canvi a prop, però a més a més les afronta amb un gran sentit de la responsabilitat. Tenim el millor candidat que podria tenir la nostra Federació, un candidat i un líder a l'alçada de la situació: l'Artur Mas ha demostrat que la seva vocació de servei no té límits, i tot i haver guanyat les eleccions en dues ocasions, i no poder governar, ha seguit lluitant des de l'oposició per a que el Govern no maltractés el nostre país. L'Artur Mas ha madurat i ha après què cal tenir i què cal fer per a que Catalunya recuperi el prestigi i la dignitat que el tripartit ens ha pres.

Hem arribat a un punt on la gent veu a Montilla com la oposició, mentre que la oposició fa de Govern. No tenim un govern seriós, tenim un Parlament de fira on s'han arreplegat tres partits per fer de la Generalitat el seu mas, i no la deixaran perdre així com així. A menys d'un mes encara veiem que en plena crisis segueixen els nomenaments de càrrecs de confiança, segueixen els viatges i segueix la despesa. Parlen de problemes reals però volen enganyar amb el sensacionalisme. Volen que ens preocupem pel cinema, les vegueries, i volen posar-se la medalla quan ens amaguen les xifres de l'atur, quants barracons s'han instal•lat a les escoles i quants estudiants s'han quedat sense accedir a la universitat perquè es van confondre obrint places.

CiU espera ser l'alternativa al govern que s'anomena de progrés, perquè el discurs de la dreta i l'esquerra no serveix, CiU ha demostrat que el seu projecte de país és per tots i necessita a tots els ciutadans, CiU aposta per l'estat del benestar, i per això treballa i treballarà per Catalunya, no depèn de Madrid, ni d'un tripartit. Depèn de tots nosaltres.
ALEX CALMÓ
President local a Sant Cugat de Joventuts Nacionalistes de Catalunya








REBÉLATE

Catalunya som tots

Ciutadans afronta con gran optimismo las próximas elecciones catalanas que se celebrarán el 28 de noviembre. Para su líder Albert Rivera, su partido ha realizado desde su entrada en el Parlament un trabajo firme y coherente, que ha conseguido fortalecerlos para afrontar con mayor solidez la próxima legislatura.

Como informa el partido, según el último Barómetro de Opinión Política publicado por el Centre d’Estudis d’Opinió, Ciutadans casi duplicaría los resultados electorales obtenidos en el 2006. Con un apoyo electoral del 2,1% sobre censo, se consolida la tendencia positiva de crecimiento que auguran todas las encuestas públicas y privadas. Albert Rivera considera que esto demuestra que el partido esta consolidándose en una situación de tendencia creciente a las puertas de las elecciones electorales.

El presidente de Ciutadans confía en que este aumento de votos será decisivo para poder conseguir más de cinco miembros en la cámara y poder así disponer de un espacio de juego más productivo en temas como la Ley del cine o de la educación. La finalidad de esta agrupación política es establecerse como la única alternativa al nacionalismo catalán frente la pasividad de los dos partidos nacionales (en referencia al PSC y PPC). Por lo tanto, Rivera afirma que Ciutadans seguirá creciendo para tirar del carro de los no nacionalistas, y para que a medio plazo pueda existir una posibilidad de regeneración de la política en Cataluña.
ALVARO ECHAIZ
Politólogo

viernes, 12 de noviembre de 2010

No, we can't

2 de Noviembre de 2010 lo recordaremos como la fecha en la que el sueño americano, de una serie de cambios en positivo, se esfumó. ¿Qué queda ahora de la gran campaña mediática de Barak Obama en 2008 con su “Yes, we can”? Poco o nada señores. De poco han valido los discursos y la gran influencia que tiene Bill Clinton con sus antiguos votantes demócratas, defendiendo a su actual Presidente y advirtiendo de lo desastroso que sería que los Republicanos ganaran en control en el Congreso y en Senado.

El desastre se avecinaba desde hacía meses, varias son las causas para que el actual Presidente de los Estados Unidos haya visto menguada su popularidad y posteriori que su partido perdiera poder en las cámaras legislativas.

La primera de las causas, y lógica por el contexto internacional, es la crisis económica actual. En Estados Unidos, al contrario que se está haciendo en la Unión Europea, se apuesta por dar solución al problema mediante herramientas económicas de corte keynesiano, que acrecientan la intervención estatal y por consiguiente su déficit público. Estas medidas criticadas por la oposición conservadora y neoliberal, que con la ayuda o soporte de medios de comunicación como la FOX, hacen campaña continúa desacreditando la gestión económica del Presidente y de sus Secretarios de Estado.

