Amèrica Llatina ha estat sempre un espai geogràfic molt important per la política exterior espanyola. Aquesta zona representa molt més que un area estratègica vital i la seva rellevància en la política espanyola és molt important ja que la seva interconnexió fa que l’Estat espanyol tingui una major pes dins de la Unió Europea com a pont entre les dues zones.
Espanya és un Estat “amb clara vocació iberoamericana”, amb un interès en contribuir al desenvolupament “democràtic, al progrés i a la institucionalització” dels Estats llatinoamericans. Amb aquestes paraules, el president de Govern Jose Luis Rodríguez Zapatero definia la posició política espanyola a inicis de l’actual legislatura. Més enllà de la retòrica d’aquestes paraules, existeix un sincer interès espanyol a aquesta zona, vital per la consolidació de l’Estat espanyol com a un actor de referència mundial amb capacitat d’influir.
Espanya pretén ser una potencia mitja, amb clar interès participatiu en el funcionament del mon, i sap que aquesta intervenció ha de vindre de ser la veu de la Unió Europea a Iberoamerica, i recíprocament, ser la veu de Iberoamerica a la Unió.
Sota aquest objectiu es fonamentarà l’aportació espanyola a les cimeres que s’estan produint aquests dies amb els Estats d’Amèrica Central i del Carib, i que culminaran el proper dia 19 de maig. A més, amb motiu de la presidència de la Unió que ostenta durant aquest primer semestre del 2010, Espanya serà també la cara visible de la Unió Europea, amb el que es compleixen tots els requisits per que Espanya jugui un paper molt rellevant com a impulsor de les relacions amb Amèrica Llatina.
Des de la UE també en son conscients del paper que juga l’Estat espanyol com a pont entre els dos continents, i existeix des de la Unió una voluntat latent de crear un consens euro-llatinoamericà en torn a grans temes com la inversió o els recursos energètics. Es sota aquests paràmetres que la Unió Europea intentarà desbloquejar la paràlisis dels últims temps en quant a la negociació d’acords amb la regió i mantenir la cohesió entre les dues àrees en qüestions com ara el comerç. Una bona mostra de l’èxit de les reunions podria ser el desbloqueig en les relacions comercials de la UE amb el MERCOSUR, que podria permetre un acord de lliure comerç entre les dues organitzacions.
Espanya, a més, és conscient del significatiu creixement econòmic de la zona, i en especial, d’Estats com Brasil, pertanyents al grup dels BRIC’s o dels mercats emergents. L’Estat espanyol, amb la lògica abans esmentada de consolidar les relacions amb Amèrica Llatina, ha de donar suport al desenvolupament dels Estats de la zona, que en els últims períodes han estat els principals receptors d’inversió i d’entrada d’empreses espanyoles com ara Repsol o Telefónica.
En quant a l’èxit d’aquesta cimera, aquest factor estarà condicionat per dos fets: l’assistència dels Caps de Govern dels Estats invitats; i l’entesa entre dos regions encara molt separades pels seus propis interessos.
Espanya i la Unió Europea han vist perillar de manera molt important la cimera, a causa de l’amenaça per part dels Estats llatinoamericans de no assistir a aquesta si era invitat el president de Hondures, Porfirio Lobo. Afortunadament pels interessos espanyols, el mateix Lobo ha decidit no assistir, cosa que ha salvat la cimera, i en aquest moment s’espera l’assistència de pràcticament tots els líders polítics dels Estats, però sense dubte, la renuncia de líders a última hora podria ocasionar contratemps molt important pel desenvolupament de la reunió.
Ara, per tant, l’únic problema que a priori pot succeir a la cimera seria la falta d’entesa entre les posicions de les dues regions, separades per interessos contraposats; els objectius dels europeus aniran per la línea de reforçar les matèries de cooperació i crear una Fundació Euro-llatina; i els dels Estats llatinoamericans acordar mesures econòmiques i financeres que permetin un major desenvolupament de la regió.
