El Govern local

A través de la trobada que es va dur a terme el passat dia 15 de juliol amb l’Alcalde de Terrassa, l’honorable Pere Navarro, aprofundirem en aquest article sobre alguns elements claus per entendre la governança local al segle XXI. Aquests elements, que estan cridats a innovar el panorama de la gestió del Govern a través d’esferes més participatives per part de la població, són la consulta ciutadana, l’aplicació de les tecnologies 2.0 i de les anomenades Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (TIC).

Durant aquesta reunió, s’ha constat que no tan sols encara existeix un gran espai per l’administració local, sinó que si ha d’existir una administració, aquesta és sense dubte la local. El principal motiu de la seva importància deriva de la seva proximitat al ciutadà, cosa que la fa ser l’administració que millor coneix les necessitats i els problemes dels ciutadans, de tal manera que esdevé la principal font en quant a la prestació de serveis i solució de problemes dels ciutadans. No obstant, aquesta administració no sempre té els recursos o les competències per donar resposta a totes les demandes de la seva població.

Com hem dit, l’administració local és la més propera a l’individu, i la que aquest utilitza a l’hora de comunicar les seves queixes i necessitats, les quals en ocasions sobrepassen les competències que estrictament per llei li correspon a l’ent local. D’aquesta manera, l’administració ha d’actuar conseqüentment degut la seva vocació natural de servir a la ciutadana i davant de la impossibilitat “d’enviar al ciutadà cap a Sant Jaume o cap a la Moncloa”, és a dir, cap a les altres administracions competents. Així podem veure, com ens ho a fet veure el senyor Navarro, l’administració local és la que coneix a l’individu i la que el serveix primordialment per la seva proximitat, inclòs superant d’aquesta manera els límits establerts per la llei.

També s’ha comprovat que els majors problemes amb les que es topa l’administració local són: el control per part de les administracions superiors i el recursos que disposen els governs local. En el primer cas, hem vist que l’administració local opera sota el control ferri per part d’altres administracions i inclòs des del mateix Ple de l’Ajuntament entre els diferents grups polítics. L’Alcalde Navarro ens ha mostrat les dificultats que suposa per un membre de Govern escapar a aquest control, i d’aquesta manera ens ha fet adonar-nos que aquests casos de corrupció política s’han hagut de dur a terme a través de àrdues estratagemes per evitar aquest control. Un altre problema amb el que es topa l’administració local és la manca de recursos de la que disposen la majoria dels ajuntaments per donar resposta a les necessitats dels ciutadans. Aquest problema s’ha vist encara més accentuat per la retallada que han patit els diferents ajuntaments a causa de la crisi econòmica, de tal manera que encara limita més l’actuació dels governs locals.

Durant la trobada, també s’ha pogut comentar les perspectives que aporten les consultes ciutadanes com a mètode per escollir les polítiques locals a implementar. Hem vist com tota decisió política implica un procés deliberatiu d’alguna magnitud, ja que no es pot eludir la responsabilitat dels representants electes de produir la voluntat de la ciutadania. La Llei de Barris n’és un dels exemples més clars d’aquestes iniciatives, on es busca donar resposta a les iniciatives i propostes d’associacions i veïns del barri mitjançant sessions i espais de participació. El senyor Navarro ens comenta que una consulta ciutadana ha d’estar preparada a consciencia, i ha de constar d’un apropament cap als interessos i necessitats dels ciutadans, per tant, poc sentit té dur a terme aquestes consultes sobre temes tribals, innecessaris o que no despertin per la població sensacions de poca utilitat. Aquest element pot mostrar-se en el fracàs de la consulta de la Diagonal de Barcelona, on la població veia les opcions proposades com a cares, extravagants, i el canvi en aquest moment totalment innecessari i molt més quan altres necessitats es veien més urgents.

Un altre element del qual s’ha pogut treure conclusions han estat sobre la introducció de les oportunitats que ofereixen les TIC i les tecnologies 2.0. a l’esfera pública de l’Ajuntament. Internet, a través de les noves xarxes socials i de les possibilitats que aporta s’ha convertit també en un element d’apropament dels càrrecs públics locals, sovint percebuts com a molt allunyats de la seva població. El mateix Alcalde de Terrassa ens permet fer-nos una idea: té blog, pagina web, facebook, e-mail d’atenció ciutadana, respon qüestions en directe a Canal Terrassa, etc. No hi ha dubte, l’Alcaldia és en aquests moments més propera al ciutadà del que mai ho havia estat. Però com el mateix Pere Navarro ens diu això pot arribar a ser pesat, a ser“un rollo”. Internet és sens dubte una eina molt útil per segons quin tipus de coses, com ara la comunicació, i esdevé un avenç considerable, però tot hi això, Internet també esdevé una eina perillosa en quant a la veracitat de les coses que se’n poden consultar. A Internet la publicació de calumnies és realment molt senzill, i les facilitats que aporten les TIC i les xarxes socials com Facebook o Twitter expandeixen les “pandèmies informatives” a una velocitat molt alta. Davant aquesta perspectiva, i més davant d’una ciutadania expectant de poder criticar a les seves elits polítiques, l’Alcalde que s’atreveix amb aquests nous medis juga el risc de veure’s immers en aquestes crítiques i calumnies de tot tipus. Un altre element que el senyor Navarro ens ressalta sobre la separació elector-polític és el recel de la població en apropar-se a l’Alcalde, a considerar-lo un ciutadà més de la ciutat, i a considerar que pel sol fet de ser Alcalde no pot tenir els mateixos hobbies, comprar a les mateixes botigues, ni passejar pels mateixos carrers. Amb aquest fet, veiem que aquesta separació entre els ciutadans i els seus representants polítics elegits pel poble mateix, és indirectament retroalimentada per la mateixa població, la qual encara no sap percebre als líders polítics com a ciutadans com ells.