La segunda de las causas y relacionada con la anterior es el 10% de paro en la población estadounidense, insólito en este país, que por supuesto descontenta a los ciudadanos y se expande un clima de desconfianza hacia los políticos y más hacia su Presidente, que se le deposita la responsabilidad de la mala situación económica.

La tercera de las causas, es la polémica reforma sanitaria. El descontento hacia este tema es generalizado. Por una parte, los votantes republicanos y sus representantes ven como un insulto esta reforma, consideran que es un ataque expreso a la libertad individual de poder decidir cuando y donde recibir ayuda médica, ven la garantía de la sanidad pública como un control por parte del Estado. Por la otra parte, los ciudadanos que defendían esta reforma sanitaria, que daría cobertura a más de 40 millones de estadounidenses que no tenían medios para tener cobertura médica, están descontentos y desilusionados porque la reforma no está siendo como la esperaban. Aún no se cuenta con los suficientes medios para sacarle todo su potencial.

La cuarta de las causas, es la esperada ley federal de inmigración a raíz de la polémica política del Estado de Arizona, que por ley propia expulsan a sus inmigrantes. Hace falta señalar que el colectivo de residentes latinoamericanos en Estados Unidos es muy importante y que son uno de los pilares del partido Demócrata. La Ley Federal de Inmigración sigue pendiente para Barak Obama.

Y por último, el nacimiento del nuevo movimiento político, con su más que curioso nombre, Tea Party, con una ideología ultraliberal y porque no decir xenófoba, que agrupa a la ala más conservadora del Partido Republicano y que nació a raíz de las leyes federales para estabilizar la economía y la reforma sanitaria. Sus resultados en las elecciones han sido más que beneficiosos para el Partido Republicano.

¿Qué nos depara a partir de este momento? Ahora que el partido republicano, más conservador aún por el Tea Party, ha logrado tener mayoría en la Cámara de Representantes e incluso ganar poder dentro del Senado, aunque no tenga su control. Le será mucho más complicado a Obama poder aprobar leyes federales que contradigan los intereses de los republicanos. A partir de este momento, veremos las esperadas concesiones del Presidente hacia su oposición conservadora. Por el momento, la Ley Federal de Inmigración no se va a hacer (primera concesión de muchas que vendrán).
MARINA MORALES
Politóloga

viernes, 29 de octubre de 2010

Canvis i evolució del Sistema de Partits a Espanya: 1977-2008




A aquest article veurem l’anàlisi del sistema de partits espanyol a partir dels resultats electorals duts a terme en els primers comicis electorals democràtics al 1977, i els últims realitzats al 2008. A través d’aquests resultats, i dels càlculs realitzats i visibles a l’anterior taula comentaré els aspectes calculats. Una vegada vist aquests elements, i veient com han canviat o s’han mantingut amb el temps, realitzaré una visió més de fons, dels factors invisibles, dels inherents del sistema que no veiem a les taules però que existeixen a la societat espanyola i que tenen incidència en el sistema de partits.



Abans de començar aquest anàlisis, hem de tenir en compta un factor influent. I és que si be ens pot semblar que el sistema polític democràtic espanyol no ha variat massa des de la seva creació a la Transició, si que ho ha fet lleugerament el seu sistema electoral, que al 1977, encara a una Espanya pre-constitucional el dret a vot només el podien exercir els homes i dones majors de 21 anys. Amb la Constitució d’un any més enllà, aquesta majoria d’edat política ja sí que es reduiria als 18 anys actual.

L’observació directa dels resultats electorals a aquestes dues eleccions generals ens deixa veure alguns elements importants a considerar respecte a la comparació temporal.

