La segona república va sorgir per les creixents reivindicacions liberals i per les diferents reformes, com seria la laboral molt innovadora i polèmica per l’època (Fixació dels salaris mínims, creació de jurats mixtos entre treballadors i empresaris...), que van comportar una situació política d’enfrontament constant entre diferents grups socials, i polítics ( liberals, socialistes, anarquistes...). Partim del 1931, on com he dit abans, la situació política estava en permanent inestabilitat, que va comportar una etapa econòmica semblant, que no es “recuperaria” fins després de la Segona Guerra Mundial, degut, a més, per la situació de l’economia internacional (Crack del 29). La qüestió que ens hem de plantejar és: la II república va fracassar per la gran crisis econòmica internacional d’aquells moments, o simplement no va afectar a l’economia espanyola i la caiguda del règim republicà va caure per altres raons. I per poder observar el impacte d’aquesta crisi partirem de dos grans fets: el canal financer i el comerç exterior.
Si partim del primer fet (canal financer), i deixant a part els efectes endògens d’aquesta crisi en el marc espanyol, observem des d’una base empírica que Espanya no se’n ressenteix. Per què? Per raons tan senzilles com la no participació directa en la I Guerra Mundial, i per tant Espanya havia sortit airejada d’aquest conflcite, sense pèrdues i amb una sòlida posició davant d’un món que trontollava. El Crack del 29, va obligar la tancada d’aixeta de préstecs dels Bancs nord-americans, per que aquests poguessin recuperar els seus actius (l’únic que van fer, va ser no renovar els crèdits), majoritàriament cedits a països com Gran Bretanya, França o Bèlgica. A més, aquests països també esperaven la seva indemnització per part d’Alemanya, que en el aquest moment, no podia pagar degut a l’encara no recuperació del desastre produït per la I Guerra Mundial. Per tant, Espanya disposava d’un sistema financer molt més sa, que la resta d’Europa. Tampoc estava vinculada al patró-or, que va resultar un eficaç transmissor de la crisis degut a la inducció de polítiques contractives. Això explica que Espanya, no va ser directament tocada. No obstant, la crisi va arrastrar algunes indústries, i en conseqüència, el comerç exterior, on sí la va afectar de manera important. Espanya tenia un important potencial rural, on el 45,5% de la població activa ocupava aquest sector, mentre que el sector d’indústria i serveis es repartien de manera igual amb un 27,5 % cada un. Amb aquestes dades, es demostrava una economia on encara no s’havia esdevingut la revolució industrial.
L’altre factor era el comerç exterior, de fet el més important, i el que va afectar en especial la indústria, basada en la producció tèxtil, siderúrgic, i on l’exportació d’aquests productes era clau en l’equilibri de la balança de pagaments. El comerç va ser directament l’element més perjudicat dins de l’economia espanyola en el marc de la II República. De la famosa crisis bursàtil, el sentiment de pobresa, va anar augmentant, i això va comportar un seguit de fenòmens com van ser la tancada de societats, la disminució d’ocupació i la baixada de la demanda. A més, l’aranzel proteccionista que va imposar EEUU a l’entrada de productes estrangers no va ajudar molt, ja que aquest, impulsava el decreixement de les exportacions dels americans i de la resta de països relacionats amb ells comercialment. Espanya va patir menys que altres països, però va patir, perquè econòmicament estava molt més enrederida que els països d’Europa Central. Aquesta disminució del comerç, tenia també les seves causes específiques, com era la desconfiança dels productors sobre els republicans, cosa que va fer que molts inversors varen exportar el seu capital a altres països menys inestables en qüestió política.
A més de tota la situació internacional, a Espanya, la política pressupostària, en aquesta etapa duta a terme pel General Berenguer, no va ser molt encertada. Però els salaris van tenir un comportament pro-cíclic, cosa que va tenir un efecte macroeconòmic positiu, perquè va fer que augmentés la propensió al consum del conjunt de l’economia espanyola. Tot i així, aquesta pujada de massa salarial, no va ser capaç de reactivar la demanda agregada perquè l’estancament de la inversió i de les exportacions van provocar l’augment de l’atur, que un cop més, va afectar a la indústria, més que els altres sectors. Un efecte positiu (Petit, però positiu), va ser l’augment del consum de productes nacionals, en especial, productes procedents de l’agricultura, però igualment, moltes empreses havien tancat degut a l’incapacitat del retorn creditari.
Totes aquestes dades es contradiuen entre sí, i és quan es qüestiona: Quin va ser el problema de la II República econòmicament parlant? Cap, sinó una inducció al pou, a causa de la situació sociopolítica internacional del moment, i en efecte, de les males polítiques aplicades durant el règim republicà, que no van ser les més adients. En especial, les polítiques sectorials, monetàries i laborals, varen deixar molt que desitjar. En la política monetària, portaven des del 1928 devaluant la Peseta, cosa que es va intensificar durant el règim republicà. Les exportacions de capital i la fuga del capital nacional, es va fer més evident a causa de la situació d’enfrontament social i polític permanent, i encara més per la desconfiança de la política aplicada pels partits d’esquerra, com seria la destitulació dels terrenys i l’amenaça de nacionalització de béns privats. Tot aquest conjunt de polítiques va portar a un dèficit comercial, i a més la sobrevaloració de la pesseta, provocant un dèficit en la balança de pagaments. Llavors, el intent de buscar capital estranger per invertir, i així equilibrar la moneda, va fracassar degut a la inestabilitat financera internacional. Es va renunciar a posar en equilibri la balança de pagaments, i es va passar a protegir el valor de la Peseta a l’exterior, ja que la imatge del país pesava més que l’estabilitat sociopolítica nacional.