Finalment, hem pogut comprovar l’opinió del senyor Navarro en relació a alguns dels principals temes de l’actualitat política, com han estat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, on el Ple de l’Ajuntament de Terrassa s’ha pronunciat al respecte mitjançant una moció extraordinària de defensa del text. Per la seva part, el senyor Navarro ens ha mostrat com des del seu Ajuntament es confia en la renovació del pacte polític que aconsegueixi solucionar la situació actual, tot i que destaca la dificultat que suposarà aconseguir un consens entre els partits catalans, com a la pràctica estem veient, degut a la proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya previstes per aquesta tardor.

Preguem que ens disculpin per no poder oferir la transcripció completa de l’entrevista per un error nostre a l’enregistrar-la.

RAHMA EL BADOUI, FRANK MORALES

Politólogos

Bendita austeridad que nos sacarás de la miseria

Como ha llegado España a la crisis es por todos conocido. Con el Euro, una masa de capital a tipos de interés reales negativos, es decir, más bajos que la inflación, inundó nuestro país. El tema no hubiera sido grave si este dinero prestado se hubiese dedicado mayoritariamente a fortalecer nuestro sistema productivo. Pero, aunque una parte sí lo ha hecho, la mayor porción se fue a alimentar la burbuja inmobiliaria, previa liberalización del suelo. Equiparando un euro a 100 pesetas, una falsa sensación de riqueza se instaló en la sociedad, y el país comenzó a vivir por encima de sus posibilidades con el dinero de fuera. Llegada la crisis España no tiene moneda propia; su capacidad de respuesta productiva es menor y, por tanto, sólo tiene como campo de maniobra el ajuste de rentas y la recuperación de su aparato productivo con ganancias de productividad. Una maravilla.

¿Cómo hemos reaccionado nosotros los ciudadanos europeos y españoles? Primero pecamos de ingenuos, luego de incrédulos, después llegaron las alarmas. Sabemos que estamos en crisis, pero no sabemos ni cuándo ni cómo saldremos de ella. No podemos aspirar a que nos lo digan nuestros líderes políticos, ni tampoco los medios de comunicación, ni siquiera la mitad de los economistas de este planeta. La crisis se siente en la calle, como al final se siente todo, se nota todo. Sin embargo, nuestros gobiernos dicen “que los planes de austeridad nos sacaran de la crisis”, el G-20 dice que la crisis se soluciona con una reducción en el déficit fiscal. ¿Déficit fiscal?pero...el problema no era ¿el desempleo? ¿el aumento del paro? ¿la disminución del consumo? ¿el cierre masivo de PYMES?¿la corrupción fiscal?¿la falta de empuje para la demanda agregada? No se supone que es el crecimiento del PIB lo que señala que se sale de una crisis? ¿no estamos en una economía capitalista? ¿no somos un país social demócrata?

La receta establecida ha sido clara. En España, recortes en el desarrollo humano, la congelación de salarios, el recorte de las pensiones, la anulación de la retroactividad de la ayuda a la dependencia…etc. En Europa, el auge de la xenofobia, el establecimiento de medidas que faciliten que los inmigrantes que se vayan, cualquier cosa que se oponga a la solidaridad, alarmando a la población, y repartiendo el dinero de los impuestos para “curar” a los bancos. Las tiendas cierran. No hay créditos para las PYMES. El dinero de sus impuestos destinado a sanear a los bancos, no ha vuelto en forma de préstamos.Y mientras Europa, encabezada por Alemania, nos dice que nos abrochemos el cinturón. Parece que nuestros problemas antes de la crisis: la falta de competividad que distingue nuestra economía en el marco europeo, la burbuja inmobiliaria, las limitaciones de la productividad, todo invertido en el ladrillo; la morosidad, las hipotecas, los empleos basura, el 20% de los jóvenes en paro, la escasísima destinación de fondos a la investigación; han quedado en el olvido. Pero sobre todo, lo que más parece haberse alejado de nuestras memorias, y la de nuestros líderes europeos es que España tenía un superávit fiscal antes de la crisis.

Frente a este paisaje de sistema capitalista en crisis, el G-20 se ha pronunciado por mantener y profundizar el modelo económico neoliberal de donde precisamente salió la crisis actual. Los mercados financieros europeos, al observar que el Pacto de Estabilidad (especialmente, el de un déficit público máximo, fijado en el 3% del PIB) no ha funcionado al no poder evitar los elevados crecimientos de déficit y deuda en la zona euro, han decidido disciplinar con dureza a sus países miembros y especialmente a aquellos contagiados por Grecia, obligándoles a rápidos y duros ajustes fiscales, pero ahora, una vez adoptados dichos ajustes, siguen castigándoles porque temen que su crecimiento será menor y no podrá reducir sus déficits lo suficiente o a tiempo. Y sin embargo, el objetivo de dichos ajustes, que es reducir la desconfianza y las expectativas negativas de los mercados, no está consiguiéndose. Se dice de España que somos “PIIGS”, ya sabéis cómo aquellos animales que se revuelcan en el fango. Que no somos un país trabajador. ¿Pero qué pasaría si esto mismo, de que las amas de casa en España derrochan dinero, se lo dijeran a mi madre, o a mi abuelo? Me parece que ellos se sentirían muy ofendidos. No somos PIIGS, bien contentos estábamos todos (y cuando digo todos, digo Alemania, digo Francia) cuando entramos en la UE; somos el resultado de las circunstancias.