A les eleccions de 1977, 18 partits polítics van aconseguir un major nombre de vots del 0,30% del cens, dels quals únicament 12 aconsegueixen representació parlamentaria. En el cas de les eleccions de 2008 trobem que 11 partits aconsegueixen més del 0,25% dels vots, dels quals 10 aconsegueixen escons al Congrés. Aquest element també és visible al càlcul del nombre efectiu de partits electorals (NEPE) i el del nombre efectiu de partits parlamentaris (NEPP). Mentre que al 1977 el NEPE era de 4,47 partits al sistema, al 2008 aquesta xifra s’ha reduït fins a 2,82 partits. El NEPP no s’ha reduït en tanta quantitat però també és visible aquest canvi del 1977 2,89 partits fins al 2008 2,34 partits. Podem atribuir aquesta baixada en els partits electorals i els partits parlamentaris a varis aspectes: Des del punt de vista històric, Espanya al 1977 just estava engegant l’anomenat procés de transició a la democràcia que posteriorment ha fet que aquest període sigui conegut amb aquest mateix nom, i els partits i amb ells el sistema de partits es creava paral•lelament amb el nou sistema democràtic. Molts dels partits que competirien en aquestes eleccions tenien un referent històric als partits de la II República i alguns inclús havien estat operant a l’exili durant el franquisme. No obstant, la majoria dels partits que competirien a les eleccions de 1977 eren de nova creació, i els que mantenien aquest vincle històric al que ens referíem, preferien mirar als referents europeus actuals que no pas als referents de la II República. Així ens trobem davant d’unes eleccions, les de 1977, on s’inicia un procés electoral després de més de 40 anys on gairebé tots els partits són nous i desconeguts, on la gran part de la població no coneix la democràcia que per altre part és encara molt verda, i on ni tan sols la multitud de partits i agrupacions creades en aquesta època saben quin suport obtindran.

En canvi, quan parlem de 2008 estem parlant d’un sistema consolidat, ja madur, que amb més de 30 anys de vida ha col•locat a ciutadans i partits polítics a una posició que ja es suposa inamovible. Ara, tot hi que continuen existint multitud de partits i plataformes pocs són els que tenen opcions, i els ciutadans ho saben, i comencen a aparèixer elements importants com per exemple el vot sofisticat o útil, que fa que el ciutadà voti la seva segona opció política per considerar-la més determinant.

Exactament és aquest factor, el vot útil el que afavoreix el que anomenem la concentració del vot, que no és altre cosa que la suma del percentatge de vot o suport popular que han adquirit les dues primeres opcions (En el cas de la concentració d’escons, és la suma del percentatge d’escons obtinguts per aquestes dues forces polítiques, el que ens permet veure fins a quin punt monopolitzen entre els dos els seients al Parlament). Si mirem aquesta concentració del vot, podem veure com en el temps aquesta a augmentat de forma considerable, passant de casi el 64% del total de vots al 1977, fins al 84% al 2008, que com més tard veurem l’apropa molt al que consideraríem propi d’un sistema bipartidista. Podem atribuir aquest augment a la concentració dels vots, que és major inclús en el cas de la concentració dels escons, a les causes que abans ja esmentàvem: La societat de 1977 votava a cegues, amb un sistema de partits encara desconegut on competien multitud de partits de totes les tendències, i per tant, tot hi que els dos primers partits (UCD i PSOE) van aconseguir un ample avantatge respecte a la resta, aquest va ser molt inferior que al 2008. Les darreres eleccions en canvi si que trobem el sistema de partits consolidat, amb dos partits (PSOE i PP) que pràcticament monopolitzen els vots de tot l’Estat, on són considerats com els dos únics grans partits amb opcions de governar, i per tant, els principals rebedors de vots útils.

Però els ciutadans no són els únics que s’han adaptat al nou sistema de partits. Els mateixos partits també s’han adonat que en el sistema polític heretat de la transició es prima molt més la unió política que la des-unió, i molts han optat per formar coalicions o federacions de partit per tal de millorar la situació política del partit, exemples bàsics són els de Coalició Canaria o Convergència i Unió. Aquestes unions de partit també han afavorit a reduir el ventall de partits que competien electoralment, concentrant el vot dels partits que integren la coalició en un de sol i d’aquesta manera obtenint resultats més satisfactoris.

