A aquest article veurem l’anàlisi del sistema de partits espanyol a partir dels resultats electorals duts a terme en els primers comicis electorals democràtics al 1977, i els últims realitzats al 2008. A través d’aquests resultats, i dels càlculs realitzats i visibles a l’anterior taula comentaré els aspectes calculats. Una vegada vist aquests elements, i veient com han canviat o s’han mantingut amb el temps, realitzaré una visió més de fons, dels factors invisibles, dels inherents del sistema que no veiem a les taules però que existeixen a la societat espanyola i que tenen incidència en el sistema de partits.
Abans de començar aquest anàlisis, hem de tenir en compta un factor influent. I és que si be ens pot semblar que el sistema polític democràtic espanyol no ha variat massa des de la seva creació a la Transició, si que ho ha fet lleugerament el seu sistema electoral, que al 1977, encara a una Espanya pre-constitucional el dret a vot només el podien exercir els homes i dones majors de 21 anys. Amb la Constitució d’un any més enllà, aquesta majoria d’edat política ja sí que es reduiria als 18 anys actual.
L’observació directa dels resultats electorals a aquestes dues eleccions generals ens deixa veure alguns elements importants a considerar respecte a la comparació temporal.
A les eleccions de 1977, 18 partits polítics van aconseguir un major nombre de vots del 0,30% del cens, dels quals únicament 12 aconsegueixen representació parlamentaria. En el cas de les eleccions de 2008 trobem que 11 partits aconsegueixen més del 0,25% dels vots, dels quals 10 aconsegueixen escons al Congrés. Aquest element també és visible al càlcul del nombre efectiu de partits electorals (NEPE) i el del nombre efectiu de partits parlamentaris (NEPP). Mentre que al 1977 el NEPE era de 4,47 partits al sistema, al 2008 aquesta xifra s’ha reduït fins a 2,82 partits. El NEPP no s’ha reduït en tanta quantitat però també és visible aquest canvi del 1977 2,89 partits fins al 2008 2,34 partits. Podem atribuir aquesta baixada en els partits electorals i els partits parlamentaris a varis aspectes: Des del punt de vista històric, Espanya al 1977 just estava engegant l’anomenat procés de transició a la democràcia que posteriorment ha fet que aquest període sigui conegut amb aquest mateix nom, i els partits i amb ells el sistema de partits es creava paral•lelament amb el nou sistema democràtic. Molts dels partits que competirien en aquestes eleccions tenien un referent històric als partits de la II República i alguns inclús havien estat operant a l’exili durant el franquisme. No obstant, la majoria dels partits que competirien a les eleccions de 1977 eren de nova creació, i els que mantenien aquest vincle històric al que ens referíem, preferien mirar als referents europeus actuals que no pas als referents de la II República. Així ens trobem davant d’unes eleccions, les de 1977, on s’inicia un procés electoral després de més de 40 anys on gairebé tots els partits són nous i desconeguts, on la gran part de la població no coneix la democràcia que per altre part és encara molt verda, i on ni tan sols la multitud de partits i agrupacions creades en aquesta època saben quin suport obtindran.
En canvi, quan parlem de 2008 estem parlant d’un sistema consolidat, ja madur, que amb més de 30 anys de vida ha col•locat a ciutadans i partits polítics a una posició que ja es suposa inamovible. Ara, tot hi que continuen existint multitud de partits i plataformes pocs són els que tenen opcions, i els ciutadans ho saben, i comencen a aparèixer elements importants com per exemple el vot sofisticat o útil, que fa que el ciutadà voti la seva segona opció política per considerar-la més determinant.
