William Blum va ser un dels impulsors del terme Rogue State (Estat canalla, en català i castellà) a l’any 2000, amb el seu llibre “A Guide to the World's Only Superpower”. En ell, l’autor defineix els Rogue States com a Estats que “s’autoexclueixen de la comunitat internacional”, “amb un sistema de govern de tendències dictatorials”, “experts en l´ús de la propaganda en els seu propi territori i fora d’ell”, i que “poden representar una amenaça per a la pau i la seguretat internacionals mes enllà de les seves fronteres.” entre d’altres característiques com ara no respectar els drets humans o buscar l’obtenció d’armes de destrucció massiva. D’aquesta definició hom pot imaginar-se facilment tres o quatre exemples d’aquest tipus d’estat: Corea del Nord, Iran, Sudan, etc.
Deixem de banda que els Estats Units ha utilitzat aquest terme com a pegra angular de la seva justificació política de la guerra contra el terrorisme - de fet el terme acunyat per Blum constava també d’una menció a que els Rogue States tenien una política fervent antiamericana- i mirem d’aplicar estrictament les seves característiques.
1) La principal característica a analitzar és el desfiament a la comunitat internacional.
Des de la seva creació l’any 1948, Israel no ha respectat a les Nacions Unides -les seves creadores, d’altra banda- fins al punt que no li ha tremolat el pols a l’hora d’atacar a seus i a empleats de l’organisme internacional si ho ha cregut necessari. El primer enviat de l’organisme a Israel va ser Folke Bernadotte, l’any 1948. El seu objectiu era el de buscar alguna alternativa de pau entre el recent nascut estat jueu i els països àrabs veïns. Bernadotte va plantejar la tornada dels refugiats palestins que havien fugit per causa dels atemptats terroristes jueus, previs al inici de la guerra, i que van durar inclús durant el final del primer conflicte. El seu pla no va ser acceptat pels líders israelians ni tampoc pel grup terrorista Lehi, liderat, per cert, pel futur primer ministre Isaac Shamir. Bernadotte va ser assassinat poc després per integrants del Lehi. Israel mai va arrestar els seus assassins, i va declarar-ne el indult al final de la guerra. Molts altres successos s’han anat donant des d’aquest trist inici. Israel ha incomplert totes les resolucions de Nacions Unides que han anat en contra dels seus interessos. Inclús s’ha donat a si mateix el privilegi d’atacar militarment a les Nacions Unides sense cap conseqüència més que una tebia ‘forta condemna’ a les seves accions (que no al propi Estat, fet molt destacable) per part d’aquestes. Atacs com el de Qaná, on Israel va bombardejar un refugi de les Nacions Unides causant la mort de mes de 100 civils i 150 ferits a territori libanès als anys 1996 i 2006 en son una bona mostra.
El més recent d’aquests fets és l’atac que l’exèrcit israelià va portar a terme contra diverses escoles de Nacions Unides a la franja de Gaza durant la última ofensiva que va començar el Desembre de 2008 i va durar 22 dies.
Cap altre país al món podria bombardejar seus de les Nacions Unides i assassinar personal de l’organisme sense que se li declarés la guerra immediatament per part de les potències occidentals. Israel ni tan sols permet la investigació dels fets quan el mateix Consell de Seguretat li exigeix transparència sobre les seves accions sobre civils i gent innocent. Això ens porta a la segona característica dels Rogue States.
Deixem de banda que els Estats Units ha utilitzat aquest terme com a pegra angular de la seva justificació política de la guerra contra el terrorisme - de fet el terme acunyat per Blum constava també d’una menció a que els Rogue States tenien una política fervent antiamericana- i mirem d’aplicar estrictament les seves característiques.
1) La principal característica a analitzar és el desfiament a la comunitat internacional.
Des de la seva creació l’any 1948, Israel no ha respectat a les Nacions Unides -les seves creadores, d’altra banda- fins al punt que no li ha tremolat el pols a l’hora d’atacar a seus i a empleats de l’organisme internacional si ho ha cregut necessari. El primer enviat de l’organisme a Israel va ser Folke Bernadotte, l’any 1948. El seu objectiu era el de buscar alguna alternativa de pau entre el recent nascut estat jueu i els països àrabs veïns. Bernadotte va plantejar la tornada dels refugiats palestins que havien fugit per causa dels atemptats terroristes jueus, previs al inici de la guerra, i que van durar inclús durant el final del primer conflicte. El seu pla no va ser acceptat pels líders israelians ni tampoc pel grup terrorista Lehi, liderat, per cert, pel futur primer ministre Isaac Shamir. Bernadotte va ser assassinat poc després per integrants del Lehi. Israel mai va arrestar els seus assassins, i va declarar-ne el indult al final de la guerra. Molts altres successos s’han anat donant des d’aquest trist inici. Israel ha incomplert totes les resolucions de Nacions Unides que han anat en contra dels seus interessos. Inclús s’ha donat a si mateix el privilegi d’atacar militarment a les Nacions Unides sense cap conseqüència més que una tebia ‘forta condemna’ a les seves accions (que no al propi Estat, fet molt destacable) per part d’aquestes. Atacs com el de Qaná, on Israel va bombardejar un refugi de les Nacions Unides causant la mort de mes de 100 civils i 150 ferits a territori libanès als anys 1996 i 2006 en son una bona mostra.
El més recent d’aquests fets és l’atac que l’exèrcit israelià va portar a terme contra diverses escoles de Nacions Unides a la franja de Gaza durant la última ofensiva que va començar el Desembre de 2008 i va durar 22 dies.