La crisis económica mundial es bien compleja. Con el sudeste asiático en los actuales niveles de ahorro, Estados Unidos de consumidor de última instancia, el Euro sin política económica común y los hipertrofiados mercados financieros, que no olvidemos, son la madre de todos los males; auguran que la crisis tiene difícil salida. ¿Porqué si ya se ha liquidado el mito de que los mercados autorregulados son capaces de equilibrarse por sí solos, no se recurre a Keynes, pidiendo mayor gobernanza económica global y mucha más regulación? Lo bueno que tiene el capitalismo es que cuando funciona los ricos pueden volverse muy ricos, y los pobres no se quejan porque a pesar de no ser ricos hay pastel también para ellos, y si no lo hay, el gobierno que, en tiempos de bonanza también recauda, les protege. El problema es que el capitalismo puede funcionar a veces, incluso puede funcionar muy bien; pero a veces también puede entrar en crisis. Y que el sistema entre en crisis ante todo implicará una cosa: los pobres serán más pobres, y lo serán más no sólo porque haya menos pastel para repartir, sino porque lo poco que haya lo querrán los ricos. Es en este contexto en el que nuestros gobiernos de izquierda, se han quedado paralizados, sin tomar las medidas necesarias cuando empezó el retroceso de la economía, y, luego, recurriendo a recortar el Estado de bienestar. Todo en la historia tiene su lógica: vivimos en una economía de mercado, lo que prima es el capital, y si hay que sacrificar el público para salvar al privado, se sacrifica.

Mira tú lo que es el destino que, ante la más irónica de las suertes, el Tratado de Lisboa vino queriendo destacar por incluir la solidaridad como valor fundamental de la Unión. Y sin embargo, ante las dificultades financieras de la auténtica primera crisis de la globalización en Occidente, los países de la Unión Europea han respondido haciéndose daño recíprocamente. Y las primeras víctimas son los países mediterráneos. Europa le ha pedido a España una política de austeridad que equivale a dar un hachazo contra los puestos de trabajo en un país donde el desempleo ya está por encima del 20%. Como decía Loretta Napoleoni, “de repente la globalización se ha convertido en un far west donde no existen ni reglas ni honor”. Como si el mundo se hubiera vuelto del revés, los estadounidenses desaprueban la austeridad europea, recelosos de perder su mercado. Por nuestra parte, los europeos criticamos el proteccionismo americano, como si nosotros no llevásemos décadas siendo proteccionistas cuando nos interesa…

Que las reformas son necesarias, es obvio. Hay que salir de la crisis. Pero no creo que la austeridad ayude a aumentar el empleo, no creo que sea justo estafar a la población salvando a los bancos para que sus directivos puedan mantener su nivel de vida y después pidiendo que el resto de la población se abroche el cinturón. No creo que esta “insolidaridad” que azota Europa, que encasilla a los países menos competitivos, y se vuelve cada vez más xenófoba, suene precisamente a “mejoras”. No creo que nuestros gobiernos conservadores nos vayan a sacar de ésta.

En España, está claro que la salida de la crisis vendrá de la mano de reformas estructurales, no podría ser de otra manera dada nuestra la baja competividad en los mercados europeos, y el alto desempleo. Sin embargo, nuestro Gobierno parece olvidar que las necesarias reformas del mercado de trabajo y del modelo productivo tienen importantes costes. No se puede cambiar el modelo de contratación sin generar incentivos. Y no se puede llevar a cabo una transición hacia una economía del conocimiento sin recursos, en un Estado sin capacidad fiscal ni la legitimidad política que emerge de un sistema recaudatorio justo. Si hay que tomar medidas tomémoslas. Prescindamos de asesores, ministerios, direcciones generales y un buen número de cargos superfluos, pongamos tasas a las transacciones financieras, miremos con lupa fraudes y corrupciones, pensemos en la instauración de tasas sobre las rentas de capital más alta e incrementemos los impuestos sobre los beneficios de la banca. Aboguemos por un cambio en los modelos de vida, apostando por la transparencia, la profesionalidad, un ajusto fiscal que haga justicia social, la generación de confianza y de amistad cívica. Pero nunca reduzcamos en desarrollo humano. Es simplemente inadmisible.

Hay formas de salir de la crisis. Como ciudadano de Europa, que no me vendan “el sálvese quien pueda”. No me gusta la Alemania conservadora que está dispuesta a arriesgar la economía de los países menos competitivos por su obstinación y ofuscación en que la bendita austeridad es la solución de Europa (¿de qué Europa?, me pregunto yo….). No creo en la Europa del sálvese quien pueda. Como ciudadano de España, que no me vendan que la “austeridad y la reducción en desarrollo humano” va a ayudarnos a salir de la crisis. Sigo viendo ancianos por las noches rebuscando en la basura.

