Para colaborar: plataformaoap@hotmail.com

Cada semana una nueva entrada.
Mostrando entradas con la etiqueta Presidencia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Presidencia. Mostrar todas las entradas

viernes, 2 de julio de 2010

SEMANA DE LA PRESIDENCIA: Balanç de la Presidència Espanyola de la UE

Un cop finalitzada la presidència espanyola de la Unió Europea (UE), es fa inevitable intentar fer un balanç. Però això no vol dir que sigui fàcil, ja que encara és molt aviat per valorar l’impacte que tindran les principals mesures adoptades durant aquest semestre. A més, s’ha de tenir en compte que aquesta ha estat una presidència sense precedents per l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, i en conseqüència el recent nomenament del President del Consell Europeu i de la Representant de la política exterior europea.

Com tots sabem, la presidència espanyola impulsava tres principals objectius a desenvolupar durant aquest primer semestre: Impulsar un nou model de creixement econòmic i sostenible per tal de donar resposta a la crisi financera i econòmica mundial; Reafirmar i aprofundir en l'Europa social i solidària; I adaptar Europa a un món multipolar en el qual aquesta pugui parla “amb una sola veu”. A més, es contemplaven diferents reunions informals de Ministres en el territori nacional, així com reunions i Cimeres internacionals, entre les quals destacaven la de la Unió per la Mediterrània, UE-Amèrica Llatina i Carib ,UE-Marroc i UE- Estats Units.

La falta de lideratge del President del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero, i l'impacte de la crisi a Espanya i de la seva elevada taxa d'atur, que duplica la mitjana europea, han marcat les dificultats, i per tant el fracàs per part d’Espanya, d’impulsar un nou model de creixement econòmic europeu. Per la seva banda, les polítiques anomenades ” d’igualtat”, inserides en el programa de la ideologia de gènere prioritària per al Govern, s'han vist protegides per un desplegament actiu a Europa.

Respecte els objectius plantejats pel president en matèria de política exterior europea, trobem resultats molt diversos, però tampoc podem augurar l’assoliment dels objectius, un altre cop marcats perla manca del lideratge, així com per la crisi a Espanya. Pel que fa a futurs processos d'adhesió Zapatero es mostrava procliu a prestar suports a la candidatura de Croàcia per a entrar a la UE i a donar esperança als “anhels” de Turquia per a un suposat ingrés. Per aquest últim, és sabut del suport explícit que Zapatero sempre ha mostrat a la incorporació de Turquia, però les prioritat reals dels països membres de la Unió en aquests moments, no han deixat en bon lloc al president, de tal manera que enfrontant-se a les intencions d'Europa, en aquest sentit Zapatero no aconsegueix sortir de la seva postura de marginalitat en política exterior. Aquest fet ha estat manifest en la plasmació concreta de la resta d'objectius internacionals del President.

En referència al caràcter euroamericà que es volia imprimir durant la Presidència s’ha d’emfatitzar els resultats de la cimera UE-ALC. Tot i les desavinences amb els governs de Cuba i Veneçuela, aquesta cimera ha estat un dels èxits de la presidència, almenys respecte els objectius marcats, ja que la UE ha aconseguit que pràcticament tots els països de la regió mantinguin Acords d’Associació amb ella, tant en acords interregionals com acords bilaterals, en referència a la liberalització econòmica de la regió. Però, l’altra cara de la moneda del continent americà és la suspensió de la Cimera UE-Estats Units. Sobre aquest tema només ens cap recordar la manifestació del president Obama de no acudir a la cimera per qüestions d'Estat. En el seu lloc, el president nord-americà va realitzar una gira Asiàtica més centrada en els nous objectius estratègics de la Casa Blanca, allunyats de la política pro-europea.

Sobre els objectius en el continent africà, s’ha de destacar la Cimera UE-Marroc, on es va decidir treballar per la “modernització” del Marroc, i així deixar de banda el tema dels drets humans, sobretot en referència al Sàhara Occidental, tema que qüestiona el compromís de la Unió envers aquesta qüestió, i per tant, la seva priorització de les relacions comercials, tant amb el Marroc com amb la resta de les regions del món. Un altre fet, que ha marcat el fracàs de la presidència és la suspensió, fins a la tardor, de la Cimera Unió pel Mediterrani. La presidència plantejava seriosos reptes pels interessos i el pes estratègic d’Espanya en el Mediterrani en el nou context geopolític regional desprès de la creació de la Unió pel Mediterrani, però de nou el conflicte Israel-Palestina, amb totes les seves conseqüències, ha fet que fet trontollar aquesta nova Unió, i per tant la possibilitat d’Espanya a liderar la regió.
Finalment, podem concloure que enfront de les expectatives inicials, que sens dubte van ser excessivament ambicioses, la veritat és que les circumstàncies l'han convertit en un exercici molt més sobri de l'inicialment previst. La crisi econòmica i la manca de lideratge d’en Zapatero han marcat la presidència, i conseqüentment Espanya ha vist un deteriorament en la seva imatge exterior que l’ha obligat a estar constantment a la defensiva. Així mateix, Espanya ha vist minvada la seva capacitat d’iniciativa política per l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, capacitat que s'ha vist encara més reduïda en els dos assumptes clau que han dominat el semestre: La gestió de la crisi econòmica i la política exterior. En aquest últim àmbit, Espanya ha pagat els plats trencats de la desorientació estratègica de la Unió Europea. Tot i l’èxit de la cimera amb Amèrica Llatina, la cancel·lació dels cimeres amb Estats Units i el Mediterrani han suposat un deteriorament en la seva imatge exterior.
RAHMA EL BADOUI
Politóloga