Una altra hipòtesi que caldria tenir en compte és la de la teoria dels cleavages o clivelles polítiques, estudiada per Lipset i Rokkan i emmarcada en el que coneixem com a variables sociològiques a l’hora d’estudiar els sistemes de partits. Segons les tesis d’aquests autors, els sistemes de partits evolucionen amb la mesura en la que canvien les clivelles que marquen la seva societat. En la societat espanyola de 1977 jo destaco tres: la ideològica, la religiosa i la territorial. Si analitzem com a afectat el pas del temps a aquestes tres clivelles veiem el següent: el religiós desapareix: si bé al 1977 havien partits anomenats de Democràcia Cristiana, el desmarcament de les autoritats religioses de la vida política facilitarà que aquests partits comencin a desaparèixer o a formar coalicions amb altres partits de caire conservador o liberal-conservador; en quant al territorial, roman e inclús s’intensifica amb partits nacionalistes autonòmics exercint d’àrbitres a l’hora de formar Govern. No obstant, la clivella nacionalista es viurà amb més intensitat en l’esfera autonòmica, mitjançant un fenomen anomenat vot dual, en el que a les eleccions autonòmiques agafen força les forces nacionalistes mentre que a les eleccions generals surten com a més votats els partits de caire estatal; d’aquesta manera, la clivella que es manté com la més destacada és la ideològica, o de l’eix Esquerra-Dreta. Al 1977, molts partits ocupaven aquest eix E-D, amb dos partits dominants un al centre-esquerra (PSOE) i l’altre al centre o centre-dreta (UCD), i un altre de més minoritari a la dreta (AP). Amb el pas del temps i la desaparició d’alguns partits (UCD, CDS) i la coalició d’alguns grups en nous partits federació (CiU, IU), el numero de partits s’ha reduït, i la competició s’ha concentrat molt en dos únics partits amb opció de governar, el PSOE, representant l’esquerra espanyola i el PP, representant la dreta. No obstant, aquesta clivella és més fruit d’una convenció social i històrica que no per la diferencia real de les polítiques i propostes d’aquests partits, que sovint representen posicions molt properes.

Finalment, l’ultima dada amb la que comptem és el Índex de Desproporcionalitat. Aquestes dades, calculades amb el mètode de Gallagher, ens mostren com de desproporcional resulten els resultats electorals, és a dir la diferencia que esdevé del que la gent vota a la configuració de la cambra baixa del Parlament. La comparació entre els resultats de les dues eleccions ens mostren que el sistema de repartició d’escons al cas espanyol (Formula electoral d’Hont, divisió de circumscripcions per províncies, algunes d’aquests províncies amb molt baixa repartició, etc) no resulta gaire proporcional. No obstant, la desproporcionalitat resulta molt major al 1977 que al 2008; això no és causa del canvi en el sistema, que és manté idèntic, si no en la forma de votar del ciutadà. Seguint amb el nostre argument anterior, l’existència de molts més partits al 1977 va fer que els vots quedessin més repartits com es mostra a la taula dels resultats electorals (En 1977, 18 són els partits que superen el 0,25% dels vots, mentre que al 2008 només en són 12 partits), en el càlcul del NEPE o en el índex de concentració, i tot plegat va produir que no tots aconseguissin representació al Congrés. En canvi, a les darreres eleccions, els votants van concentrar molt més els seus vots en els dos primers partits, el que va fer que, tot hi estar encara lluny de ser proporcional, no infrarepresentés a tants partits.

A continuació, deixarem de banda l’anàlisi temporal de les eleccions, i ens centrarem en aspectes més propis de la dinàmica de aquest sistema de partits, i veure’m si persisteixen, per veure i catalogar el sistema de partits espanyol al 1977 i ara.

Com hem pogut veure, al 1977, el sistema de partits comptava amb 4,47 partits electorals efectius, dels quals passaven a ser 2,89 partits parlamentaris efectius, amb una concentració de vots dels dos primers partits de gairebé el 64% dels vots i de més del 81% dels escons, i amb una gran desproporcionalitat segons el mètode de Gallagher (10,67).

En quant, als resultats que veiem del 2008, podem dir que el sistema comptava amb 2,82 partits electorals efectius, que passen a ser 2,34 partits parlamentaris efectius, amb una concentració de vots de gairebé el 84% dels vots i d’escons més del 92%, i amb una desproporcionalitat no tan alta com al 1977 però que dista molt d’altres Estats proporcionals.

Davant aquest anàlisi en perspectiva individual, es poden destacar dos aspectes, que valorarem a través de la perspectiva institucional: l’efecte mecànic i l’efecte psicològic.

Com podem veure, en tots dos casos, el NEPE pateix una disminució al convertir-se en NEPP. La raó és l’efecte mecànic del sistema electoral. El sistema electoral espanyol, amb les seves característiques (formula d’Hont, circumscripcions de baixa magnitud, barrera electoral, etc) beneficia als partits més votats, i perjudica de manera importantíssima als partits minoritaris que no tinguin el vot molt concentrat a una circumscripció (Per això, podem dir que el sistema electoral perjudica més a IU que a CiU). Aquest fet és també el que explica com la concentració de vot dels dos partits més votats es fa molt major quan passa el filtre del sistema electoral, és a dir, quan analitzem la concentració mitjançant els escons.