Cap altre país al món podria bombardejar seus de les Nacions Unides i assassinar personal de l’organisme sense que se li declarés la guerra immediatament per part de les potències occidentals. Israel ni tan sols permet la investigació dels fets quan el mateix Consell de Seguretat li exigeix transparència sobre les seves accions sobre civils i gent innocent. Això ens porta a la segona característica dels Rogue States.
2) No respectar els drets humans.
No cal ni mencionar les aberracions comeses per Israel durant tota la seva historia cap als palestins, de sobra demostrades i sabudes per la comunitat internacional. Israel porta a terme un procés de col·lonització militar típica del segle XIX practicada per antigues potències colonials com Anglaterra o França, però aplicada al context del segle XXI. Practica l’ expulsió sistemàtica de les poblacions autòctones (palestines) de la seva pròpia terra per a transportar-hi allí a població israeliana, dona més drets a la nova població israeliana que a la població autòctona, s’adjudica unilateralment la propietat de recursos naturals (recursos hídrics en aquest cas) i territori de la població col·lonitzada, restringeix el moviment a milions de persones a través de checkpoints i del mur il·legal que rodeja Cisjordania i Gaza, manté un setge i un abús col·lectiu contra una població d’ 1,5 milions de persones a Gaza, mantenint-los tancats, bombardejant sovint les seves poblacions i impedint l’entrada de la major part de l’ajuda humanitària, i una llarga llista d’aberracions més de sobra demostrades per organismes internacionals, historiadors jueus, tribunals, etc. Com manté Israel aquesta situació? Doncs en part, gràcies a la tercera característica dels Rogue States,
3) Dur a terme una campanya de propaganda nacional i internacional.
La majoria de la població isrealiana i bona part de la població de la comunitat internacional no viuen aquesta situació com a tant alarmant. Com pot ser això? Doncs gràcies a l’enorme i intensa campanya de propaganda nacional i internacional que l’estat porta impulsant durant dècades. Les crítiques a l’estat d’Israel o les seves polítiques son classificades automàticament de mostres d’antisemitisme internacional, que donen al seu govern i a la resta de governs afins una font inesgotable de respostes i justificacions. El govern Israelià ensenya a les seves escoles que el món esta en contra d’Israel, proclama als quatre vents la inseguretat permanent d’Israel respecte als seus veïns, inunda els carrers de policia, de controls militars, acusa de terrorista a qualsevol veu dissident, paga grups de pressió i campanyes internacionals per a crear un corrent d’opinió afí a les seves polítiques, manipula les informacions vingudes des de l’exterior i crea una il·lusió d’inseguretat de la que qualsevol persona que viu un temps al país pot adonar-se. Un exemple? El seu primer ministre, Benjamin Netanyahu, quan va ser preguntat per l’atac israelià al comboy marítim humanitari que intentava entrar a Gaza (l’anomenada flota de la llibertat) va utilitzar en 3 minuts les paraules Hamas, Iran, coets, seguretat, terrorisme, por i antisemitisme.
Israel, doncs, mostra gran part de les característiques dels Rogue States tot i que no se’l considera. Vegem alguns altres exemples ràpids:
- Iran, considerat Rogue State, té un consell suprem religiós que decideix els assumptes d’estat més importants, de la mateixa manera que Israel té un consell religiós que “aconsella” al govern sobre les seves pràctiques i s’assegura que el seu comportament obeeixi les directrius dels llibres sagrats jueus.
- Corea del Nord, que aboca bona part de la seva economia en el seu pressupost militar amb arsenal nuclear i no firma ni respecta acords internacionals si que és considera Rogue State, mentre que Israel és també una potencia nuclear que tampoc és firmant del Tractat Internacional de No Proliferacio d’Armes Nuclears.
- Corea del Nord, que aboca bona part de la seva economia en el seu pressupost militar amb arsenal nuclear i no firma ni respecta acords internacionals si que és considera Rogue State, mentre que Israel és també una potencia nuclear que tampoc és firmant del Tractat Internacional de No Proliferacio d’Armes Nuclears.
Israel mai serà considerat, però, un Rogue State. Com pot ser? És massa valuós per als països occidentals com a plataforma de llançament i control a Orient Mitjà i els seus recursos energètics. És un tros d’Occident a la regió més convulsa del món, la clau de les existències de petroli i energia d’Occident de les pròpies dècades. Els seus socis occidentals protegiran a Israel perquè és la única forma que tenen de controlar la zona. Però és de veritat la única forma? L’ús de la força amb tant de risc? Potser no.
Israel veu que només una cosa pot fer perillar la seva protecció. El nou rol de Turquía a la regió. Turquía s’aixeca com a una nova potencia econòmica de 80 milions d’habitants, un bon client comercial proper als Estats Units i a la Unió Europea, possible pont d’unió entre occident i els països islàmics per la seva proximitat religiosa a ells, i mostra els primers passos d’aquest nou rol intentant fer més suaus les relacions entre Iran i Occident.
Que farà Israel si Turquia acompleix el seu paper a la regió d’una forma més pacífica, menys perillosa i inestable? Com es posicionarà Occident si Turquia ofereix el mateix que Israel però sense cap risc de guerra permanent, ni el cost en termes d’opinió pública que té per als seus països posar-se de la banda de l’estat jueu quan comet atrocitats com l’atac als vaixells amb ajuda humanitària?
Israel entra en un moment de divisió interna i pèrdua de valor estratègic internacional. Com reaccionarà cap aquest nou context?
ROGER GUTIÉRREZ
Politólogo
Quería dejar constancia de que me ha gustado mucho los argumentos utilizados para clasificar a Israel como "rogue state". Es especialmente llamativo el tercer punto, la "propaganda", aquí en Nicaragua, hay una maquinaria propagandística brutal, pero se utiliza a nivel interno y no externo.
ResponderEliminarLas preguntas que dejas abiertas, como dirían por Nicaragua: "quien sabe".