ALMUDENA DIAZ

Politóloga

SEMANA SOBRE ISRAEL: La realitat entre les relacions Israel-Turquia: canvi o continuïtat?

Les relacions entre Turquia i Israel es van formalitzar al març de 1949 quan Turquia es va convertir en el primer país de majoria musulmana (abans que l'Iran el 1950) al reconèixer l'Estat d'Israel. Des de llavors, Israel ha estat un important proveïdor d'armes a Turquia, i la cooperació militar, estratègica i diplomàtica entre Turquia i Israel van ser d'alta prioritat pels governs d'ambdós països, que comparteixen preocupacions pel que fa a la inestabilitat regional a l'Orient Mitjà. No obstant això, el diàleg diplomàtic entre les dues nacions s'ha convertit recentment tensa.

A poc a poc, els ulls d'Israel va tornar a enfocar-se cap a Turquia - un Estat musulmà, però, laic - . L'Imperi Otomà havia acollit amb satisfacció jueus quan van ser expulsats d'Espanya el 1492, i el 1992 la comunitat jueva d'Istanbul va celebrar el seu 500 aniversari.
Per tenir un poder militar considerable com Turquia, i ser membre de l'OTAN, només un parell de països àrabs al nord eren de gran valor estratègic i polític cap a Israel.
Més recentment aquest vincle vital per a Israel s’ha començat a enfonsar. Alguns pretenen que el govern turc actual de tendència islàmica en el poder és menys propensa a tenir bones relacions amb Israel, però crec que seria una interpretació errònia dels esdeveniments; per exemple, Recep Tayyip Erdogan, s'enorgullia de tractar d'ajudar a Israel a un acord amb Síria, i va presidir les converses indirectes entre els dos Estats.
Israel va subministrar equips militars i d'intel.ligència sobre les activitats del PKK a Turquia, amb que gairebé va anar a la guerra amb Síria a finals de 1990 a Damasc, on s’allotjava el líder del PKK Abdullah Ocalan. Per la seva banda, Turquia va permetre a Israel, en guerra amb Síria sobre les Altures del Golan i tenint cura amb els hostils veïns àrabs, utilitzar el seu espai aeri i una extens altiplà d'Anatòlia per a l'entrenament militar. Molt més que Síria, "fonamentalisme"militant iranià, juntament amb l'auge de l'Islam polític a la regió, eren vistos com més serioses amenaces a Turquia i Israel. Encara que, va ser era la guerra de Gaza a l'hivern de 2008-2009 que va portar a l'opinió pública turca per primera vegada a la columna negativa en la mesura que a Israel es refereix.

D'altra banda, la reducció de la violència del PKK i la millora dramàtica de Turquia dels llaços amb Damasc i Teheran des que el govern islamista d'Erdogan va arribar al poder el 2002 mitjançant Ankara, ja no es veu l'enllaç amb israelians vital per a la seva supervivència. Cal tenir en compte que l'incident més recent, que va acabar amb ciutadans turcs morts a trets per les forces israelianes en aigües internacionals, va ser el més greu de tots, i serà gairebé un miracle si la relació pot mai ser completament reparada.
La incursió d'Israel en els vaixells d'ajuda turca recolzat amb destinació a Gaza mostren fins a quin punt les relacions entre els aliats inusual s'han deteriorat, creant un problema per als Estats Units, que va veure Ankara com un soci vital per apropar el món musulmà amb Israel.

Erdogan ha demanat que l'Estat jueu ha de ser castigat per la qual cosa va anomenar el succés com a "terrorisme d'Estat". En vista de les preocupacions generals a Occident respecte al terrorisme islàmic i una confrontació amb el món musulmà, l'AKP insisteix que el món occidental ha de canviar i fer espai a l'arena internacional per a les democràcies musulmanes, amb Turquia per primera vegada en la capçalera.
El Ministre de Relacions Exteriors, Ahmet Davutoglu, quan venia procedent de Washington, va dir que les relacions podrien normalitzar si Israel posa fi al seu bloqueig naval de 1,5 milions de palestins a Gaza. Però el fracàs serà més difícil de contenir la indignació pública, com els turcs han reaccionat amb fúria, sortint als carrers en manifestacions per cremar banderes israelianes.

ANNA ESCODA

Politóloga

SEMANA SOBRE ISRAEL: És Israel un Rogue State?

William Blum va ser un dels impulsors del terme Rogue State (Estat canalla, en català i castellà) a l’any 2000, amb el seu llibre “A Guide to the World's Only Superpower”. En ell, l’autor defineix els Rogue States com a Estats que “s’autoexclueixen de la comunitat internacional”, “amb un sistema de govern de tendències dictatorials”, “experts en l´ús de la propaganda en els seu propi territori i fora d’ell”, i que “poden representar una amenaça per a la pau i la seguretat internacionals mes enllà de les seves fronteres.” entre d’altres característiques com ara no respectar els drets humans o buscar l’obtenció d’armes de destrucció massiva. D’aquesta definició hom pot imaginar-se facilment tres o quatre exemples d’aquest tipus d’estat: Corea del Nord, Iran, Sudan, etc.

Deixem de banda que els Estats Units ha utilitzat aquest terme com a pegra angular de la seva justificació política de la guerra contra el terrorisme - de fet el terme acunyat per Blum constava també d’una menció a que els Rogue States tenien una política fervent antiamericana- i mirem d’aplicar estrictament les seves característiques.