Sobre l’efecte psicològic, ja l’hem comentat força durant aquest anàlisi. El sistema de partits espanyols en entrar amb contacte amb aquest sistema electoral tant afavoridor per les opcions majoritàries, incentiva molt el vot útil ja que el ciutadà és coneixedor de que un vot a un tercer partit, tot hi ser el preferit, pot ser menyspreat pel sistema. En aquesta lògica sovint el votant decideix a qui votar mitjançant el que més l’atrau de les dues opcions de Govern, es a dir, realitza el vot útil.

Aquests fenòmens que acabem de veure són els que porten a que sovint considerem el sistema de partits espanyol com un sistema bipartidista.

Sartori considera que un sistema bipartidista és aquell en que dos partits d’ideologies contraposades absorbeixen de forma clara la majoria dels vots, deixant un espai escàs a la resta de partits. Sota aquesta lògica no quedaria dubte, el sistema espanyol, si tenim en compte les eleccions de 2008, és un sistema bipartidista, amb dues opcions que aglutinen el 83,81% dels vots, i el que és més significatiu, el 92,18% dels escons al Parlament (323 de 350 escons). En el cas de 1977, si tenim en compte únicament la concentració de vots amb un 63,76% dels vots no hauríem de tenir-ho tant segur que el sistema fos bipartidista, però l’efecte mecànic del sistema electoral que atorga a aquests partits el 81,14% dels escons (282 de 350 escons) fa que ens trobem de facto amb un sistema creat per ser bipartidista.

FRANK MORALES-Politólogo

viernes, 25 de junio de 2010

La situación de los partidos políticos franceses a través de las elecciones regionales de marzo

Para poder ver como es la situación actual de los partidos franceses vamos a repasar lo sucedido en las últimas elecciones regionales que se llevaron a cabo el pasado mes de marzo.

Un simple vistazo al mapa resultante nos deja clara una cosa, las elecciones han sido ganadas por el Partido Socialista (PS), que controlará 22 de las 26 regiones de Francia, de las cuales 20 de las 22 no son insulares. Hay un perjudicado claro, la Unión por el Movimiento Popular de Sarkozy, conjuntamente con sus aliados de la Mayoría Presidencial, la cual sale de estas elecciones con únicamente 3 regiones bajo su poder, 2 de ellas pertenecientes a regiones de ultramar. Numerosos críticos lo han visto así: el PS vence, la UMP sufre una brutal derrota y todo se atribuye a un toque de atención al Presidente de la República.
Pero una visión tan superficial deja muchos otros elementos sin tener en cuenta. A continuación, intentaremos profundizar en estos otros elementos que podemos extraer de estas elecciones regionales.
La izquierda llega a estas elecciones, como habitualmente pasa en Francia, muy dividida. En principio, todos los ojos están puestos en el PS, gran ganador de 2004 y en general principal dominador en prácticamente todos los comicios regionales. Esto es un hecho a tener en cuenta para analizar la victoria del PS en estas elecciones. Para comparar, en 2004, el PS como hemos dicho logró una espectacular victoria: 21 regiones (por las 20 de 2010), 21 de ellas en la Francia “metropolitana” o no insular (por 19 de 2010), y un porcentaje de voto en las dos vueltas del 37% y 50% (por 29% y 49% de 2010). Luego profundizaremos más sobre este análisis.
Debemos tener en cuenta que el PS ha sufrido una importante escisión en el periodo 2004-2010. Desde aproximadamente el 2007 algunos altos dirigentes del PS, algunos incluso Presidentes de Consejos Regionales, decidieron salir del partido, dejando a este mermado en algunas regiones. Ahora estos individuos se presentaran a título individual encuadrados en las siglas DVG, Izquierda Diversa o Miscelánea. Los otros principales competidores en la izquierda en estas elecciones eran el Frente Izquierda, liderado por el Partido Comunista Francés, y sobre todo la Europa Ecologista, con los Verdes a la cabeza, cuyo potencial se antojaba desconocido, ya que un año antes se mostraron capaces de igualar al PS en las europeas, y ahora les tocaba mostrar si eran capaces de lograr un lugar importante en un escenario históricamente favorable a los socialistas, y con un sistema como el mayoritario siempre perjudicial para los terceros partidos.
En la derecha, en cambio, había mucha más armonía, bajo la Mayoría Presidencial, que agrupa a la UMP y a sus aliados. La UMP salió victoriosa en 2007 de las presidenciales y las legislativas, y también hace un año en las europeas, por lo que los precedentes para las regionales parecían positivos. No obstante, las regionales, como ya hemos dicho, son propiedad del PS, desde hace más de 10 años, y en 2008 con las elecciones municipales y cantonales se pudo ver, que en las elecciones a nivel más local los socialistas tienen las de ganar. Otra baza que jugaba en contra de la coalición Mayoría Presidencial es la cada vez peor imagen pública del Presidente de la República Nicholas Sarkozy, que se decía que podía llegar a castigar a su grupo.
Por su parte, otros partidos como el Movimiento Demócrata (MoDem) o el Frente Nacional (FN) parecía que no contaban, debido a sus malos últimos resultados electorales.

