La segona meitat del segle XX ens ha mostrat un extens panorama de països en què, sota diverses formes, com ara dictadura militar, guerra civil, ocupació estrangera o règim racista, s’han produït generalitzades violacions dels drets humans. La Justícia Transicional sorgeix com a una varietat de processos i mecanismes per donar resposta a canvis polítics i demandes de justícia en aquesta països. No obstant, la Justícia Transicional també abarca els casos de països que ja han superat una transició política, però on igualment encara es pretén passar comptes amb el seu passat, com és el cas d’Espanya i el règim franquista.
De forma general, podem definir Justícia Transicional com un conjunt de teories i pràctiques derivades dels processos polítics per mitjà dels quals les societats intenten passar comptes amb un passat d’atrocitat i impunitat, i fan justícia a les víctimes de dictadures, guerres civils i altres crisis de llarga durada, per avançar o tornar a la “normalitat democràtica“. Aquesta concepció de justícia, sorgida a finals dels 80 i principis dels 90, es compon de processos penals, de depuració i de reparació que tenen lloc després de la transició d’un règim polític a un altre.
L’experiència ens mostra com alguns països han assajat diferents models de transició d’acord amb les seves necessitats i possibilitats, així mateix garantint a la ciutadania i en especial a les víctimes elements constitutius del dret a la justícia: veritat, càstig, i reparació. No obstant, en la majoria dels casos, el primer pas del procés ha estat la construcció de la veritat pública i la recuperació de la memòria històrica sobre els fets del passat, gairebé sempre a través d’una comissió de la veritat o un altre mecanisme comparable de recerca extrajudicial.
Però la combinació de veritat, càstig i reparació depèn de les circumstàncies específiques de cada societat en el moment en què s’enfronta a la tasca d’avançar o retornar a la plena normalitat democràtica, mitjançant un cert equilibri entre pau i justícia, entre recerca de la reconciliació i defensa dels drets humans. La reparació adequada, efectiva i ràpida del dany sofert, en segon lloc, constitueix potser la part més elaborada i nova de la nova doctrina de les Nacions Unides, i comprèn cinc tipus de prestacions: la restitució, la indemnització, la rehabilitació, la satisfacció i les garanties de no-repetició.
Però la realitat resulta insuficient i insatisfactòria, per la dificultat que resulta trobar un equilibri raonable entre les exigències contraposades de la justícia i la pau, entre haver de castigar el crim impune i honrar les seves víctimes, i haver de reconciliar els antics adversaris polítics; i encara més quan s’ha d’afegir la situació de transició política, amb totes les dificultats i inseguretats que això implica, tenint un exemple que ens toca de molt a prop, com és el cas espanyol.
Espanya presumeix d‘haver protagonitzat una transició política exemplar per molts països. Una transició pacífica, però sense el reconeixement i reparació de les víctimes i dels seus familiars de crims de guerra, crims contra la humanitat i la repressió posterior a la Guerra Civil contra el bàndol dit ‘republicà’. Així mateix, tampoc hi ha hagut un procés de construcció de la veritat pública ni de la memòria històrica sobre la Guerra Civil i de la dictadura.
És per això, que gairebé trenta anys després de l’aprovació mitjançant referèndum de la Constitució del 1978, Zapatero ha aconseguit l’aprovació parlamentària de l’anomenada Llei de la memòria històrica. La Llei declara la il•legitimitat genèrica del règim franquista i adopta altres mesures molt saludables (com la “desfranquització” dels espais i els monuments públics, l’obertura dels arxius oficials, l’exhumació de les restes de persones desaparegudes i executades sota la supervisió de les administracions públiques, i la inclusió de noves categories de víctimes en els plans d’indemnitzacions), però no aplana de manera clara el camí de l’anul•lació judicial de les sentències arbitràries, la sanció penal dels victimaris i la reparació integral de les víctimes. I tal com ha estat aprovada, després de l’acord polític assolit entre el partit de govern i els partits minoritaris, la Llei 52/2007 podria “tancar en fals” el llarg contenciós dels humiliats i ofesos per la Guerra Civil i per la dictadura perquè se’ls reconegui i garanteixi el dret a la veritat, la justícia i la reparació.