Finalment, s’ha de dir que les condicions semblen immillorables per aconseguir que de la cimera sorgeixin efectes positius, però una revisió als resultats de les passades cimeres Amèrica Llatina i Carib fa apuntar a postures més pessimistes.
Espanya és un Estat “amb clara vocació iberoamericana”, amb un interès en contribuir al desenvolupament “democràtic, al progrés i a la institucionalització” dels Estats llatinoamericans. Amb aquestes paraules, el president de Govern Jose Luis Rodríguez Zapatero definia la posició política espanyola a inicis de l’actual legislatura. Més enllà de la retòrica d’aquestes paraules, existeix un sincer interès espanyol a aquesta zona, vital per la consolidació de l’Estat espanyol com a un actor de referència mundial amb capacitat d’influir.
Espanya pretén ser una potencia mitja, amb clar interès participatiu en el funcionament del mon, i sap que aquesta intervenció ha de vindre de ser la veu de la Unió Europea a Iberoamerica, i recíprocament, ser la veu de Iberoamerica a la Unió.
Sota aquest objectiu es fonamentarà l’aportació espanyola a les cimeres que s’estan produint aquests dies amb els Estats d’Amèrica Central i del Carib, i que culminaran el proper dia 19 de maig. A més, amb motiu de la presidència de la Unió que ostenta durant aquest primer semestre del 2010, Espanya serà també la cara visible de la Unió Europea, amb el que es compleixen tots els requisits per que Espanya jugui un paper molt rellevant com a impulsor de les relacions amb Amèrica Llatina.
Des de la UE també en son conscients del paper que juga l’Estat espanyol com a pont entre els dos continents, i existeix des de la Unió una voluntat latent de crear un consens euro-llatinoamericà en torn a grans temes com la inversió o els recursos energètics. Es sota aquests paràmetres que la Unió Europea intentarà desbloquejar la paràlisis dels últims temps en quant a la negociació d’acords amb la regió i mantenir la cohesió entre les dues àrees en qüestions com ara el comerç. Una bona mostra de l’èxit de les reunions podria ser el desbloqueig en les relacions comercials de la UE amb el MERCOSUR, que podria permetre un acord de lliure comerç entre les dues organitzacions.
Espanya, a més, és conscient del significatiu creixement econòmic de la zona, i en especial, d’Estats com Brasil, pertanyents al grup dels BRIC’s o dels mercats emergents. L’Estat espanyol, amb la lògica abans esmentada de consolidar les relacions amb Amèrica Llatina, ha de donar suport al desenvolupament dels Estats de la zona, que en els últims períodes han estat els principals receptors d’inversió i d’entrada d’empreses espanyoles com ara Repsol o Telefónica.
En quant a l’èxit d’aquesta cimera, aquest factor estarà condicionat per dos fets: l’assistència dels Caps de Govern dels Estats invitats; i l’entesa entre dos regions encara molt separades pels seus propis interessos.
Espanya i la Unió Europea han vist perillar de manera molt important la cimera, a causa de l’amenaça per part dels Estats llatinoamericans de no assistir a aquesta si era invitat el president de Hondures, Porfirio Lobo. Afortunadament pels interessos espanyols, el mateix Lobo ha decidit no assistir, cosa que ha salvat la cimera, i en aquest moment s’espera l’assistència de pràcticament tots els líders polítics dels Estats, però sense dubte, la renuncia de líders a última hora podria ocasionar contratemps molt important pel desenvolupament de la reunió.
Ara, per tant, l’únic problema que a priori pot succeir a la cimera seria la falta d’entesa entre les posicions de les dues regions, separades per interessos contraposats; els objectius dels europeus aniran per la línea de reforçar les matèries de cooperació i crear una Fundació Euro-llatina; i els dels Estats llatinoamericans acordar mesures econòmiques i financeres que permetin un major desenvolupament de la regió.
Finalment, s’ha de dir que les condicions semblen immillorables per aconseguir que de la cimera sorgeixin efectes positius, però una revisió als resultats de les passades cimeres Amèrica Llatina i Carib fa apuntar a postures més pessimistes.
FRANK MORALES
Politólogo
No hay comentarios:
Publicar un comentario