Exactament és aquest factor, el vot útil el que afavoreix el que anomenem la concentració del vot, que no és altre cosa que la suma del percentatge de vot o suport popular que han adquirit les dues primeres opcions (En el cas de la concentració d’escons, és la suma del percentatge d’escons obtinguts per aquestes dues forces polítiques, el que ens permet veure fins a quin punt monopolitzen entre els dos els seients al Parlament). Si mirem aquesta concentració del vot, podem veure com en el temps aquesta a augmentat de forma considerable, passant de casi el 64% del total de vots al 1977, fins al 84% al 2008, que com més tard veurem l’apropa molt al que consideraríem propi d’un sistema bipartidista. Podem atribuir aquest augment a la concentració dels vots, que és major inclús en el cas de la concentració dels escons, a les causes que abans ja esmentàvem: La societat de 1977 votava a cegues, amb un sistema de partits encara desconegut on competien multitud de partits de totes les tendències, i per tant, tot hi que els dos primers partits (UCD i PSOE) van aconseguir un ample avantatge respecte a la resta, aquest va ser molt inferior que al 2008. Les darreres eleccions en canvi si que trobem el sistema de partits consolidat, amb dos partits (PSOE i PP) que pràcticament monopolitzen els vots de tot l’Estat, on són considerats com els dos únics grans partits amb opcions de governar, i per tant, els principals rebedors de vots útils.
Però els ciutadans no són els únics que s’han adaptat al nou sistema de partits. Els mateixos partits també s’han adonat que en el sistema polític heretat de la transició es prima molt més la unió política que la des-unió, i molts han optat per formar coalicions o federacions de partit per tal de millorar la situació política del partit, exemples bàsics són els de Coalició Canaria o Convergència i Unió. Aquestes unions de partit també han afavorit a reduir el ventall de partits que competien electoralment, concentrant el vot dels partits que integren la coalició en un de sol i d’aquesta manera obtenint resultats més satisfactoris.
Una altra hipòtesi que caldria tenir en compte és la de la teoria dels cleavages o clivelles polítiques, estudiada per Lipset i Rokkan i emmarcada en el que coneixem com a variables sociològiques a l’hora d’estudiar els sistemes de partits. Segons les tesis d’aquests autors, els sistemes de partits evolucionen amb la mesura en la que canvien les clivelles que marquen la seva societat. En la societat espanyola de 1977 jo destaco tres: la ideològica, la religiosa i la territorial. Si analitzem com a afectat el pas del temps a aquestes tres clivelles veiem el següent: el religiós desapareix: si bé al 1977 havien partits anomenats de Democràcia Cristiana, el desmarcament de les autoritats religioses de la vida política facilitarà que aquests partits comencin a desaparèixer o a formar coalicions amb altres partits de caire conservador o liberal-conservador; en quant al territorial, roman e inclús s’intensifica amb partits nacionalistes autonòmics exercint d’àrbitres a l’hora de formar Govern. No obstant, la clivella nacionalista es viurà amb més intensitat en l’esfera autonòmica, mitjançant un fenomen anomenat vot dual, en el que a les eleccions autonòmiques agafen força les forces nacionalistes mentre que a les eleccions generals surten com a més votats els partits de caire estatal; d’aquesta manera, la clivella que es manté com la més destacada és la ideològica, o de l’eix Esquerra-Dreta. Al 1977, molts partits ocupaven aquest eix E-D, amb dos partits dominants un al centre-esquerra (PSOE) i l’altre al centre o centre-dreta (UCD), i un altre de més minoritari a la dreta (AP). Amb el pas del temps i la desaparició d’alguns partits (UCD, CDS) i la coalició d’alguns grups en nous partits federació (CiU, IU), el numero de partits s’ha reduït, i la competició s’ha concentrat molt en dos únics partits amb opció de governar, el PSOE, representant l’esquerra espanyola i el PP, representant la dreta. No obstant, aquesta clivella és més fruit d’una convenció social i històrica que no per la diferencia real de les polítiques i propostes d’aquests partits, que sovint representen posicions molt properes.
