Entenem tipus d’activació Workfare com aquells programes en els quals els ciutadans treballen a canvi de rebre unes determinades prestacions en assistència social. L’orientació que aquest sistema aporta és reduir la intervenció estatal en matèries de pobresa, reduint les prestacions socials únicament a aquells casos en els quals la prestació resulta més necessària (minusvàlids, majors, nens). Amb aquesta lògica els models d’activació workfare pretenen evitar la dependència que comporta l’acomodament a les prestacions mitjançant polítiques d’activació del treball. Així, el treball hauria de substituir ràpidament a l’assistència com a principal sustentador. Aquesta teoria es bassa en la suposició de que aquell que no s’incorpora al treball es bàsicament per que no vol. Per evitar que sigui així, es busquen mecanismes de dissuasió per que el ciutadà entri al mon laboral tant abans com sigui possible, i es formulen mecanismes de premi-castig relacionat amb l’accés al treball normalitzat. Estats Units seria el exemple bàsic, tot hi que es un sistema que s’ha estès enormement per Europa.
El tipus d’activació welfare fa pràcticament el contrari, i tot hi que el seu objectiu continua sent, com al cas del Workfare, combatre l’exclusió i l’atur, ho fa mitjançant l’ajuda i la millora de la situació del aturat mitjançant l’augment de la despesa pública. Durant el procés d’activació, l’estat s’encarrega de garantir les prestacions dels ciutadans aturats per tal de que el seu nivell de vida no es vegi alterat dràsticament fins a nivells de pobresa i exclusió social. Els recursos que utilitza aquest tipus d’activació es basen a la creació de treball a sectors públics, disseny de recursos formatius i d’orientació laboral personalitzats, i determinats programes de caràcter social en casos de greu exclusió social.
Les polítiques d’activació vistes han mostrat ser bastant efectives a l’hora de afavorir l’entrada al món laboral, mitjançant la formació i l’orientació, als ciutadans amb majors nivells de qualificació i menors problemes d’exclusió. No obstant, s’ha pogut veure que aquests programes no han tingut gairebé cap efecte a la inserció laboral dels col·lectius amb majors problemes d’exclusió. Es comença a parlar de que hi podrien aparèixer altres problemes no tant d’indole laboral o de qualificació, sinó més a nivell personal, familiar, psicològic, etc... que dificultarien l’entrada al mercat laboral a aquests individus.
Al cas espanyol, el desenvolupament de les prestacions assistencials va arribar molt tard (90’s), i va coincidir amb la creixent influencia de les idees workfare que vinculaven la responsabilitat del individu de la sortida del mercat laboral i la reducció de la despesa pública per part de l’estat. Les reformes en les prestacions socials van anar acompanyades de canvis en les idees i en el discurs de cap a on havia d’anar aquesta prestació, que era passar de tenir com a element central la pobresa i la desigualtat, per posar èmfasi als desincentius i les dependencies que generaven les prestacions socials existents, on la única inclusió social era la que representava el treball. No obstant, la despesa d’Espanya en polítiques d’activació era molt inferior a la de la mitja europea(0,77% del PIB), on a més s’havien impulsat formules noves d’activació que a Espanya no van ser adoptades, cosa que ha derivat en una escassa eficàcia a la inserció laboral dels aturats. A més, al cas espanyol es pot observar que la participació de la població més exclosa als programes de formació va ser molt baixa, degut al fet de que aquestes accions no van ser ben adaptades per les necessitats i característiques de la població amb més dificultats. Alguns dels problemes eren la falta de disponibilitat, les dificultats per seguir el ritme i el nivell dels cursos, la falta d’hàbits per la formació o altres problemes derivats de l’exclusió.
Les entitats d’iniciativa social han estat qui més èxits han tingut a l’hora de crear una xarxa de programes de formació i inserció laboral destinada a col·lectius específics amb dificultats. Les iniciatives d’aquestes entitats van ser molt valuoses i van aconseguir crear llocs de treball i formar a aquests col·lectius, però encara així el seu abast es limitat.
En un sistema d’activació welfarista, si tenim en compte les característiques pròpies de l’estat espanyol, amb una gran quantitat de llocs de treball amb baixa qualificació per dur a terme hauria de fer fàcil la inserció laboral d’una gran quantitat d’individus sense massa formació que tot hi trobar-se en posició d’assistència podria desenvolupar el treball. Podem veure, que el elevat nombre de treball precari ens permet explicar els baixos nivells de dependència a les prestacions de renta mínima, i la única raó que els impedeix accedir als ciutadans als llocs de baixa qualificació i mantenir-se amb l’assistència és el fet de trobar-se en situació d’exclusió social.
A Espanya, es veu una situació on és fàcil sortir de l’assistència però igualment és fàcil tornar a aquesta. Però el fet de la falta d’eficàcia dels programes d’activació en els ciutadans amb situació més greu d’exclusió no és un fet exclusiu d’Espanya, si no que ens trobem que aquests programes han tingut problemes en molts altres països.
JORDI GÓMEZ
Funcionario y estudiante de Ciencias Políticas
No hay comentarios:
Publicar un comentario