La Segona República obrirà una era d’esperances, de reformes i impulsarà un nou procés de modernització d’Espanya que, pocs anys desprès, es veurà truncada per l’estellament d’una guerra civil, antesala de la Segona Guerra Mundial. En aquest context s’iniciarà un nou període en que es plantejarà la necessitat d’elaborar una nova política exterior més acord amb els principis republicans: pacifisme, democràcia, neutralitat i aposta per la seguretat col·lectiva. Aquesta voluntat de canvi va suposar una ruptura amb el passat i l’elaboració, en conseqüència, d’una política exterior radicalment nova.
La ruptura amb el règim anterior va suposar, en termes de política exterior, respirar nous aires renovadors que van impulsar en les noves directives de la política en el sistema internacional i en les seves coordenades europees, la “política de la pau” i la reformulació de la neutralitat, i en àmbits tradicionals de l’acció exterior com el Mediterrani, la península ibèrica i Hispanoamèrica.
Així doncs, el nou règim es proposa trencar amb el tradicional aïllament i aconseguir la plena inserció d’Espanya en el món. Això implica apostar pel sistema de seguretat col·lectiva, posar-se al nivell d’Europa demoliberal del seu temps i complir, per fi, amb el deure imperatiu d’implicar-se en la construcció de la pau. Però aquesta voluntat pacifista de l’Espanya republicana es veu minvada per les difícils circumstàncies internacionals, acabant practicant una política realista en el seu intent de salvaguardar l’interès nacional i els compromisos adquirits en la Societat Nacional.
Un altre aspecte a destacar és la regió del Mediterrani. Amb l’esdeveniment del nou règim la situació estratègica d’Espanya en el Mediterrani es va mantenir sota les mateixes premisses geopolítiques que en la dècada anterior, encara que definit amb un nou estil i les referències de les noves elits polítiques governants. La política del mediterrani estarà estretament lligada i interrelacionada amb l’europea, especialment en el marc de la Societat de la Nacions. Aquestes interaccions es desenvoluparien en un doble fluix: la influencia sobre la política republicana a Ginebra dels assumptes mediterrànies i, en sentit invers, la incidència dels compromisos derivats de la seguretat col·lectiva en les estratègies per assegurar l’equilibri de poder en el Mediterrani Occidental i defensar els objectius i expectatives colonials.
El nou règim també implica un canvi en les relacions amb el seu veí peninsular: Portugal. L’efímer enteniment entre les dictadures ibèriques es veuran truncades a partir de 1931 amb la instauració de la República democràtica a Espanya. Així que es dona pas cap a un refredament i la desconfiança en les relacions entre ambdós Estats, només suavitzades durant el bienni conservador. La proclamació de la República a Espanya va alimentar la reaparició de la propaganda iberista i inclòs el recolzament als conspiradors portuguesos en l’exili.
La projecció atlàntica cap al món hispanoamericà es va tenyir també del nou estil reformista que la República va intentar imprimir al seu interès i imatge internacional, encara que en la pràctica els seus resultats es van quedar molt lluny respecte a les expectatives suscitades pel nou règim. Per la seva banda, la superació de la retòrica i el paternalisme metropolità de la Monarquia va impulsar als responsables de la política exterior a re-formular els fonaments i els valors sobre als que cimentar les relacions amb les Repúbliques hispanoamericanes.
La definició dels principis i les orientacions que la Segona República pretenia establir en la formulació i execució de la política exterior semblaven respondre no tan a un programa elaborat d’acció exterior de l’Estat, si no més aviat cap a unes perspectives i unes directius compartides de forma majoritària per les noves elits político-intel·lectuals republicans. L’anhel innovador y d’homologació amb Europa assumit pel nou règim heretava una convicció firmament arrelada en la cultura política reformista al voltant de l’Estat, com una peça fonamental per canalitzar i racionalitzar el canvi i el progres social.
Es indiscutible, per tant, que la Constitució de 1931 va interioritzar com a cap altre text de la historia constitucional d’Espanya la legalitat i el compromís d’homologació internacional, i el que el projecte de regeneració de la política exterior va ser, almenys en terreny dels principis i de l’estil, el més ambiciós i coherents amb el seu temps de l’Espanya del primer terç del segle. Però desprès d’aquelles inspiracions i esforços reformistes van persistir certes inèrcies respecte a l’escàs colat de la política exterior i dels problemes Internacionals en la societat espanyola. La escassa atenció als problemes internacionals i la política exterior per part dels mitjans polítics i de la opinió pública, en un pla general, va seguir una pauta regular en la vida pública de la República.
