GENT VALENTA
Puigcercós 2010. Catalunya Decideix
Independència! Independència ara! Aquest és el postulat de la candidatura d’ERC davant les properes eleccions al Parlament. Esquerra Republicana de Catalunya sempre ha estat un partit partidari de portar a Catalunya a quotes d’autogovern cada cop més altes. En aquestes eleccions han donat un pas més, i ja demanen la independència formal i material de l’Estat espanyol. El camí cap a aquesta independència proposa que es produeixi a partir de la celebració d’una consulta popular, aquest cop si, vinculant, que seria un pas més respecte de les abstencionistes consultes populars municipals dels últims mesos que més que mostrar el sentiment independentista català, ens ha mostra l’alt grau d’interès ciutadà respecte a aquests temes.
Per aquest canvi de mentalitat ha estat clau el context que viu la comunitat catalana, amb una crisi econòmica i també política on el lideratge queda castigat per la falta de credibilitat i la desconfiança popular respecte dels candidats. Però també ha estat clau la irrupció de nous candidats pro-independentisme, com Reagrupament Independentista, escissió d’ERC, o Solidaritat Catalana per la Independència. És possible que ERC davant el temor de que aquests partits li robessin el vot independentista, hagi decidit optar per aquesta actitud més compromesa amb la independència.
Esquerra va arribar a la pre-campanya (que avui en dia comença el dia després de les eleccions passades) amb unes perspectives molt negatives degut a les crítiques generades cap al Tripartit, la falta de coherència entre el partit pre-electoral i el partit governamental, i les batalles internes que van acabar per jubilar a Josep Lluís Carod Rovira. La baixada semblava assegurada, i més quan apareixien partits com els ja esmentats anteriorment que semblava que encara els prendria més vots. Però Puigcercós es va treure el conill de la txistera: les consultes independentistes (i la reforma fiscal, ja sabeu això del “Madrid és una festa, i a Andalusia no paga ni Deu”). Ara mateix, tot sembla dir que si el PP no els treu el lloc, Esquerra tornarà a ser la tercera força política, i llavors ningú sap que passarà: Tindrem tàndem nacionalista CiU-ERC? Si finalment es produeix aquest pacte, CiU plantejarà a Madrid (On la fiscalitat és una festa...) l’opció de la independència? I que dirien a Madrid? Bé, aquesta última pregunta tothom sap la resposta, la resta ho haurem de veure després del 28-N.
JORDI GÓMEZ
Funcionario y Estudiante de Ciencias Políticas
SOLUCIONS PER A LA CRISI
Solucions per als catalans
El Partit Popular de Catalunya arriba a aquestes eleccions autonòmiques amb noves perspectives: Alícia Sanchez Camacho com a cap de llista, abandonant d’aquesta manera el Senat espanyol, i pretensions clares de formar part del pròxim Govern de la Generalitat. Al igual que fa quatre anys, arriben a les eleccions sense governar a l’Estat ni amb un fort suport popular a Catalunya, però ara en canvi tenim una situació molt diferent, la crisi econòmica, que pels populars te uns responsables clars: el Govern central, el PSOE, i el Govern català, el tripartit o govern d’entesa, es a dir, PSC-ERC-ICV·EUIA.
El PP està disposat a oferir una Catalunya molt diferent a la que hem viscut en els últims set anys, formalitzant un dur discurs crític als governs central i autonòmic català i fent una crida a la població catalana a exigir la responsabilitat de la crisi a aquests partits que es reflecteixi en un càstig polític a les eleccions del 28-N. A tot això, s’ha de sumar un programa electoral de clar indole liberal en quant a propostes econòmiques, i amb el component conservador en quant a polítiques socials que el partit sempre ha defensat tant a l’Estat espanyol com a Catalunya.
Però el tema clau de la campanya del PP ha estat la immigració, tema que ha enfortit el partit de forma considerable i que l’ha catapultat al centre de tots els debats, també en part per la polèmica generada pel lamentable videojoc de l’Alicia Croft. Les polítiques d’immigració han estat sempre un tema clau que ressorgeix en moments de crisi i tensió social, i el PP històricament ha estat el partit que les sol treure a la superfície política, el que anomenem l’agenda setting. Però en aquesta ocasió, no van ser els populars sinó Plataforma per Catalunya i Anglada qui va treure el debat, i va obligar al PP, des del meu punt de vista, a modificar els seus canons d’actuació.