Los sondeos electorales previos a estas elecciones mostraban la escalada del PS en cuanto a intención a voto, mientras que la UMP veía como desde las elecciones europeas sufrían una caída de prácticamente 10 puntos. Como tercera fuerza, los sondeos mantenían la buena posición de la coalición verde de la Europa Ecologista. Seguidamente, podemos ver un gráfico que muestra la evolución de la intención de voto a nivel nacional de la población francesa:

Gráfico sobre la evolución de la intención de voto nacional:


Una vez visto como se llegó a las elecciones y las perspectivas que anticipaban los sondeos, pasaremos a analizar los resultados de las elecciones para los distintos partidos políticos a nivel nacional, e intentaremos encontrar el significado de este resultado. Antes de analizar los resultados, hemos de tener en cuenta la alta tasa de abstención que acompañó a estas elecciones, siendo alta incluso comparativamente con las anteriores elecciones regionales.
Si miramos los dos grandes partidos, PS y UMP, las elecciones, han sido, como ya hemos dicho, mucho más positivas para los socialistas que para la derecha. En la mayoría de regiones francesas ganaron los socialistas en coalición de segunda vuelta, con los dos otros grandes partidos de la izquierda, la Europa Ecologista y el Frente Izquierda, y únicamente en Limousin, consigue la victoria compitiendo en solitario. Los socialistas lograban así, como ya hemos dicho, 20 de 26 regiones. Además debemos tener en cuenta que una de las regiones, Languedoc-Roussillon, perdida por la escisión del Presidente del Consejo Regional, mantendrá al candidato independiente del DVG.
La UMP en cambio, consiguió unos resultados más discretos, obteniendo únicamente 3 distritos, de los cuales uno corresponde a la región de la Francia continental de Alsacia, y dos insulares, pertenecientes a las islas de ultramar. Estos resultados, no obstante, no suponen una derrota tan importante si contamos que en 2004 solo consiguieron 2 regiones, aunque ciertamente, en 2010 ha perdido la región de Córcega, ganando a su vez las islas más alejadas de Guayana Francesa y Reunión. Por lo que ocupa al porcentaje de voto, al igual que el PS, la coalición de derechas ha perdido varios puntos. A continuación tenemos un gráfico que refleja la comparación entre los resultados de UMP y el PS en las elecciones regionales de 2004 y 2010.
La siguiente tabla nos muestra como la UMP tampoco ha perdido tanto respecto al PS, y como en general la situación no ha sido mejorada por ninguno de los dos partidos.