De forma general, podem definir Justícia Transicional com un conjunt de teories i pràctiques derivades dels processos polítics per mitjà dels quals les societats intenten passar comptes amb un passat d’atrocitat i impunitat, i fan justícia a les víctimes de dictadures, guerres civils i altres crisis de llarga durada, per avançar o tornar a la “normalitat democràtica“. Aquesta concepció de justícia, sorgida a finals dels 80 i principis dels 90, es compon de processos penals, de depuració i de reparació que tenen lloc després de la transició d’un règim polític a un altre.
L’experiència ens mostra com alguns països han assajat diferents models de transició d’acord amb les seves necessitats i possibilitats, així mateix garantint a la ciutadania i en especial a les víctimes elements constitutius del dret a la justícia: veritat, càstig, i reparació. No obstant, en la majoria dels casos, el primer pas del procés ha estat la construcció de la veritat pública i la recuperació de la memòria històrica sobre els fets del passat, gairebé sempre a través d’una comissió de la veritat o un altre mecanisme comparable de recerca extrajudicial.
Però la combinació de veritat, càstig i reparació depèn de les circumstàncies específiques de cada societat en el moment en què s’enfronta a la tasca d’avançar o retornar a la plena normalitat democràtica, mitjançant un cert equilibri entre pau i justícia, entre recerca de la reconciliació i defensa dels drets humans. La reparació adequada, efectiva i ràpida del dany sofert, en segon lloc, constitueix potser la part més elaborada i nova de la nova doctrina de les Nacions Unides, i comprèn cinc tipus de prestacions: la restitució, la indemnització, la rehabilitació, la satisfacció i les garanties de no-repetició.
Però la realitat resulta insuficient i insatisfactòria, per la dificultat que resulta trobar un equilibri raonable entre les exigències contraposades de la justícia i la pau, entre haver de castigar el crim impune i honrar les seves víctimes, i haver de reconciliar els antics adversaris polítics; i encara més quan s’ha d’afegir la situació de transició política, amb totes les dificultats i inseguretats que això implica, tenint un exemple que ens toca de molt a prop, com és el cas espanyol.
Espanya presumeix d‘haver protagonitzat una transició política exemplar per molts països. Una transició pacífica, però sense el reconeixement i reparació de les víctimes i dels seus familiars de crims de guerra, crims contra la humanitat i la repressió posterior a la Guerra Civil contra el bàndol dit ‘republicà’. Així mateix, tampoc hi ha hagut un procés de construcció de la veritat pública ni de la memòria històrica sobre la Guerra Civil i de la dictadura.
És per això, que gairebé trenta anys després de l’aprovació mitjançant referèndum de la Constitució del 1978, Zapatero ha aconseguit l’aprovació parlamentària de l’anomenada Llei de la memòria històrica. La Llei declara la il•legitimitat genèrica del règim franquista i adopta altres mesures molt saludables (com la “desfranquització” dels espais i els monuments públics, l’obertura dels arxius oficials, l’exhumació de les restes de persones desaparegudes i executades sota la supervisió de les administracions públiques, i la inclusió de noves categories de víctimes en els plans d’indemnitzacions), però no aplana de manera clara el camí de l’anul•lació judicial de les sentències arbitràries, la sanció penal dels victimaris i la reparació integral de les víctimes. I tal com ha estat aprovada, després de l’acord polític assolit entre el partit de govern i els partits minoritaris, la Llei 52/2007 podria “tancar en fals” el llarg contenciós dels humiliats i ofesos per la Guerra Civil i per la dictadura perquè se’ls reconegui i garanteixi el dret a la veritat, la justícia i la reparació.
Rahma El Badoui
Politóloga
No hay comentarios:
Publicar un comentario