Molt s’ha parlat de que aquesta estratègia del PP pugui respondre a un banc de proves. Al PP a nivell estatal li interessa coneixer com respon la gent electoralment davant de propostes tan dures i controvertides com són les que proposa la candidatura a Catalunya, i un bon resultat a la seva comunitat autònoma maleïda electoralment podria ser un incentiu important de cara a establir aquestes estratègies de cara a les Municipals de 2011 i, sobretot, a les Generals del 2012. Altre objectiu clar del partit, i en aquest cas no s’amaguen, és guanyar Badalona. La important ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona ha estat històricament un feudo clar socialista, i una revifada popular al municipi serviria per posicionar al partit dins d’una zona clau catalana, i per donar una lliçó que sense dubte tocaria el cor de l’esquadra socialista.
El PP està acostumat a actuar en solitari a la dreta de l’eix, i el fet de que altres partits, com Ciutadans o Plataforma, els treguin els seus punts històrics (la defensa de la unitat de l’Estat, la llengua castellana, el discurs anti-immigració, etc) no els fa cap gràcia. Sens dubte, sense l’aparició d’aquests partits, la dura estratègia del PP seria molt més complicada d’entendre.
En aquests moments, el PP es torna a sentir important. Com a la etapa 1995-2003, aquest partit es sent capaç d’aconseguir el tercer lloc en numero d’escons. Però el que seria realment important pel grup seria ser determinant a la formació de Govern, com ja ho van ser al 1999, tot hi ser arraconats durant tota aquesta Legislatura. En aquest cas Sánchez Camacho ho ha deixat ben clar: si CiU vol formar Govern amb ells, la federació nacionalista es tindrà que guanyar l’ajuda popular.
El PP està disposat a oferir una Catalunya molt diferent a la que hem viscut en els últims set anys, formalitzant un dur discurs crític als governs central i autonòmic català i fent una crida a la població catalana a exigir la responsabilitat de la crisi a aquests partits que es reflecteixi en un càstig polític a les eleccions del 28-N. A tot això, s’ha de sumar un programa electoral de clar indole liberal en quant a propostes econòmiques, i amb el component conservador en quant a polítiques socials que el partit sempre ha defensat tant a l’Estat espanyol com a Catalunya.
Però el tema clau de la campanya del PP ha estat la immigració, tema que ha enfortit el partit de forma considerable i que l’ha catapultat al centre de tots els debats, també en part per la polèmica generada pel lamentable videojoc de l’Alicia Croft. Les polítiques d’immigració han estat sempre un tema clau que ressorgeix en moments de crisi i tensió social, i el PP històricament ha estat el partit que les sol treure a la superfície política, el que anomenem l’agenda setting. Però en aquesta ocasió, no van ser els populars sinó Plataforma per Catalunya i Anglada qui va treure el debat, i va obligar al PP, des del meu punt de vista, a modificar els seus canons d’actuació.
Molt s’ha parlat de que aquesta estratègia del PP pugui respondre a un banc de proves. Al PP a nivell estatal li interessa coneixer com respon la gent electoralment davant de propostes tan dures i controvertides com són les que proposa la candidatura a Catalunya, i un bon resultat a la seva comunitat autònoma maleïda electoralment podria ser un incentiu important de cara a establir aquestes estratègies de cara a les Municipals de 2011 i, sobretot, a les Generals del 2012. Altre objectiu clar del partit, i en aquest cas no s’amaguen, és guanyar Badalona. La important ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona ha estat històricament un feudo clar socialista, i una revifada popular al municipi serviria per posicionar al partit dins d’una zona clau catalana, i per donar una lliçó que sense dubte tocaria el cor de l’esquadra socialista.
El PP està acostumat a actuar en solitari a la dreta de l’eix, i el fet de que altres partits, com Ciutadans o Plataforma, els treguin els seus punts històrics (la defensa de la unitat de l’Estat, la llengua castellana, el discurs anti-immigració, etc) no els fa cap gràcia. Sens dubte, sense l’aparició d’aquests partits, la dura estratègia del PP seria molt més complicada d’entendre.
En aquests moments, el PP es torna a sentir important. Com a la etapa 1995-2003, aquest partit es sent capaç d’aconseguir el tercer lloc en numero d’escons. Però el que seria realment important pel grup seria ser determinant a la formació de Govern, com ja ho van ser al 1999, tot hi ser arraconats durant tota aquesta Legislatura. En aquest cas Sánchez Camacho ho ha deixat ben clar: si CiU vol formar Govern amb ells, la federació nacionalista es tindrà que guanyar l’ajuda popular.
FRANK MORALES
Politólogo
No hay comentarios:
Publicar un comentario