La ruptura amb el règim anterior va suposar, en termes de política exterior, respirar nous aires renovadors que van impulsar en les noves directives de la política en el sistema internacional i en les seves coordenades europees, la “política de la pau” i la reformulació de la neutralitat, i en àmbits tradicionals de l’acció exterior com el Mediterrani, la península ibèrica i Hispanoamèrica.
Així doncs, el nou règim es proposa trencar amb el tradicional aïllament i aconseguir la plena inserció d’Espanya en el món. Això implica apostar pel sistema de seguretat col·lectiva, posar-se al nivell d’Europa demoliberal del seu temps i complir, per fi, amb el deure imperatiu d’implicar-se en la construcció de la pau. Però aquesta voluntat pacifista de l’Espanya republicana es veu minvada per les difícils circumstàncies internacionals, acabant practicant una política realista en el seu intent de salvaguardar l’interès nacional i els compromisos adquirits en la Societat Nacional.
Un altre aspecte a destacar és la regió del Mediterrani. Amb l’esdeveniment del nou règim la situació estratègica d’Espanya en el Mediterrani es va mantenir sota les mateixes premisses geopolítiques que en la dècada anterior, encara que definit amb un nou estil i les referències de les noves elits polítiques governants. La política del mediterrani estarà estretament lligada i interrelacionada amb l’europea, especialment en el marc de la Societat de la Nacions. Aquestes interaccions es desenvoluparien en un doble fluix: la influencia sobre la política republicana a Ginebra dels assumptes mediterrànies i, en sentit invers, la incidència dels compromisos derivats de la seguretat col·lectiva en les estratègies per assegurar l’equilibri de poder en el Mediterrani Occidental i defensar els objectius i expectatives colonials.
El nou règim també implica un canvi en les relacions amb el seu veí peninsular: Portugal. L’efímer enteniment entre les dictadures ibèriques es veuran truncades a partir de 1931 amb la instauració de la República democràtica a Espanya. Així que es dona pas cap a un refredament i la desconfiança en les relacions entre ambdós Estats, només suavitzades durant el bienni conservador. La proclamació de la República a Espanya va alimentar la reaparició de la propaganda iberista i inclòs el recolzament als conspiradors portuguesos en l’exili.
La projecció atlàntica cap al món hispanoamericà es va tenyir també del nou estil reformista que la República va intentar imprimir al seu interès i imatge internacional, encara que en la pràctica els seus resultats es van quedar molt lluny respecte a les expectatives suscitades pel nou règim. Per la seva banda, la superació de la retòrica i el paternalisme metropolità de la Monarquia va impulsar als responsables de la política exterior a re-formular els fonaments i els valors sobre als que cimentar les relacions amb les Repúbliques hispanoamericanes.
La definició dels principis i les orientacions que la Segona República pretenia establir en la formulació i execució de la política exterior semblaven respondre no tan a un programa elaborat d’acció exterior de l’Estat, si no més aviat cap a unes perspectives i unes directius compartides de forma majoritària per les noves elits político-intel·lectuals republicans. L’anhel innovador y d’homologació amb Europa assumit pel nou règim heretava una convicció firmament arrelada en la cultura política reformista al voltant de l’Estat, com una peça fonamental per canalitzar i racionalitzar el canvi i el progres social.
Es indiscutible, per tant, que la Constitució de 1931 va interioritzar com a cap altre text de la historia constitucional d’Espanya la legalitat i el compromís d’homologació internacional, i el que el projecte de regeneració de la política exterior va ser, almenys en terreny dels principis i de l’estil, el més ambiciós i coherents amb el seu temps de l’Espanya del primer terç del segle. Però desprès d’aquelles inspiracions i esforços reformistes van persistir certes inèrcies respecte a l’escàs colat de la política exterior i dels problemes Internacionals en la societat espanyola. La escassa atenció als problemes internacionals i la política exterior per part dels mitjans polítics i de la opinió pública, en un pla general, va seguir una pauta regular en la vida pública de la República.
RAHMA EL BADOUI
Politóloga
No hay comentarios:
Publicar un comentario