1) La principal característica a analitzar és el desfiament a la comunitat internacional.
Des de la seva creació l’any 1948, Israel no ha respectat a les Nacions Unides -les seves creadores, d’altra banda- fins al punt que no li ha tremolat el pols a l’hora d’atacar a seus i a empleats de l’organisme internacional si ho ha cregut necessari. El primer enviat de l’organisme a Israel va ser Folke Bernadotte, l’any 1948. El seu objectiu era el de buscar alguna alternativa de pau entre el recent nascut estat jueu i els països àrabs veïns. Bernadotte va plantejar la tornada dels refugiats palestins que havien fugit per causa dels atemptats terroristes jueus, previs al inici de la guerra, i que van durar inclús durant el final del primer conflicte. El seu pla no va ser acceptat pels líders israelians ni tampoc pel grup terrorista Lehi, liderat, per cert, pel futur primer ministre Isaac Shamir. Bernadotte va ser assassinat poc després per integrants del Lehi. Israel mai va arrestar els seus assassins, i va declarar-ne el indult al final de la guerra. Molts altres successos s’han anat donant des d’aquest trist inici. Israel ha incomplert totes les resolucions de Nacions Unides que han anat en contra dels seus interessos. Inclús s’ha donat a si mateix el privilegi d’atacar militarment a les Nacions Unides sense cap conseqüència més que una tebia ‘forta condemna’ a les seves accions (que no al propi Estat, fet molt destacable) per part d’aquestes. Atacs com el de Qaná, on Israel va bombardejar un refugi de les Nacions Unides causant la mort de mes de 100 civils i 150 ferits a territori libanès als anys 1996 i 2006 en son una bona mostra.

El més recent d’aquests fets és l’atac que l’exèrcit israelià va portar a terme contra diverses escoles de Nacions Unides a la franja de Gaza durant la última ofensiva que va començar el Desembre de 2008 i va durar 22 dies.

Cap altre país al món podria bombardejar seus de les Nacions Unides i assassinar personal de l’organisme sense que se li declarés la guerra immediatament per part de les potències occidentals. Israel ni tan sols permet la investigació dels fets quan el mateix Consell de Seguretat li exigeix transparència sobre les seves accions sobre civils i gent innocent. Això ens porta a la segona característica dels Rogue States.

2) No respectar els drets humans.

No cal ni mencionar les aberracions comeses per Israel durant tota la seva historia cap als palestins, de sobra demostrades i sabudes per la comunitat internacional. Israel porta a terme un procés de col·lonització militar típica del segle XIX practicada per antigues potències colonials com Anglaterra o França, però aplicada al context del segle XXI. Practica l’ expulsió sistemàtica de les poblacions autòctones (palestines) de la seva pròpia terra per a transportar-hi allí a població israeliana, dona més drets a la nova població israeliana que a la població autòctona, s’adjudica unilateralment la propietat de recursos naturals (recursos hídrics en aquest cas) i territori de la població col·lonitzada, restringeix el moviment a milions de persones a través de checkpoints i del mur il·legal que rodeja Cisjordania i Gaza, manté un setge i un abús col·lectiu contra una població d’ 1,5 milions de persones a Gaza, mantenint-los tancats, bombardejant sovint les seves poblacions i impedint l’entrada de la major part de l’ajuda humanitària, i una llarga llista d’aberracions més de sobra demostrades per organismes internacionals, historiadors jueus, tribunals, etc. Com manté Israel aquesta situació? Doncs en part, gràcies a la tercera característica dels Rogue States,

3) Dur a terme una campanya de propaganda nacional i internacional.

La majoria de la població isrealiana i bona part de la població de la comunitat internacional no viuen aquesta situació com a tant alarmant. Com pot ser això? Doncs gràcies a l’enorme i intensa campanya de propaganda nacional i internacional que l’estat porta impulsant durant dècades. Les crítiques a l’estat d’Israel o les seves polítiques son classificades automàticament de mostres d’antisemitisme internacional, que donen al seu govern i a la resta de governs afins una font inesgotable de respostes i justificacions. El govern Israelià ensenya a les seves escoles que el món esta en contra d’Israel, proclama als quatre vents la inseguretat permanent d’Israel respecte als seus veïns, inunda els carrers de policia, de controls militars, acusa de terrorista a qualsevol veu dissident, paga grups de pressió i campanyes internacionals per a crear un corrent d’opinió afí a les seves polítiques, manipula les informacions vingudes des de l’exterior i crea una il·lusió d’inseguretat de la que qualsevol persona que viu un temps al país pot adonar-se. Un exemple? El seu primer ministre, Benjamin Netanyahu, quan va ser preguntat per l’atac israelià al comboy marítim humanitari que intentava entrar a Gaza (l’anomenada flota de la llibertat) va utilitzar en 3 minuts les paraules Hamas, Iran, coets, seguretat, terrorisme, por i antisemitisme.

Israel, doncs, mostra gran part de les característiques dels Rogue States tot i que no se’l considera. Vegem alguns altres exemples ràpids:

- Iran, considerat Rogue State, té un consell suprem religiós que decideix els assumptes d’estat més importants, de la mateixa manera que Israel té un consell religiós que “aconsella” al govern sobre les seves pràctiques i s’assegura que el seu comportament obeeixi les directrius dels llibres sagrats jueus.
- Corea del Nord, que aboca bona part de la seva economia en el seu pressupost militar amb arsenal nuclear i no firma ni respecta acords internacionals si que és considera Rogue State, mentre que Israel és també una potencia nuclear que tampoc és firmant del Tractat Internacional de No Proliferacio d’Armes Nuclears.