martes, 29 de junio de 2010

SEMANA DE LA PRESIDENCIA: VI Cimera UE-ALC: Entre el fracàs i l'èxit

El resultats de la VI Cimera UE-ALC és positiu envers les expectatives de la presidència espanyola, tot i que alguns resultats siguin en certs punts contradictoris i millorables. L’estratègia de la presidència espanyola, i per tant de la UE, és rellançar els Acords d’Associació (tractats de lliure comerç) entre la UE i agrupacions com el Mercat del Sur (Mercosur) i com Amèrica Central i aquest objectiu s’està complint, ja que s’han rellançat les negociacions amb Mercosur i per fi s’ha rubricat l’Acord d’Associació amb Amèrica Central.

Tot i la seva estratègia regional, també ha privilegiat acords bilaterals amb Colòmbia i Perú allunyant així l’arribada de l’Acord d’Associació amb la Comunitat Andina (CAN) i dificultant el procés de regionalisme a l’Amèrica Llatina. Aquest fet també ve provocat pels interessos que tenen altres països cap a la regió llatinoamericana, com són els Estats Units i la Xina que obliga a la UE a actuar amb rapidesa, abans que aquests països arribin a tractats o acords amb els països llatinoamericans.

En aquests moments, la UE ha aconseguit que la pràctica totalitat d’Amèrica Llatina i el Carib tingui Acords d’Associació amb ella, tant per acords interregionals com per acords bilaterals. Els països que actualment encara queden fora de la “influència europea” són: Equador, Bolívia, Veneçuela i Cuba. Les negociacions amb Equador ja han començat, així que es preveu que aquest país en breu firmi un acord, com el de Perú i Colòmbia, en els pròxims mesos. En canvi, la firma d’acords amb Veneçuela, Bolívia i Cuba resultarà molt més complexa, m’atreviria a dir que en aquests pròxims anys serà impossible arribar a un acord, ja que els presidents dels respectius països titllen de “neoliberals”, amb molta raó, els Acords d’Associació promoguts per Europa, que no es diferencien amb els tractats de lliure comerç que impulsa els Estats Units.

I és que la UE haurà de posar en joc noves polítiques que complementin aquests Acords d’Associació, ja que la liberalització econòmica que promouen aquests acords no és directament proporcional amb la cohesió econòmica ni amb la social, tot i que és un altre dels objectius que la UE promet, sinó que més aviat la liberalització dels productes d’Amèrica Llatina provoca més dèficit en cohesió econòmica, conseqüentment menys cohesió social, perquè els productes llatinoamericans els és molt difícil competir amb els productes europeus. També val a dir, que tot i aquesta liberalització econòmica, per el moment i sembla que fins llarg, no serà del tot completa perquè hi ha excepcions proteccionistes envers els productes agraris per la Política Agrària Comuna (PAC), fet que provoca més desigualtat entre les relacions comercials d’Europa i d’Amèrica Llatina i el Carib.

Per a què la UE promogui un regionalisme fort a Amèrica Llatina, la seva estratègia no es pot quedar amb els Acords d’Associació, s’han de plantejar polítiques que tinguin en compte les asimetries d’Amèrica Llatina i el Carib i polítiques de caire més social per a què la població es vegi afectada positivament per aquests acords i no negativament, com és el cas del Tractat de Lliure Comerç del Nord (Mèxic, Estats Units i Canadà), on l’economia mexicana s’està empobrint pels subsidis dels Estats Units al blat de moro, afectant a la comercialització del blat de moro mexicà.

Finalment, els resultats de la IV Cimera UE-ALC han desmentit, en part, els mals pronòstics de fracàs en el procés d’interregionalisme. Els importants resultats que s’han aconseguit fer d’aquesta Cimera una de les més importants en aquests últims anys. Tot i així, encara queda un llarg camí, s’han d’acompanyar als Acords d’Associació de mesures socials i de cohesió entre regions, la UE ha de redefinir els seus objectius i apostar definitivament per la seva estratègia interregionalista, en comptes de privilegiar acords bilaterals, ara que s’han rellançat les negociacions amb Mercosur i que s’ha aconseguit rubricar l’Acord d’Associació amb Amèrica Central. En aquests pròxims mesos, en la presidència del Consell Europeu a Bèlgica, s’espera que es rubriqui finalment l’acord amb Mercosur, i això marcaria l’èxit de la Presidència espanyola envers la política exterior, ja que en d’altres temes d’aquest àmbit ha fracassat, com ha sigut la suspensió de la reunió amb els Estats Units i endarrerir la Cimera de la Unió per la Mediterrània.

MARINA MORALES

Politóloga