Europa Ecologista llegaba en alza, después de unos excelentes resultados en las europeas y una buena situación en la estimación de voto, que mostraba la opción de consolidarse como tercera fuerza política. Los resultados mostraron efectivamente esta progresión. En la primera vuelta ya se pudo ver la progresión, pasando de un 4% de los votos en 2004, si unimos a todos los partidos ecologistas, a un 12% en 2010. En la segunda vuelta, la coalición ecologista decidió participar coaligado con el PS, a pesar de que en muchas zonas tenía derecho propio para presentarse en solitario, y de esta manera contribuyó a los buenos resultados socialistas. A pesar de no conseguir ninguna victoria en ninguna región en solitario, su apoyo al PS ha sido fundamental para la victoria en algunas zonas, como por ejemplo en Île-de-France donde de no haber existido esta unión la victoria habría sido para la UMP.
Es de destacar, como los datos del CSA nos muestran, que en unas elecciones presidenciales con las condiciones en las que en estos momentos nos encontramos, la candidata de Europa Ecologista y Secretaria Nacional de los Verdes, Cécile Duflot, aumentaría en 8 puntos, llegando a 10% del total, los resultados obtenidos en las elecciones presidenciales de 2007.
Como ya hemos comentado, el PCF participaba en estas elecciones bajo una coalición de fuerzas de izquierdas del Frente Izquierda. En estas elecciones, el PCF perdía su única región, la de la Isla de Reunión, pero conseguía aumentar su apoyo en durante la primera vuelta en la que compitieron en solitario. En la segunda vuelta, decidieron compartir candidatura con el PS con el que contribuyeron a su éxito. Aun así, el apoyo al PCF y a su coalición es hoy por hoy bastante escaso y su aspiración parece ser únicamente servir de apoyo a las opciones socialistas y verdes en frentes comunes de la izquierda.
El MoDem se presentó por primera vez a las elecciones regionales como partido este año. En 2004, lo hizo mediante su apoyo de la opción de la UMP, pero está vez decidieron mantenerse neutrales. No obstante, no pasan buenos momentos para el partido liderado por François Bayrou, y al igual que en las elecciones europeas sus resultados fueron discretos. Las estimaciones de voto tampoco son demasiado favorables para el partido centrista, llevándole desde la tercera posición de 2007 hasta la quinta que ocuparía actualmente.
La extrema derecha francesa, el FN, tiene históricamente un peso importante en los comicios regionales, aunque no suele conseguir ninguna región de forma individual. En esta ocasión, y aun siendo el tercer partido en consejeros totales, sus resultados han ido a la baja respecto a los de 2004, y siguiendo la línea de las últimas elecciones. Todo apunta a que el ciclo de Jean-Marie Le Pen está finalizando, y de hecho este así lo ha hecho saber, puesto que ya ha declinado la opción de presentarse como candidato a las próximas elecciones presidenciales de dentro de dos años. La sustituta parece ser que será su hija Marine Le Pen.
Por último, hay que hacer mención al caso de Córcega y los partidos regionalistas. En esta isla ha ganado el Partido Radical de la Izquierda. Éste, nacido de una escisión del Partido Radical y con el apoyo del PS, logró pasar como tercera fuerza a la segunda vuelta por detrás de la UMP y los nacionalistas de la isla. Una vez en segunda vuelta, agrupó a toda la izquierda creando un frente popular que logró la victoria.
Los resultados de los partidos regionalistas los veremos a nivel agregado. En las pasadas elecciones, en Martinica y Guyana se lograron victorias de partidos regionalistas de las islas. Estas elecciones en cambio han sufrido la pérdida de estas regiones, aunque paradójicamente la caída de votos no ha sido tal, logrando incluso el doble de apoyo del recibido en 2004. Esto nos lleva a pensar que más allá de sus resultados, el voto regionalista no está menguando y sigue muy presente, como lo muestra el hecho de que en todas las regiones insulares, una fuerza regionalista ha competido en la segunda vuelta.

Finalmente, aquí podemos ver tres mapas que reflejan el cambio producido en las regiones desde 2004 a 2010, pasando por la escisión en 2007, de diversos Consejos Regionales del PS, que pasan a ser dominados por los candidatos independientes del DVG, y también los resultados a nivel nacional de estas elecciones.

Mapas del cambio en los Cosejos Regionales del PS(2004-2007-2010):


Resultados elecciones regionales 2010:



Mucho se ha comentado, acerca del efecto negativo de Sarkozy para la UMP. Parece que el progresivo descontento con el Presidente de la República puede estar pesando a su partido. De momento, y como hemos visto, las elecciones regionales no son el mejor contexto para valorar la situación de la UMP o del PS, pero podemos decir que el gráfico antes visto de opción de voto lo es algo más, y en este gráfico vemos como el PS va aumentando a medida que disminuye el apoyo a la UMP.
Otros sondeos, producidos por el CSA a nivel presidencial, nos muestran como en este mismo periodo el apoyo a Nicolás Sarkozy, o incluso el llamado a ser hipotético candidato a la presidencia en 2012 en el caso de que Sarkozy no lo fuera, el actual Primer Ministro François Fillon, también habría descendido a medida que aumentaban el resto de los hipotéticos candidatos del PS: la Secretaria General Martine Aubry y Dominique Strauss-Kahn. Además, estas predicciones mostraban como en caso de llegada en segunda vuelta de estos candidatos con la situación de este momento, el PS tendría las de ganar.
No obstante, debemos tener en cuenta que en un sistema como el francés, con un sistema a doble vuelta y la posibilidad de formar coaliciones entre votaciones, tienen una gran importancia los resultados de los otros partidos con capacidad de coalición, que pueden tener la carta que lleve a uno de los candidatos a la Presidencia. En este juego de apoyos, además de los partidos vistos en este artículo, debemos tener en cuenta el reciente partido creado por Dominique de Villepin, del cual únicamente conocemos su nombre República Solidaria y su posición en el centro-derecha del espectro político, y del cual su apoyo electoral real (el último sondeo realizado le adjudicaría el 7% del voto válido) y su acercamiento a alguna de las opciones en una situación de segunda vuelta son una incógnita a día de hoy.