Israel mai serà considerat, però, un Rogue State. Com pot ser? És massa valuós per als països occidentals com a plataforma de llançament i control a Orient Mitjà i els seus recursos energètics. És un tros d’Occident a la regió més convulsa del món, la clau de les existències de petroli i energia d’Occident de les pròpies dècades. Els seus socis occidentals protegiran a Israel perquè és la única forma que tenen de controlar la zona. Però és de veritat la única forma? L’ús de la força amb tant de risc? Potser no.

Israel veu que només una cosa pot fer perillar la seva protecció. El nou rol de Turquía a la regió. Turquía s’aixeca com a una nova potencia econòmica de 80 milions d’habitants, un bon client comercial proper als Estats Units i a la Unió Europea, possible pont d’unió entre occident i els països islàmics per la seva proximitat religiosa a ells, i mostra els primers passos d’aquest nou rol intentant fer més suaus les relacions entre Iran i Occident.

Que farà Israel si Turquia acompleix el seu paper a la regió d’una forma més pacífica, menys perillosa i inestable? Com es posicionarà Occident si Turquia ofereix el mateix que Israel però sense cap risc de guerra permanent, ni el cost en termes d’opinió pública que té per als seus països posar-se de la banda de l’estat jueu quan comet atrocitats com l’atac als vaixells amb ajuda humanitària?

Israel entra en un moment de divisió interna i pèrdua de valor estratègic internacional. Com reaccionarà cap aquest nou context?

ROGER GUTIÉRREZ

Politólogo

El Tribunal Constitucional

Ahora más que nunca se habla de Tribunal Constitucional (TC) ya que, tras cuatro años, ha dictado sentencia sobre l’Estatut de Catalunya. Durante todo este tiempo hemos oído hablar al respecto a políticos, juristas, analistas y un largo etcétera de personalidades, pero sobre todo hemos observado un ejercicio de alta instrumentalización política. El objetivo de este artículo no es el de entrar en la interpretación de dicha sentencia o en su instrumentalización sino, simplemente, el de repasar las funciones del TC y explicar brevemente qué es, para recordar su función primaria más allá de lo que se pueda hablar en beneficio o perjuicio de unos y otros.

Debemos remontarnos pues, a los orígenes del Tribunal Constitucional, que encontramos con la instauración de la democracia, al articularse la carta magna como principal fuente de derecho y marco rector de nuestra sociedad. Es en el artículo 1.1 de nuestra Constitución donde se establece que “España se constituye en un Estado social y democrático de derecho”, cuya forma política es la Monarquía Parlamentaria fundamentada en la indisoluble unidad de la nación española y la garantía de la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran.

Estado de derecho significa que el estado debe garantizar el ejercicio de los derechos fundamentales y dividir sus poderes, siempre subordinados a la ley, en tanto que esta es expresión de la voluntad del pueblo. Esta división de poderes, tal y como la entendió Montesquieu - legislativo, ejecutivo y judicial - busca un equilibrio entre ellos a través del recíproco control. Además de esta división horizontal de poderes, nos encontramos ante una división vertical, donde el poder se reparte entre los órganos centrales del Estado y los órganos de las Comunidades Autónomas (CCAA).

Y es aquí donde debemos reiterar el imperio de la ley como expresión de la voluntad popular que exige que el poder ejecutivo –el gobierno- y el judicial – jueces y tribunales- apliquen la voluntad del pueblo. Es por esto que su actuación debe someterse al Ordenamiento Jurídico, que recoge la voluntad popular en la Constitución. Este principio de legalidad, básico en un estado de derecho, significa que todos los poderes están sometidos a la ley, y ésta vincula a ciudadanos y poderes del estado. Aquí es donde el TC destaca por su papel único ya que tiene la posibilidad de declarar inconstitucional una ley que contravenga la Constitución. De este principio de legalidad se extrae el principio de jerarquía, en el que ninguna norma jurídica puede contravenir aquella de rango superior y encontramos en lo alto de dicha jerarquía a la Constitución, seguida de la ley, y después las normas de rango reglamentario. Debemos recordar que los poderes públicos han de someterse a las leyes en vigor y aplicarlas, incluso en los casos de posible desacuerdo con estas. El control jurisdiccional sobre el gobierno y la administración corresponde al poder judicial, de forma que aquellos no pueden inaplicar una ley que consideren que contraviene la Constitución, sin antes instar al TC para que resuelva la cuestión de inconstitucionalidad.

El control constitucional español sigue un sistema de control concentrado en el que el TC es el único órgano especializado, singular e independiente del resto de los órganos de poder del Estado, encargado de juzgar la adecuación de las leyes a la Constitución. Pero sólo pueden acudir a él determinados órganos del Estado, mediante un recurso, y el TC se limita a hacer un juicio abstracto entre normas. Así pues, la función del TC es la de garantizar la supremacía de la Constitución a través de la resolución de los procesos de inconstitucionalidad.