Finalment, l’ultima dada amb la que comptem és el Índex de Desproporcionalitat. Aquestes dades, calculades amb el mètode de Gallagher, ens mostren com de desproporcional resulten els resultats electorals, és a dir la diferencia que esdevé del que la gent vota a la configuració de la cambra baixa del Parlament. La comparació entre els resultats de les dues eleccions ens mostren que el sistema de repartició d’escons al cas espanyol (Formula electoral d’Hont, divisió de circumscripcions per províncies, algunes d’aquests províncies amb molt baixa repartició, etc) no resulta gaire proporcional. No obstant, la desproporcionalitat resulta molt major al 1977 que al 2008; això no és causa del canvi en el sistema, que és manté idèntic, si no en la forma de votar del ciutadà. Seguint amb el nostre argument anterior, l’existència de molts més partits al 1977 va fer que els vots quedessin més repartits com es mostra a la taula dels resultats electorals (En 1977, 18 són els partits que superen el 0,25% dels vots, mentre que al 2008 només en són 12 partits), en el càlcul del NEPE o en el índex de concentració, i tot plegat va produir que no tots aconseguissin representació al Congrés. En canvi, a les darreres eleccions, els votants van concentrar molt més els seus vots en els dos primers partits, el que va fer que, tot hi estar encara lluny de ser proporcional, no infrarepresentés a tants partits.
A continuació, deixarem de banda l’anàlisi temporal de les eleccions, i ens centrarem en aspectes més propis de la dinàmica de aquest sistema de partits, i veure’m si persisteixen, per veure i catalogar el sistema de partits espanyol al 1977 i ara.
Com hem pogut veure, al 1977, el sistema de partits comptava amb 4,47 partits electorals efectius, dels quals passaven a ser 2,89 partits parlamentaris efectius, amb una concentració de vots dels dos primers partits de gairebé el 64% dels vots i de més del 81% dels escons, i amb una gran desproporcionalitat segons el mètode de Gallagher (10,67).
En quant, als resultats que veiem del 2008, podem dir que el sistema comptava amb 2,82 partits electorals efectius, que passen a ser 2,34 partits parlamentaris efectius, amb una concentració de vots de gairebé el 84% dels vots i d’escons més del 92%, i amb una desproporcionalitat no tan alta com al 1977 però que dista molt d’altres Estats proporcionals.
Davant aquest anàlisi en perspectiva individual, es poden destacar dos aspectes, que valorarem a través de la perspectiva institucional: l’efecte mecànic i l’efecte psicològic.
Com podem veure, en tots dos casos, el NEPE pateix una disminució al convertir-se en NEPP. La raó és l’efecte mecànic del sistema electoral. El sistema electoral espanyol, amb les seves característiques (formula d’Hont, circumscripcions de baixa magnitud, barrera electoral, etc) beneficia als partits més votats, i perjudica de manera importantíssima als partits minoritaris que no tinguin el vot molt concentrat a una circumscripció (Per això, podem dir que el sistema electoral perjudica més a IU que a CiU). Aquest fet és també el que explica com la concentració de vot dels dos partits més votats es fa molt major quan passa el filtre del sistema electoral, és a dir, quan analitzem la concentració mitjançant els escons.
Sobre l’efecte psicològic, ja l’hem comentat força durant aquest anàlisi. El sistema de partits espanyols en entrar amb contacte amb aquest sistema electoral tant afavoridor per les opcions majoritàries, incentiva molt el vot útil ja que el ciutadà és coneixedor de que un vot a un tercer partit, tot hi ser el preferit, pot ser menyspreat pel sistema. En aquesta lògica sovint el votant decideix a qui votar mitjançant el que més l’atrau de les dues opcions de Govern, es a dir, realitza el vot útil.
Aquests fenòmens que acabem de veure són els que porten a que sovint considerem el sistema de partits espanyol com un sistema bipartidista.
Sartori considera que un sistema bipartidista és aquell en que dos partits d’ideologies contraposades absorbeixen de forma clara la majoria dels vots, deixant un espai escàs a la resta de partits. Sota aquesta lògica no quedaria dubte, el sistema espanyol, si tenim en compte les eleccions de 2008, és un sistema bipartidista, amb dues opcions que aglutinen el 83,81% dels vots, i el que és més significatiu, el 92,18% dels escons al Parlament (323 de 350 escons). En el cas de 1977, si tenim en compte únicament la concentració de vots amb un 63,76% dels vots no hauríem de tenir-ho tant segur que el sistema fos bipartidista, però l’efecte mecànic del sistema electoral que atorga a aquests partits el 81,14% dels escons (282 de 350 escons) fa que ens trobem de facto amb un sistema creat per ser bipartidista.
FRANK MORALES-Politólogo