Acabaremos viendo las estimaciones que nos muestran el CSA y el Instituto Francés de Opinión Pública:

Cuadro intención de voto en una hipotética segunda vuelta: (CSA)



Resultados electorales si las elecciones hubieran sido el 4 de Junio de 2010 (IFOP):

FRANK MORALES

Politólogo

jueves, 10 de junio de 2010

Donde caben dos, ya no caben tres...

Pocas son las voces que a estas alturas aun defienden el actual gobierno catalán: el archiconocido segundo gobierno “Tripartito” o también llamado de Entesa. Hemos tenido fracturas en el interior de los partidos, salidas de tono de algunos consellers, reprimendas, y un Presidente de la Generalitat criticado desde su investidura por ¾ partes de la ciudadanía catalana. La legislatura puede ser calificada de todo, menos de tranquila, y mucho menos si tenemos en cuenta el contexto en el que se ha producido, con la polémica del Estatut y la famosa crisis económica de la cual tampoco nadie se ha ahorrado su opinión.

A pesar de lo incongruente que pueda parecer, el término tripartito tal como lo hemos visto los últimos 7 años en los gobiernos catalanes y el término coalición de partidos poco tienen que ver el uno con el otro. Lo que el pacto PSC-ERC-ICV ha significado no ha sido otra cosa que un pacto a tres bandas, una repartición del poder gubernamental, sin existencia de un programa de acción común ni de ningún sistema que sirviera para cohesionar les conselleries y departaments de la Generalitat.

Antes de finalizar la anterior legislatura, también con una agitada vida, ya se preveía que el entendimiento para la consecución de un nuevo tripartito seria difícil, incluso existían grandes dudas acerca de si ERC desearía volver a formar gobierno con el PSC, pero estas dudas quedaron en puras conjeturas cuando se vio que tanto unos como otros salieron aun más debilitados de las nuevas elecciones legislativas en 2006. El pacto era necesario para gobernar, e ICV volvía a aparecer como la única parte optimista acerca de la viabilidad del nuevo tripartito.

Ahora, la situación no parece haber cambiado lo más mínimo; nuevamente, los “socios de la Entesa” o del Tripartito van a llegar a las elecciones sin poderse ni ver entre ellos, con una imagen pública difícilmente peor, pero esta vez con una cosa clara, las elecciones se les plantean como una dura cuesta que por si solos no serán capaces de conseguir pasar.

Ahora, el PSC debe luchar contra una imagen desgastada de si mismo a causa de sus titubeantes 7 años de mandato, marcados por el desencuentro con las otras fuerzas políticas que formaban el Gobierno, por las críticas a sus líderes, por el Estatut, y por la turbia relación con el gobierno socialista del Estado. ICV por su parte, también va a salir muy dolida de esta legislatura debido a las constantes críticas y polémicas suscitadas por los actos del Conseller de Interior Joan Saura. No obstante, la aparición como candidato de Joan Herrera y el descalabro electoral que les podría suceder al PSC y a ERC podría convertir al grupo eco-socialista en una pieza importante en el nuevo parlamento catalán. Pero es sin duda ERC la gran perjudicada de la actual legislatura. Todo apunta a que sus conflictos internos, escisiones y su ambigua actitud en diversos momentos, entre los cuales el plante ante sus socios frente la reforma del Tribunal Constitucional hace apenas unas semanas, precipitaría su caída libre, cada vez menos sustentada por el voto nacionalista que podría moverse hacia las posturas de Reagrupament o CiU.

Ante este hecho, no cabe la menor duda, CiU se está frotando las manos. Se sabe ganador, y ahora probablemente ya esté realizando números acerca de cómo será esta victoria, y en caso de no ser con mayoría absoluta quien sería su principal apoyo: a priori todo indica que será ERC, siempre y cuando estos sobrevivan de la caída libre que muchos le vaticinan.

De esta manera, un nuevo Tripartito ya no solo se empieza a contemplarse como una opción imposible por la falta de interés de su socios en que este se produzca, si no quizá también por el impedimento de no poder competir matemáticamente con la opción de CiU.

Pero todas estas dudas no podrán ser despejadas hasta dentro de unos meses. Hasta el momento, y visto lo visto, todo parece posible.

FRANK MORALES
Politólogo