La Constitución, al ser la norma suprema, posee un rango y fuerza superior al de todas las otras normas que integran el Ordenamiento Jurídico y para garantizar dicha supremacía ninguna norma legal puede contravenirla. De ahí la importancia del TC en nuestro sistema político como garante de esa supremacía y máximo interprete de la Constitución. Como órgano estatal tiene jurisdicción en todo el territorio español, actúa con independencia de los otros poderes y nunca puede intervenir de oficio, sino a instancia de aquellos órganos legitimados para ello.

El TC está compuesto por doce magistrados y es presidido por un Presidente y un Vicepresidente. Son órganos constitucionales quienes designan a los miembros del TC, para un mandato de nueve años, siendo cuatro magistrados elegidos por el Congreso de los Diputados, cuatro por el Senado, dos por el Gobierno y dos por el Consejo General del Poder Judicial. De esta composición pueden surgir dos problemas principalmente. El primero surge en caso de que haya un empate en una decisión del TC, habida cuenta que son doce sus miembros, numero par. Si este es el caso, el Presidente resuelve con un voto de calidad. Si la composición fuera impar, esto no sucedería. El segundo problema se halla en la designación de los miembros, ya que, pese a que se hace desde diferentes órganos, son las Cortes Generales las que designan la mayoría de los miembros (ocho sobre un total de doce). Así pues, la elección y renovación de los miembros puede, y está sujeta a intereses y juegos políticos. La lógica de la aritmética parlamentaria designa magistrados progresistas y conservadores y dado que estos se han de elegir por mayoría de tres quintos de sus miembros, el bloqueo político puede entrar en juego y, por tanto, frenar la renovación del TC.

En cuanto a las competencias del TC, establecidas en el artículo 161 de la CE y desarrolladas por ley orgánica, son el control de inconstitucionalidad de las leyes y normas con fuerza de ley, mediante la resolución de los recursos de inconstitucionalidad y las cuestiones de inconstitucionalidad; más el control previo de inconstitucionalidad de tratados internacionales. También ejerce el control de constitucionalidad sobre disposiciones y resoluciones de las Comunidades Autónomas (CCAA), y protege los derechos y libertades fundamentales frente a su violación, mediante el recurso de amparo constitucional. Garantiza la efectividad de la distribución de las competencias en el estado de la Autonomías mediante la resolución de conflictos de competencias entre Estado y CCAA. Por último, es el encargado de garantizar la supremacía constitucional en la organización de la división de poderes, mediante la resolución de los conflictos de atribuciones entre órganos constitucionales.

El recurso de inconstitucionalidad es un recurso directo ante el TC, contra leyes y disposiciones normativas con fuerza de ley, que insta a realizar un control de adecuación de una norma legal a la Constitución, con la pretensión de que el TC la declare invalida, nula, y se proceda a su inaplicación y cesación de sus efectos. De esta manera, toda ley o norma con fuerza o valor de ley del Ordenamiento Jurídico puede ser objeto del recurso de inconstitucionalidad. El recurso puede basarse en la inconstitucionalidad material, cuando es disconforme a la Constitución, o formal, cuando se vulneran exigencias formales de adopción de una norma. La LOTC 27.2 enumera las normas susceptibles de recurso de inconstitucionalidad como lo son los Estatutos de Autonomía y demás leyes orgánicas, los decretos legislativos o decretos-ley, los tratados internacionales, los Reglamentos del Congreso de los Diputados, Senado y Cortes generales; las leyes, disposiciones normativas y actos con fuerza de ley de las CCAA; y los reglamentos de las Asambleas legislativas de las CCAA.

Los órganos legitimados para interponer un recurso de inconstitucionalidad (CE 162.1.a) son el Presidente del Gobierno, el Defensor del Pueblo, 50 diputados, 50 Senadores, los órganos colegiados ejecutivos de las CCAA y las Asambleas Legislativas de las CCAA.

El recurso debe formularse por escrito, mediante demanda presentada ante el TC en la que se deberán exponer las circunstancias de identidad de las personas u órganos que ejercitan la acción, se concrete la norma impugnada, y se precise el precepto constitucional que se entiende infringido. El plazo para interponer el recurso es de tres meses a partir de su publicación oficial, ya que transcurrido ese plazo ya no puede ser objeto de recurso.

La decisión final en los procesos constitucionales se adopta en forma de sentencia (LOTC 86.1) dictada por el pleno del TC, aprobada por mayoría de los miembros que participen, y en caso de empate, el voto del Presidente decide la votación. La Sentencia se estructura en tres partes: antecedentes, fundamentos jurídicos y fallo. Las sentencias producen efectos de cosa juzgada, es decir, no se pueden recurrir, agota la vía y no puede volver a plantearse nuevamente un procedimiento de inconstitucionalidad sobre el mismo tema o por el mismo motivo. Finalmente, las sentencias se publicarán el Boletín Oficial del Estado, y producirán efectos de cosa juzgada desde el día siguiente a su publicación, imponiéndose su decisión a todos los poderes públicos.

El Tribunal Constitucional, de oficio, está callado. Pero si se pide su palabra, ésta será definitiva e irrefutable. Su excesiva acción delata la falta de eficacia en los consensos políticos de los distintos órganos de poder que componen el Estado. Por el contrario, su menor protagonismo, implicará la entente de sus estamentos políticos en pos de una concordia y progreso del conjunto de la sociedad. Alentemos, pues, a un Tribunal Constitucional en silencio.