Si partim del primer fet (canal financer), i deixant a part els efectes endògens d’aquesta crisi en el marc espanyol, observem des d’una base empírica que Espanya no se’n ressenteix. Per què? Per raons tan senzilles com la no participació directa en la I Guerra Mundial, i per tant Espanya havia sortit airejada d’aquest conflcite, sense pèrdues i amb una sòlida posició davant d’un món que trontollava. El Crack del 29, va obligar la tancada d’aixeta de préstecs dels Bancs nord-americans, per que aquests poguessin recuperar els seus actius (l’únic que van fer, va ser no renovar els crèdits), majoritàriament cedits a països com Gran Bretanya, França o Bèlgica. A més, aquests països també esperaven la seva indemnització per part d’Alemanya, que en el aquest moment, no podia pagar degut a l’encara no recuperació del desastre produït per la I Guerra Mundial. Per tant, Espanya disposava d’un sistema financer molt més sa, que la resta d’Europa. Tampoc estava vinculada al patró-or, que va resultar un eficaç transmissor de la crisis degut a la inducció de polítiques contractives. Això explica que Espanya, no va ser directament tocada. No obstant, la crisi va arrastrar algunes indústries, i en conseqüència, el comerç exterior, on sí la va afectar de manera important. Espanya tenia un important potencial rural, on el 45,5% de la població activa ocupava aquest sector, mentre que el sector d’indústria i serveis es repartien de manera igual amb un 27,5 % cada un. Amb aquestes dades, es demostrava una economia on encara no s’havia esdevingut la revolució industrial.
L’altre factor era el comerç exterior, de fet el més important, i el que va afectar en especial la indústria, basada en la producció tèxtil, siderúrgic, i on l’exportació d’aquests productes era clau en l’equilibri de la balança de pagaments. El comerç va ser directament l’element més perjudicat dins de l’economia espanyola en el marc de la II República. De la famosa crisis bursàtil, el sentiment de pobresa, va anar augmentant, i això va comportar un seguit de fenòmens com van ser la tancada de societats, la disminució d’ocupació i la baixada de la demanda. A més, l’aranzel proteccionista que va imposar EEUU a l’entrada de productes estrangers no va ajudar molt, ja que aquest, impulsava el decreixement de les exportacions dels americans i de la resta de països relacionats amb ells comercialment. Espanya va patir menys que altres països, però va patir, perquè econòmicament estava molt més enrederida que els països d’Europa Central. Aquesta disminució del comerç, tenia també les seves causes específiques, com era la desconfiança dels productors sobre els republicans, cosa que va fer que molts inversors varen exportar el seu capital a altres països menys inestables en qüestió política.
A més de tota la situació internacional, a Espanya, la política pressupostària, en aquesta etapa duta a terme pel General Berenguer, no va ser molt encertada. Però els salaris van tenir un comportament pro-cíclic, cosa que va tenir un efecte macroeconòmic positiu, perquè va fer que augmentés la propensió al consum del conjunt de l’economia espanyola. Tot i així, aquesta pujada de massa salarial, no va ser capaç de reactivar la demanda agregada perquè l’estancament de la inversió i de les exportacions van provocar l’augment de l’atur, que un cop més, va afectar a la indústria, més que els altres sectors. Un efecte positiu (Petit, però positiu), va ser l’augment del consum de productes nacionals, en especial, productes procedents de l’agricultura, però igualment, moltes empreses havien tancat degut a l’incapacitat del retorn creditari.
Totes aquestes dades es contradiuen entre sí, i és quan es qüestiona: Quin va ser el problema de la II República econòmicament parlant? Cap, sinó una inducció al pou, a causa de la situació sociopolítica internacional del moment, i en efecte, de les males polítiques aplicades durant el règim republicà, que no van ser les més adients. En especial, les polítiques sectorials, monetàries i laborals, varen deixar molt que desitjar. En la política monetària, portaven des del 1928 devaluant la Peseta, cosa que es va intensificar durant el règim republicà. Les exportacions de capital i la fuga del capital nacional, es va fer més evident a causa de la situació d’enfrontament social i polític permanent, i encara més per la desconfiança de la política aplicada pels partits d’esquerra, com seria la destitulació dels terrenys i l’amenaça de nacionalització de béns privats. Tot aquest conjunt de polítiques va portar a un dèficit comercial, i a més la sobrevaloració de la pesseta, provocant un dèficit en la balança de pagaments. Llavors, el intent de buscar capital estranger per invertir, i així equilibrar la moneda, va fracassar degut a la inestabilitat financera internacional. Es va renunciar a posar en equilibri la balança de pagaments, i es va passar a protegir el valor de la Peseta a l’exterior, ja que la imatge del país pesava més que l’estabilitat sociopolítica nacional.
Tot i la política fiscal, i econòmica dels republicans era benintencionada, no van poder evitar que Espanya patís una crisi econòmica que com hem vist no tenia perquè patir. Aquesta crisi no va ser per la falta d’habilitat dels llavors governadors, sinó per la constant crispació entre diferents sectors socials i polítics.
HALIMA EL BADOUI
Estudiant d'Economia
No hay comentarios:
Publicar un comentario