ADELL MONCHO

Politóloga

SEMANA DE LA PRESIDENCIA: Balanç de la Presidència Espanyola de la UE

Un cop finalitzada la presidència espanyola de la Unió Europea (UE), es fa inevitable intentar fer un balanç. Però això no vol dir que sigui fàcil, ja que encara és molt aviat per valorar l’impacte que tindran les principals mesures adoptades durant aquest semestre. A més, s’ha de tenir en compte que aquesta ha estat una presidència sense precedents per l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, i en conseqüència el recent nomenament del President del Consell Europeu i de la Representant de la política exterior europea.

Com tots sabem, la presidència espanyola impulsava tres principals objectius a desenvolupar durant aquest primer semestre: Impulsar un nou model de creixement econòmic i sostenible per tal de donar resposta a la crisi financera i econòmica mundial; Reafirmar i aprofundir en l'Europa social i solidària; I adaptar Europa a un món multipolar en el qual aquesta pugui parla “amb una sola veu”. A més, es contemplaven diferents reunions informals de Ministres en el territori nacional, així com reunions i Cimeres internacionals, entre les quals destacaven la de la Unió per la Mediterrània, UE-Amèrica Llatina i Carib ,UE-Marroc i UE- Estats Units.

La falta de lideratge del President del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero, i l'impacte de la crisi a Espanya i de la seva elevada taxa d'atur, que duplica la mitjana europea, han marcat les dificultats, i per tant el fracàs per part d’Espanya, d’impulsar un nou model de creixement econòmic europeu. Per la seva banda, les polítiques anomenades ” d’igualtat”, inserides en el programa de la ideologia de gènere prioritària per al Govern, s'han vist protegides per un desplegament actiu a Europa.

Respecte els objectius plantejats pel president en matèria de política exterior europea, trobem resultats molt diversos, però tampoc podem augurar l’assoliment dels objectius, un altre cop marcats perla manca del lideratge, així com per la crisi a Espanya. Pel que fa a futurs processos d'adhesió Zapatero es mostrava procliu a prestar suports a la candidatura de Croàcia per a entrar a la UE i a donar esperança als “anhels” de Turquia per a un suposat ingrés. Per aquest últim, és sabut del suport explícit que Zapatero sempre ha mostrat a la incorporació de Turquia, però les prioritat reals dels països membres de la Unió en aquests moments, no han deixat en bon lloc al president, de tal manera que enfrontant-se a les intencions d'Europa, en aquest sentit Zapatero no aconsegueix sortir de la seva postura de marginalitat en política exterior. Aquest fet ha estat manifest en la plasmació concreta de la resta d'objectius internacionals del President.

En referència al caràcter euroamericà que es volia imprimir durant la Presidència s’ha d’emfatitzar els resultats de la cimera UE-ALC. Tot i les desavinences amb els governs de Cuba i Veneçuela, aquesta cimera ha estat un dels èxits de la presidència, almenys respecte els objectius marcats, ja que la UE ha aconseguit que pràcticament tots els països de la regió mantinguin Acords d’Associació amb ella, tant en acords interregionals com acords bilaterals, en referència a la liberalització econòmica de la regió. Però, l’altra cara de la moneda del continent americà és la suspensió de la Cimera UE-Estats Units. Sobre aquest tema només ens cap recordar la manifestació del president Obama de no acudir a la cimera per qüestions d'Estat. En el seu lloc, el president nord-americà va realitzar una gira Asiàtica més centrada en els nous objectius estratègics de la Casa Blanca, allunyats de la política pro-europea.

Sobre els objectius en el continent africà, s’ha de destacar la Cimera UE-Marroc, on es va decidir treballar per la “modernització” del Marroc, i així deixar de banda el tema dels drets humans, sobretot en referència al Sàhara Occidental, tema que qüestiona el compromís de la Unió envers aquesta qüestió, i per tant, la seva priorització de les relacions comercials, tant amb el Marroc com amb la resta de les regions del món. Un altre fet, que ha marcat el fracàs de la presidència és la suspensió, fins a la tardor, de la Cimera Unió pel Mediterrani. La presidència plantejava seriosos reptes pels interessos i el pes estratègic d’Espanya en el Mediterrani en el nou context geopolític regional desprès de la creació de la Unió pel Mediterrani, però de nou el conflicte Israel-Palestina, amb totes les seves conseqüències, ha fet que fet trontollar aquesta nova Unió, i per tant la possibilitat d’Espanya a liderar la regió.

Finalment, podem concloure que enfront de les expectatives inicials, que sens dubte van ser excessivament ambicioses, la veritat és que les circumstàncies l'han convertit en un exercici molt més sobri de l'inicialment previst. La crisi econòmica i la manca de lideratge d’en Zapatero han marcat la presidència, i conseqüentment Espanya ha vist un deteriorament en la seva imatge exterior que l’ha obligat a estar constantment a la defensiva. Així mateix, Espanya ha vist minvada la seva capacitat d’iniciativa política per l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, capacitat que s'ha vist encara més reduïda en els dos assumptes clau que han dominat el semestre: La gestió de la crisi econòmica i la política exterior. En aquest últim àmbit, Espanya ha pagat els plats trencats de la desorientació estratègica de la Unió Europea. Tot i l’èxit de la cimera amb Amèrica Llatina, la cancel·lació dels cimeres amb Estats Units i el Mediterrani han suposat un deteriorament en la seva imatge exterior.

RAHMA EL BADOUI

Politóloga